Es pot dir que Mónica Rikić (1986) està a tot arreu i sempre. A tot arreu perquè és docent i també mentora de dos-cents mil projectes -ella ho expressa així-, tot això mentre treballa en la seva última residència artística. Sempre perquè, allà on vagis per BAU, Mónica està tramant alguna cosa: el seu recorregut en aquesta institució és intens, perquè imparteix classes al Grau en Disseny però també al Màster en Innovació Audiovisual i Entorns Interactius. I és que la seva especialitat és la recerca artística en el camp de les tecnologies i la programació. És una artesana, de les de tota la vida, però de les que sortirien a una novel·la de Philip K. Dick. Hem parlat amb ella fa uns dies, al Dia Internacional de la Dona, precisament, perquè ens comptés una mica més sobre la seva carrera, la seva experiència a BAU i com veu ella el futur de l’art digital.
P. En breus paraules, quina ha estat la teva trajectòria fins ara?
R. Jo vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona fa un munt d’anys. Després vaig fer un màster a la Universitat Pompeu Fabra d’Arts Digitals i a partir d’aquí vaig començar a desenvolupar tot el que és la meva pràctica artística entorn de la tecnologia, la programació creativa, l’electrònica artesanal… I, conceptualment, la meva proposta, bé, va canviant també, però m’interessa bastant proposar tecnologies alternatives o també reflexionar sobre com ens relacionem amb i a través dels dispositius tecnològics.
P. Com va ser aquest viratge cap al terreny audiovisual, cap a la programació? Perquè a vegades no ens imaginem a l’estudiant d’arts o a l’artista ja format que treballa en això, ens ve automàticament a ment l’artista pintor, escultor, però es desconeix molt al d’aquesta faceta audiovisual.
R. Bé, jo crec que aquesta pregunta ja l’hem de superar. Ja fa molts anys que existeix l’art audiovisual en totes les seves formes, l’art de la programació i l’art fet amb tecnologia. No sé, igual estic tan ficada que em costa veure que les persones no vegin el vincle entre art i tecnologia. Crec que ara estem ja mirant cap a maneres de fer recerca artística a través de l’art, més que qüestionar-nos qui fa art amb tecnologia. Aquesta és una pregunta que ha passat i jo, a més, no he tingut cap viratge perquè sempre ho he tingut molt clar. Llavors, ja quan vaig estudiar la carrera, que estem parlant de l’any 2006-2007, ja es presentaven les cyberarts o l’art tecnològic com una opció a Belles Arts, ja ens van ensenyar Arduino. Sí que tal vegada en aquell moment era menys popular, però ara és que fins als nens al col·legi fan Lego Mindstorms, Arduino i dues-centes mil coses. Llavors, crec que ara la pregunta en realitat entorn de l’art i la tecnologia s’enfoca més cap a si l’art tecnològic entra dins de les arts visuals, que jo crec que ja hem d’estar deixant de parlar del mitjà i simplement considerar-lo com una de les arts visuals més, que tal vegada té unes condicions d’exposició i producció que són una mica diferents, però com pot també tenir l’escultura en relació amb la pintura.
Psychoflage (2023), instal·lació per a ART MEETS APOLO a la Sala Apolo de Barcelona.
P. Actualment, estàs impartint classes dins del Grau en Disseny en el seu itinerari d’audiovisuals. Diries que hi ha alguna cosa que separa el disseny audiovisual de l’art audiovisual?
R. Bé, la diferència entre el disseny i l’art és la intenció amb la qual les coses estan fetes. Un disseny normalment ha de servir un propòsit funcional concret i l’art, normalment, està relacionat a un procés de recerca o un procés de representació, sigui d’emocions, de conceptes o d’una altra cosa. Almenys, és el que ens ensenyaven a Belles arts. Que no vol dir que no es barregin entre elles.
P. A això anava: Tu ets més partícip al fet que es propiciï aquesta fusió, al fet que flueixi un diàleg entre l’art més pur i el disseny?
