Sol Prado (Buenos Aires, 1985) viu la moda amb els cinc sentits. Curiosa, crítica i apassionada, la dissenyadora argentina assenyala les contradiccions de la indústria i proposa una mirada transformadora des del compromís polític i la confiança en la tradició.
Especialista en teixits i artista polifacètica, combina la pràctica tèxtil amb multitud de projectes artístics, especialment audiovisuals, que exploren temes tan diversos com la bogeria, la fe, les migracions i el pes de les herències familiars.
Establerta a Barcelona des del 2015, actualment treballa a Gratacós com a estilista i desenvolupadora de teixits, i és professora de l’assignatura Manipulació i Estampació de Teixits en l’itinerari de Moda del Grau en Disseny.
Al teu voltant hi ha una pila de projectes, idees i conceptes. Qui és Sol Prado?
Soc una persona insaciablement curiosa i apassionadament creativa. Una dona, blanca, migrant, acadèmica, treballadora, feminista i anticolonialista en aprenentatge constant, plena de contradiccions.
Com transforma la docència la teva mirada com a creadora?
És una invitació a donar, i també a deixar-se travessar per altres persones. En termes personals, és un repte per repensar la pràctica de creació tèxtil, on es treballa de manera vertiginosa, i l’acte d’aturar-se, observar la feina feta, sistematitzar maneres de fer i aprendre a comunicar-les.
Com ho estàs vivint?
El més bonic de la docència és que quan estàs oferint coneixement, aquest ja s’ha transformat a través de la mirada de l’alumnat. Et tornen la pregunta, et conviden a investigar, et mostren mons que desconeixies, proven estratègies innovadores, pròpies de la seva manera de veure el món. És meravellós, aprens molt més del que ensenyes.
Com enfoques aquest repte?
Principalment, treballo amb l’Ane Castro i la Núria Costa en els eixos més troncals del tèxtil. L’objectiu és travessar les pràctiques tradicionals amb materials absolutament moderns, però des de la col·laboració i la convivència. Pedagògicament, és una invitació a l’exploració des del tacte.
Com arribes a la creació de teixits?
Vaig conèixer el tèxtil quan era molt petita a través de la meva família i de tallers de ganxet i costura. Més enllà de tot l’esforç vital que implica deconstruir aquest ensenyament conservador i totalitzant, rescato l’aprenentatge primerenc de teixir amb fils i agulles, la noció de com respon un material, com puc manipular-lo i on és el seu límit.
Què motiva aquesta desconstrucció?
Moltes vegades sento que la pràctica actual de disseny de moda sol estar bastant distanciada de la fabricació. Els dissenyadors tenen una idea del producte final a la seva ment, però solen trobar-se amb problemes a l’hora de traduir-la en termes tècnics o discursius, i això els limita moltíssim a l’hora de sol·licitar-ne el desenvolupament. Crec que és necessari tornar a la construcció manual i a l’exploració de la matèria durant la formació professional, per després passar a una etapa de creació volumètrica.
És una manera de tornar a l’inici de la professió.
Si no coneixes l’ofici, durant el procés de producció algú decidirà per tu bastants detalls de la col·lecció. Com més entens com funcionen les coses és quan més autonomia tens com a dissenyadora.
Com altres professores de BAU, qüestiones de forma radical l’estat actual de la indústria i la sobreproducció. Quins canvis proposes?
Crec que som davant d’una crisi absoluta del sistema de la moda. La idea de col·leccions ràpides, calendaris impossibles i vitrines amb roba d’estiu en ple hivern, tot això sembla tan ridícul pensat des de la perspectiva que tenim avui! Abans de la COVID, el sistema era visiblement insostenible. Ara ja necessitem alternatives urgents. I la guerra hi suma una altra capa de complexitat. En un context inflacionari, els consumidors tendeixen a prioritzar el preu sobre la qualitat, i això porta els empresaris a tornar al polièster convencional.
On són les escletxes del sistema?
Podrien ser les col·leccions atemporals, que poden transcendir una estètica concreta. És una invitació al públic a pensar realment el que li agrada més enllà del que li suggereixen les tendències. Un armari que tingui a veure amb la identitat pròpia, familiar, ancestral o amb la fluïdesa de l’autopercepció de l’usuari.
Moda i política casen bé?
Marx i Engels van realitzar la seva crítica al capitalisme estudiant les condicions de vida de les treballadores tèxtils a l’Anglaterra victoriana, en plena Revolució Industrial! La moda no es pot separar de la geopolítica i del capitalisme, ho travessen tot.
