Nico Juárez (Lleó, 1971) ha tocat pràcticament tots els instruments de la orquestra del disseny. Arquitecte de formació, ha experimentat amb multitud de softwares, tècniques i disciplines, especialment en l’àmbit audiovisual.
Apassionat del llenguatge cinematogràfic, ha desenvolupat projectes d’animació 3D, publicitat, disseny gràfic i interacció i experiència d’usuari. Un mestissatge que és també personal: fill de mare escocesa i crescut a Castella, ha viscut a Euskadi i Oslo, i ara a Barcelona.
Amb esperit divulgatiu i una noció lúdica i humanista del disseny, ha treballat arreu del món en projectes tan diferents com la concepció d’un museu científic itinerant a Mèxic i el perfeccionament de l’experiència digital del Futbol Club Barcelona.
Actualment és professor del Màster en Motion Graphics Design i del Grau en Disseny. També és investigador de l’Àrea de Recerca i estudiant del Programa de Doctorat.
Velocity, presentat al festival d’art abstracte animat Punto y Raya
De l’arquitectura als motion graphics, passant per la investigació, quin fil uneix tots els punts?
Potser sona una mica estrany, però he arribat a la conclusió que des del punt de vista del procés creatiu o de disseny no hi ha grans diferències entre l’arquitectura i l’audiovisual. Produïm objectes de disseny, i això es pot extrapolar a qualsevol tipus de disciplina de l’àmbit creatiu. Tot el que he anat incorporant des de diferents disciplines, eines i mitjans forma part d’un tot, d’una concepció holística del disseny.
La diferència entre disciplines és més difosa que mai?
És simptomàtic, i ho estem vivint a BAU. Els Treballs de Fi de Grau costa molt determinar de quin itinerari venen, més enllà que existeixin itineraris creuats, mixtos o híbrids, que em sembla meravellós. Si la concepció del dissenyador del segle XXI és la d’agent social atent al que està passant, probablement les tipologies i els processos variïn. Alhora, entendre qualsevol disciplina implica respecte i una dedicació profunda i sostinguda.
Captures de caràtules de barris de Barcelona per al programa Teixits urbans de BTV
El perill d’aquests perfils holístics és la dispersió i la superficialitat?
Podria ser, però també és per la visió que tenim del mercat, que és àmpliament egoista i espera perfils molt preparats. Hi ha dues visions. D’una banda, un perfil molt concret amb una experiència específica per a una gran companyia. I de l’altra, persones ben preparades i emprenedores que engeguen estructures i projectes. Hi ha d’haver un equilibri, no tothom és bo en tot. El repte és sintonitzar amb allò en què destaques i que et ve de gust fer en aquest moment. Tot es transforma contínuament, també nosaltres. Quan soc a l’aula, els dic que cadascú ha de trobar la seva veu, què vol dir i com ho vol dir.
Quines eines tenen per trobar aquesta veu?
L’eina més poderosa que tenim és que no existeix mai un encàrrec concret. Hi ha reptes que són grans marcs temàtics i a través dels quals cada persona decideix quina corda tiba en cada moment. Enfrontar-se amb aquestes realitats fa que es formulin uns objectius i que iniciïn un procés de canvi, d’aprenentatge. Les eines són aquestes, però seria meravellós que les poguessin fer ells, sense dependre de paquets de software.
Panoràmica de la graderia del Camp Nou, estadi del Futbol Club Barcelona. © Ekansh Saxena
Perquè obren possibilitats però també limiten?
Exacte. El paquet Adobe (Photoshop, Illustrator, InDesign, etc.) fa que surtin projectes com bolets, molt similars entre ells. I de vegades es posen de moda unes tipografies dinàmiques i elàstiques que tothom vol tenir al seu book i al seu reel. No sé fins a quin punt ha de ser així. També han millorat moltíssim les eines de rendering, la il·luminació i el fotorealisme, i ara hi ha una tendència brutal a veure paisatges utòpics, en formes geomètriques meravelloses.
Pot ser que la realitat sigui hostil i per això necessitem crear-ne una de paral·lela que compensi la brutícia i l’angoixa?
L’educació mai havia ofert tantes eines perquè les persones es trobin i es modulin a si mateixes. Però també hi ha un problema, fruit de la crisi econòmica i de la maleïda pandèmia: s’ha perdut una mica la utopia. A la gent jove li costa pensar ‘jo de gran vull ser això’. La falta de visió de futur no és gaire positiva. Quan la frontera no és en el temps, sorgeix en l’espai. I el que està passant és que l’espai virtual, les altres vides, la representació d’un mateix a les xarxes socials, i el metavers, poden ser una via d’escapament. Si és positiva o no, depèn de l’ús que en facis.
Quins riscos hi veus?
Som animals racionals i emocionals. Busquem una satisfacció cada cop més immediata. I els components de satisfacció immediata que es troben a les xarxes socials o al metavers poden fer que la gent no vulgui ser en aquesta banda de realitat, tot i que l’altra també ho és, de realitat, però és una realitat construïda, paral·lela, i potser el gran risc és no ser present en aquesta.
Cap a on anem?