R. Bé, primer de tot, no m’agrada la definició d’art pur, de pur en cap sentit, en cap definició. Jo crec que tot és una xarxa d’interconnexions amb diferents coses. Llavors, en aquest sentit, sí que l’art i el disseny òbviament col·laboren i jo crec que BAU és bon exemple d’això. És una escola que, encara que originàriament s’impartís sol disseny, té sempre aquest punt experimental més aviat atribuït a processos artístics i això és molt necessari en el procés educatiu, sigui de dissenyadors o de qualsevol mena de perfil, però, sobretot, de dissenyadors, perquè és aquest pensament experimental o aquesta filosofia de l’exploració el que realment portarà, en el cas del disseny, a pensar nous usos de l’audiovisual o nous usos del disseny gràfic o del disseny d’espais en l’entorn acadèmic. L’espai educatiu és el millor lloc on aquests estudiants poden fer-lo.
P. Com enfoques, precisament, la teva docència dins del grau?
R. Bé, dins del grau, la veritat és que he estat bastants anys intentant veure quina seria la millor fórmula. El professor que hi havia anteriorment en la meva assignatura, que és el meu gran amic Santi Vilanova, també apuntava que a nosaltres ens passa una cosa i és que treballem en l’audiovisual i nosaltres anem creixent, però els teus estudiants, no. Que no és que no creixin en sí, sinó que, com sempre estem en el quart curs, la seva edat és sempre la mateixa, però la nostra, no, ens distanciem cada any generacionalment, va canviant bastant, i en un entorn com l’audiovisual també els interessos o els mitjans canvien moltíssim; llavors, les maneres en les quals s’expressen a través de l’audiovisual varien molt i d’una manera molt accelerada. Això significa que has d’estar en constant canvi i, al final, jo el que he trobat és que aquest canvi és el que jo haig d’aplicar en la meva assignatura, almenys en aquest moment.
Jo el que els presento és la possibilitat de tenir una caixa d’eines a través de tots els meus coneixements tècnics i perquè ells vinguin després amb un projecte. Normalment, és gent que està en quart, que ja ve amb el projecte de final de carrera o, si no, gent que té curiositat a introduir-se en el que són les noves tecnologies de qualsevol mena, des de sistemes d’intel·ligència artificial fins a sistemes d’electrònica com el làser, per exemple. Després, nosaltres fem com una espècie de posada en comú el primer dia de classe. Aquí identifico els interessos dels alumnes i disseny una sèrie de càpsules d’eines ajustades als interessos del grup cada any, perquè tampoc vull forçar a ningú a aprendre alguna cosa que no vulgui. Aquesta seria una primera línia de l’assignatura en la qual tenim aquestes càpsules d’aprenentatge. A partir d’aquí, la segona línia és la de les metodologies de treball amb projectes audiovisuals, on s’ensenya com es generen les fases de prototipat i de testatge, se l’ajuda a dissenyar la interacció, es treballa la diferència entre el que és el disseny d’interacció i una peça reactiva i, finalment, el lliurament final. El que els demano enguany [respecte al lliurament final] és que, a partir de les diferents bases de convocatòries reals -ja siguin beques d’art, beques de recerca, beques de premis-, han de presentar el seu projecte en aquest format, triant el certamen en el qual tindria més sentit la seva peça. I així, d’aquesta manera, també els prepares per presentar un projecte. És un format una mica experimental? Pot ser, però, al final, és el que he trobat que els encaixa als alumnes i que també m’encaixa a mi. Em dona més treball? Sí [riu], però almenys anem una mica més alineats. La gràcia d’haver-me dedicat tants anys a poder treballar amb les tecnologies és que em permet aquesta flexibilitat en la qual em puc adaptar a l’alumnat segons els interessos principals del conjunt.
P. Com a docent al Màster en Innovació Audiovisual i Entorns Interactius, quins creus que serien els punts forts d’aquest programa?
