Paraules que dibuixen, imatges que escriuen
Emílio Remelhe és un nom i són molts noms alhora. També és un home i molts homes alhora. Nascut a Barcelos (Braga, Portugal) el 1965, és professor d’il·lustració, disseny i escriptura creativa a ESAD – Escola Superior d’Art i Disseny de Matosinhos (Porto).
A més a més, és investigador i especialista en literatura infantil i juvenil, i entre les seves múltiples activitats destaquen les arts plàstiques i l’escenografia. Ha publicat una quarantena de llibres. Com Pessoa, portuguès universal, Remelhe crea, escriu, dissenya i dibuixa utilitzant diversos pseudònims. “No per mostrar, també per amagar”, puntualitza.
Gràcies al conveni de mobilitat internacional entre BAU i ESAD, Remelhe ha realitzat un Erasmus+ al centre. Durant la seva estada a BAU, a més de conèixer les instal·lacions i de reunir-se amb els responsables acadèmics i institucionals, ha impartit classes amb el poeta Gabriel Ventura —un altre artista polifacètic amb inquietuds afins—, que acaba d’inaugurar una exposició col·lectiva al MACBA i que han visitat plegats.
El programa Erasmus+ és una fórmula infal·lible per generar oportunitats de tota mena. Permet als centres teixir col·laboracions i reforçar els vincles, i també formar noves relacions. “BAU i ESAD tenen un esperit de gran laboratori familiar. Aquí tinc la sensació que sempre poden passar coses”.
Encara que es tracti d’una visita puntual, són múltiples les inspiracions que poden sorgir a l’aula. “Pot ser una petita referència, una expressió, fins i tot una paraula. En només 30 segons, en un breu diàleg, tot és possible”.
El portuguès ha aprofitat el seu pas per Barcelona per presentar la seva última publicació, Un arbre creix i no li preguntem per què, escrit sota el pseudònim Eugénio Roda i publicat per l’editorial Yekibud. L’acte va tenir lloc a la llibreria Sendak, a l’Eixample, i va incloure també un taller d’escriptura per a adults.
Paraules i imatges, un amor difícil
Popularment, disseny i escriptura formen un matrimoni amb una mala salut de ferro. No sempre s’entenen. Discuteixen, s’observen mútuament amb suspicàcia, però sempre hi són. “La paraula és un instrument bàsic. Quan es treballa la imatge, la paraula sempre obre portes”.
Especialista en els diàlegs inesperats que s’estableixen entre dibuix i escriptura, Remelhe creu que encara hi ha moltes rutes per explorar, especialment en el terreny educatiu. “Tothom té amors i odis amb les paraules. L’escola és un espai per descobrir-nos noves percepcions i noves relacions amb el llenguatge. El llenguatge ens ajuda a créixer, és alhora un laboratori i un gimnàs”.
Com qualsevol persona, institució o projecte creatiu, BAU és inseparable de la ciutat on va néixer. Una sintonia que Remelhe ha identificat ràpidament. “BAU i Barcelona comparteixen essència. És una vibració molt forta. Una sensibilitat unida a la creativitat”.
Tot i la seva naturalesa atlàntica, o potser precisament per això, el lusità s’ha rendit als encants mediterranis de Barcelona. “Ha estat una experiència preciosa i gratificant. Tan de bo pogués quedar-m’hi un any!”.
I per acabar, com no podia ser d’una altra manera, Remelhe s’acomiada amb un aforisme propi que és també un pròleg, un tancament i una obertura: “Hi ha paraules per dir-ho tot, hi ha paraules per dir-ho gairebé tot, hi ha paraules per dir molt poc, fins i tot, hi ha paraules per no dir res de res. I per dir certes coses que les paraules no diuen, ens quedem sense paraules”.