S’està coent una mena de Second Life millorat. Un món paral·lel on tu ets el teu propi avatar. On podem reunir-nos i veure les expressions reals de cadascú, amb una fisicitat absoluta. I amb lògica de negoci: a la virtualitat la gent compra solars, construeix cases, contracta arquitectes, paga lloguers, compra obres d’art, vestits… Són negocis basats en criptomenedes i NFTs. Tot això em sembla una mica absurd. Si tenim un món paral·lel, on no plou, ni fa calor ni fred, no té gaire sentit tenir una llar o parets, i en canvi podríem explotar tot allò que ens permet no estar sotmesos a les lleis newtonianes.
Le Voyage dans la Lune, de Georges Méliès (1902)
Llavors on queda la realitat física, tangible i mortal? I si t’acaba interessant més la vida virtual?
Tinc les meves teories. A Méliès, un dels precursos de la narrativa audiovisual i del cinema, li agradava la màgia. I va detectar que amb determinades tècniques podia fer coses increïbles. I que la màgia tenia lloc en l’espectador. Vivim en tensió entre la nostra part racional (la part esquerra del cervell) i l’emocional (dreta). Al·lucinem amb la màgia mentre en busquem el truc. En aquest diàleg del cervell, hi ha alguna cosa molt divertida. I és molt sa. Passa el mateix quan llegim una novel·la, o amb la ràdio, amb tot el que sigui narrativa. També quan veiem una façana amb una projecció de mapping. Sabem que no és real, però ens fascina. Crec que hi ha alguna cosa a nivell neurològic que no s’està estudiant tant amb la realitat virtual, i és que quan et poses les ulleres, el cervell està completament enganyat. Hi hagi o no un perill, tot el que passa allà és tan intens, que o bé els cervells dels més petits seran educats amb aquestes impressions tan fortes, o bé per defecte l’ús haurà de ser molt puntual i específic. Trobar els equilibris depèn de cadascú. Jo crec en la societat en general, tinc confiança en les persones.
Aquesta confiança no és gaire habitual. La majoria de discursos són escèptics.
Quan vaig començar en el món del 3D, als 90, es creia que tot el comerç seria electrònic. Vaig jugar-hi, ho vaig provar, i sí, podies comprar virtualment al supermercat. I què va passar? Que la usabilitat, donada per l’economia de clics, i el sentit comú dels usuaris, va dir, ‘no, això no funciona’. Una cosa és la voluntat del mercat, entès com un ens abstracte amb la voluntat de vendre i generar necessitats d’objectes i de serveis, i una l’altra som els usuaris, que ens autoregulem.
CatArtTic, una iniciativa ludicoartística de Nico Juárez
Per acabar, parla’ns del projecte CatArtTic. Hi has abocat la teva faceta més juganera?
Últimament trobava a faltar la part més creativa i vaig inventar-me una mena de conte per a la meva filla per parlar de morfologies, de colors, de gèneres, de diversitat. I ho vaig fer a través de gats de tota mena. Aquell llibret li va agradar molt, i em vaig preguntar: realment, què vull aportar jo? Des d’una faceta juganera, sí, però també com a arquitecte, perquè es tracta de veure la realitat a través de formes molt senzilles. I el que vaig desenvolupar és un joc on qualsevol persona de qualsevol edat pot construir postures de gats. I és màgic, perquè els usuaris hi han trobat postures que jo no havia concebut.
16 animali, un joc d’encaix amb peces de fusta creat per Enzo Mari i inspirat en la tradició escandinava
O sigui, el joc ha superat el seu creador.
Un personatge que m’acompanya molt és el dissenyador italià Enzo Mari, que als anys 70 va realitzar el projecte Autoprogetazzione, en què qualsevol persona podia fer-se, de manera molt simple i a un preu bàsic, tots els mobles de casa seva. Cadires, taules, llits, armaris… Mari va democratitzar el disseny, i alhora convidava la gent a enviar-li fotos i plànols dels nous dissenys que generaven. I aquesta idea de disseny obert m’interessa molt, igual que una frase seva: “Quan algú es fa la seva pròpia cadira, genera una empatia que fa que aquell objecte sigui molt més preuat que un que has comprat i després menysprees.” Quan t’ho passes bé construint amb un material real com la fusta, després mires el món a través de la geometria i hi trobes quadrats, rectangles…
Enzo Mari i la seva mítica Sedia 1
I potser et veus més capaç d’intervenir-hi. Començant a petita escala, pots arribar a incidir en la teva realitat immediata.
Efectivament. Al final el disseny és una forma d’entendre i mirar el món. Es tracta de provar, provar i provar. Estem acostumats a l’assaig-error per trobar la solució idònia. Una de les últimes sessions d’Interferències, sobre salut, cures i disseny, em va semblar molt interessant. Els dissenyadors explicaven que quan entren en qualsevol espai sanitari i proposen canvis, xoquen amb el cos mèdic, perquè aquests obeeixen protocols molt estrictes, ja que evidentment estan tractant amb una matèria molt delicada, que són les persones. Són dues formes d’entendre el món que xoquen perquè la salut és un material molt sensible i no accepta errors. I nosaltres, en canvi, som aquí per fomentar mirades diferents i obertes.