R. Crec que el principal punt fort del programa és poder aconseguir, en molt poc temps, que persones que no tenen coneixements específics sobre programació, electrònica o diferents temes de tecnologia creativa que utilitzem arribin a comprendre quin és el tipus de pensament que es requereix per crear aquests projectes. Nosaltres intentem fer una educació integral en la qual els diferents professors combinem coneixements per poder reforçar aquest aprenentatge en els diferents mòduls en els quals treballem. En aquests blocs d’aprenentatge, òbviament, sempre hi ha un fil conductor important, però no ens focalitzem a ser creatius en aquest moment, sinó a entendre l’eina. És a dir, la creativitat és el mateix procés d’aprenentatge però no el resultat. Aquests primers lliuraments serveixen per enfocar totes les forces en el que és el desenvolupament del projecte final i poder fer alguna cosa amb cara i ulls, perquè, si no, com et deia, en el temps reduït que tenim, no acaben entenent el que és l’eina. I si tu no entens el que és l’eina, mai pots ser creatiu i, qui et digui el contrari, menteix. Perquè, si no, el que acabes fent és el típic que fa tothom, el preset que utilitzes en programació i ja.
Jo em preocupo bastant de parlar amb tot l’alumnat, de veure quines classes han funcionat més o menys, com podem millorar cada any. I, per exemple, un canvi bastant significatiu que vam fer de l’any passat a aquest va ser introduir una classe de pensament computacional abans de començar a programar, bé, que es dona al mateix temps que la primera assignatura de programació que dona una altra docent de grau i de màster que és l’Anna Carreras, que té moltíssima experiència en programació creativa. Al mateix temps que estan començant a programar amb l’Anna, tenen una assignatura de pensament computacional en la qual pensen primer com s’han de comunicar amb una màquina, perquè el pensament computacional no és que la màquina pensi, perquè la màquina no pensa: és com nosaltres, com a humans, pensem per comunicar-nos amb aquests sistemes. Crear aquesta base sòlida és el que ens interessa, sobretot al màster, perquè després estiguin preparats quan surtin. Després del màster, també se’ls ofereixen oportunitats per participar en festivals i exposicions, sempre amb el meu acompanyament. En fi, crear aquesta base sòlida durant el curs és el que ens interessa perquè més tard surtin preparats.
I una altra cosa que ressaltaria és el concepte de comunitat que ens interessa crear. Gairebé tots els docents venim d’un background en el qual la comunitat, l’open source, el codi obert, el do it yourself, la cultura maker, la cultura hacker, etc. són valors que ens interessen i que també intentem proposar als alumnes. Exemple d’això seria un grup d’alumnes que, després d’un exercici que van fer per a un lliurament, s’han sentit tan orgullosos que han publicat el codi de manera oberta a GitHub i està disponible per a qualsevol persona que vulgui aprendre aquesta tecnologia. Llavors, volem continuar promovent i mantenint aquesta mentalitat de comunitat, de codi obert i de compartir al màster.
P. Com diries que influeixen les noves tecnologies en tot el procés del disseny audiovisual i l’art digital?
R. Jo crec que, d’una banda, almenys a mi, o com jo ho veig en la meva pràctica, poder treballar la desjerarquització de les eines tecnològiques, la qual cosa genera l’accés al fet que gent amb perfils no tecnològics pugui utilitzar-les de manera creativa, em permet poder experimentar per entendre millor el món i els sistemes que tenim al nostre voltant i amb els quals ens comuniquem completament. Per a no ser completament utòpica, també crec que -i jo crec que a poc a poc va passant- hi ha fases de fascinació per la tecnologia que em semblen una mica banals i una mica absurdes i que falta aquest procés anterior de pensament que comentava anteriorment, sobretot en el que són les pràctiques artístiques, de parar un moment i dir “bé, per què estic fent servir aquesta tecnologia? Quina necessitat hi ha que jo empri això? Quines implicacions té que jo faci ús d’aquesta tecnologia o no?”. Hi ha vegades que la fascinació i la velocitat limita una mica el que és la reflexió crítica sobre el que estem usant. Però bé, també estic dient la meva opinió subjectiva.