És més difícil treballar en moda fora de les turbines del capital?
No és difícil, però avui em sembla quasi impossible. Hi ha iniciatives a petita escala que poden sostenir economies familiars i artesanals, cosa que em sembla preciosa i necessària. Però a escala industrial, no conec exemples fora de la pràctica capitalista. És increïble: sembla impossible imaginar una alternativa, però alhora és absolutament necessari activar aquesta imaginació en temps de decadència planetària.
Un exemple de resistència?
Estic barrinant un taller que aborda la creació de biomaterials basats en algues, no només en termes materials, també filosòfics: com podem aliar-nos amb aquests éssers no-humans i aprendre’n la supervivència, i connectar-ho amb estructures de poder no centralitzades, com les criptomonedes.
Com veus les noves generacions?
Crec que saben a quin món s’enfronten. S’han alliberat d’alguns mandats o il·lusions que els millennials de la meva generació continuem arrossegant. Alhora, em fan una mica de por la superficialitat i la immediatesa de la vida virtualitzada. Penso que és important tenir un coneixement profund i no banalitzar els processos de treball. Per això m’acosto a l’educació i a BAU concretament. Hi ha coneixements que semblen menys atractius però que marquen la diferència i que t’habiliten a decidir el teu disseny amb major autonomia.
Quina mena de coneixements?
La composició d’un fil. La innovació avui és allà. Al laboratori. Associant-te amb la ciència i l’enginyeria. És moment de crear matèria i d’incloure materials renovats que ja hagin tingut una vida útil.
En el fons és una feina molt creativa.
És preciós. És temps de tornar a inventar i construir des de la base, els fonaments.
Per què deixem de tocar?
Per la velocitat, per la desmaterialització, per la distància amb les fàbriques, la brutícia i la indústria. És com una espècie de distanciament higienista.
Per por?
Cadascú té els seus secrets. Les fàbriques són sorolloses. El taca-taca dels telers t’explota al cap. No són llocs nets ni estèticament bonics. La moda, malgrat tot el que aparenta, és una indústria lenta i conservadora. Ven molt una imatge de renovació i avantguarda que després no es trasllada a les altres parts de la cadena productiva. No parlo només a escala industrial, als tallers de disseny també hi ha pràctiques xenòfobes, homòfobes i d’explotació laboral. El portal de moda 1Granary fa una crítica molt afilada al respecte, amb testimonis concrets i situats. Imperdible.
Com veus el sector local?
Ve de dècades de desmantellament industrial provocat per un gran afany de lucre, i això ha fet que hi hagi una externalització molt bèstia, un desmuntatge complet dels recursos locals. És moment d’apostar fort per reindustrialitzar localment. Veig moltes iniciatives petites però potents, de dissenyadors amb propostes absolutament diferents i arriscades, desenvolupament de tèxtils amb impressió 3D, etc. Celebro que BAU inclogui aquestes eines en la seva formació de grau.
En altres llocs la transició ha sigut més positiva?
Hi ha exemples propers. Portugal està desenvolupant una indústria pròpia molt interessant i hi estan passant coses genials. Han recuperat les pràctiques de brodat, del disseny amb vímet, ceràmica, etc. Fan peces absolutament meravelloses.
Com veus el futur?
Amb la COVID es van propagar idees sobre la fi del món (la pel·lícula que estic produint parla d’aquest tema). Tot semblava un ocàs fantàstic, tràgic i televisat. Però finalment els canvis no han anat cap a on imaginàvem.
Què trobes en la lectura?
M’ajuda molt llegir biografies de persones creadores, no tant sobre el que produeixen, sinó la forma de fer art amb les seves pròpies vides. També llegeixo poesia i ciència-ficció de dones llatinoamericanes.
Com et sents aquí a BAU?
M’encanta. Estic molt contenta perquè feia temps que em sentia tancada en un món on em faltava el contacte amb gent jove que estigués fent, desafiant, practicant… La frescor de provar.
Per acabar: Buenos Aires i Barcelona…
Vaig néixer en un barri allunyat de Buenos Aires, als suburbis, amb cases i carrers de poc trànsit. Vaig escollir Barcelona com un retorn a l’escala humana que vaig conèixer en la meva infància, després de viure en una megalòpolis enorme com Buenos Aires Capital. M’agrada Barcelona perquè et trobes amb gent per casualitat. És poble i ciutat al mateix temps.