Enjambre celular (2018), façana interactiva creada i dissenyada durant la residència de l'artista per a Medialab-Prado a Madrid.
P. I no creus que, d’alguna manera, fins i tot, d’aquí a uns anys hi haurà noves tendències que marcaran la manera de crear i mostrar nous projectes?
R. Sí, bé, sí, però això ha passat sempre, no? Justament avui, que és el dia de la Dona, i al llarg d’aquesta setmana, he estat parlant bastant dels cyberfeminismes, que és un corrent que va néixer als 90 on la gent es va veure fascinada per la inclusió d’internet; perquè als 90, això va desencadenar en un canvi i si veus les idees que hi havia a internet en aquell moment i les que hi ha ara és que són completament diferents. La intel·ligència artificial, que porta molt temps, molt més temps del que la gent creu, sent utilitzada per a fins creatius, ha generat un canvi. També hi ha un cert “hype” [amb la IA]; ningú es recorda dels NFTs ara, que tothom en parlava fa uns anys… Les tendències van canviant, les tecnologies, òbviament, influeixen bastant, però també crec que va fent així [alts i baixos]. La gent com que agafa molt interès i després tot cau, però jo estic bastant oberta al fet que em sorprenguin, a veure les noves coses que surten.
P. De totes maneres, tu veus als teus alumnes receptius en aquest aspecte o potser prefereixen advocar per una única “filosofia”, s’ajusten a una cosa i ja?
R. Bé, és que m’estàs preguntant a mi, que jo soc professora de tecnologia [riu]. La gent que ve amb mi està interessada en la tecnologia, si no, no agafa la meva assignatura. Però jo crec que, quan m’arriben ja a quart de carrera i, sobretot, també, com et comentava, amb aquesta espècie de vincle no directe però bastant evident que fem entre la meva assignatura i el TFG, la gent ve molt preparada conceptualment. Enguany, per exemple, estic molt sorpresa per a bé, per a molt bé, de la qualitat dels projectes amb els quals la gent ve, que ja els alumnes han entès que la meva assignatura serveix per a això, que tenen moltíssimes ganes d’aprendre. Aquest és el plantejament, els intento implicar també en el disseny dels recursos que farem en l’assignatura; també els fa responsables, d’alguna forma, d’agafar aquesta responsabilitat sobre el seu propi aprenentatge i això és molt necessari, especialment si vols fer coses de programació. Perquè, programació, jo t’ho puc ensenyar en classe, però, si no practiques a casa, no et sortirà i, si no tens la paciència d’estar-te buscant durant cinc hores que passa al teu codi per descobrir que és un punt i coma, no podràs aconseguir res. Una de les coses que m’agrada de ser docent aquí és que es fa un treball molt gran entre tots els docents per inculcar aquesta reflexió crítica i els xavals, la veritat, és que venen molt preparats.
P. Què creus que és l’important per a ser dissenyador o artista audiovisual?
Es necessita temps. Jo sempre ho dic, necessitem dedicar-li temps a les coses. Ara mateix, en la residència mateixa que estic fent amb robòtica, conjuntament amb un grup de recerca d’enginyers que estan fent tots doctorat, sempre els dic el mateix: “Sí, els artistes podem venir aquí, però és que mai estarem al mateix nivell que vosaltres”. No per coneixements i recursos, sinó per dedicació i temps, anem sempre accelerats. Fins i tot, quan tenen el projecte final de carrera, molts alumnes ho deixen només per a un any perquè volen dedicar-li temps. Al final és temps. Ser constant, ser molt constant, dedicar-li temps. Si tens passió, mira, doncs molt millor perquè llavors el temps i la constància ja et vindran solos. La passió es treballa molt des de la disciplina. Disciplina en el bon sentit, que també és una arma de doble tall i pot matar al desig i ja llavors estàs perduda. Però sí, jo crec que això és temps. Temps, temps, les coses porten temps i, quan li fiques temps, es nota. I si no li fiques temps, també.
