Emma Llorente Palacio (1996) ha estat considerada un dels 11 talents espanyols menors de 30 anys que estan revolucionant l’escena creativa, segons la revista AD. Alumni del Grau en Disseny de BAU, s’ha especialitzat en l’art de la ceràmica, i ha exposat en galeries com Espai-8 o H2O. Actualment es troba ampliant la seva formació a la Design Academy d’Eindhoven (DAE).
Al teu TFG ja experimentaves amb explicar històries a través de materials com el fang o la ceràmica, sobretot relacionades amb l’úter femení i la maternitat. Com va néixer el teu interès per aquests temes?
En realitat, el meu interès estava centrat en el cos humà en la seva totalitat, però al moment de realitzar el meu TFG m’estava iniciant en l’art de la ceràmica, així que, un dia, al veure una radiografia del meu abdomen, vaig trobar-hi una semblança formal entre les formes de les gerres de ceràmica de les civilitzacions més antigues del Valle del Indo i la forma de la cavitat que hi ha entre els malucs on es troba l’úter. A partir d’allà va començar tota una investigació conceptual i material sobre les gerres ceràmiques i les matrius.
L’any 2020 exposes la mostra Cobijos a la galeria H2O. Es tracta d’una evolució del teu TFG? Va suposar un punt d’inflexió en la teva carrera?
Definitivament, l’exposició Cobijos suposa el tancament d’un cicle d’investigació i inquietuds que havien començat amb el TFG de BAU. En el meu cas, la relació amb la Galeria H2O va començar arran del mateix TFG, ja que volia realitzar un taller de ceràmica amb dones per modelar gerres-úter, i li vaig demanar a l’Anna Ruiz (la manager d’esdeveniments de la galeria) poder utilitzar el jardí per fer-ho. L’experiència va sortir bé i després de presentar el TFG vam continuar fent els tallers a la galeria de manera esporàdica. Arribat el moment, l’Anna em va oferir ser l’artista convidada per al circuit Art Nou 2020 i em vaig posar a treballar en Cobijos.
Consideres la teva obra feminista per tractar temes relacionats amb l’aparell reproductor femení?
Considero la meva obra pedagògica i feminista, donat que a través de les meves peces -ja siguin art o objectes de disseny- intento visibilitzar un coneixement ocult de forma visual i estètica. En el cas de l’exposició Cobijos, hi ha una sèrie de peces que mostren l’augment de la mida de l’úter mes per mes. M’interessava mostrar la capacitat expansiva i elàstica, i a la vegada resistent, d’aquest òrgan, perquè és una cosa que no podem veure, que no som conscients de com es transforma. Al final d’aquesta sèrie, amb el simple gest de col·locar l’última peça suspesa en l’aire, també aprofito per parlar i reivindicar el part vertical.
Considero la meva producció feminista en el sentit que enalteix la bellesa i la fortalesa del cos de la dona, i no precisament de manera superficial, sinó tot el contrari, parlant de les seves capacitats. És cert que els últims anys he estat fascinada pel cos femení, l’anatomia i fisiologia de l’úter i de les glàndules mamàries -que semblen flors-, però ara, des de fa un any, el meu interès està posat en el sistema nerviós, el qual és compartit per tots els cossos.
Escaneig dels quaderns d’Emma Llorente
Que t’inspira per crear?
Sens dubte, el meu principal lloc d’inspiració és el cos humà a nivell físic, mental i psíquic, i des d’aquí es despleguen molts altres camps d’interès i inspiració, des de la botànica fins l’astrologia. Paradoxalment, una altra cosa que m’inspira molt és ‘allò mai vist’. Com a éssers humans, la nostra percepció de la realitat està clarament condicionada per limitacions físiques. Aquest interès per allò amagat es pot apreciar bastant a la meva feina, on entra en joc una altra de les meves passions, que és l’elaboració de maquetes d’arquitectura i models anatòmics, que també em serveixen per mostrar tot allò que no podem arribar a veure.
Fotografia de l’exposició Cobijos de la sèrie Matrices
Ara estàs cursant un màster en Disseny Contextual a Eindhoven. Què suposa per tu l’oportunitat d’ampliar els teus estudis en una universitat de prestigi a l’estranger?
El millor de la Design Academy de Eindhoven (DAE) és el context internacional. Al meu màster som al voltant de 35 persones i cada una pertany a una nacionalitat diferent. Som una mescla d’artistes, arquitectes, dissenyadors i escultors, cada un amb un background i uns coneixements específics molt diferents. Resulta molt enriquidor veure els processos creatius de cadascú, és el millor aprenentatge que hi pot haver. Per altra banda, Eindhoven és una ciutat petita dins els Països Baixos, no és com Amsterdam o Barcelona, així que no hi ha gaires distraccions, cosa que et permet tenir dos anys quasi de ‘retirada espiritual’ per poder desenvolupar els teus projectes personals.
Projecte de mural de mosaic que va realitzar per Body Shop al carrer Pelai de Barcelona
Tenies clar des del principi que volies estudiar Disseny a BAU? Si no és així, què et va fer replantejar la decisió?
Al batxillerat no era d’aquelles persones que sabia exactament què volia estudiar, tot i que tenia molt clar què era el que no volia. Feia l’artístic i em fascinava la història de l’art i el procés creatiu, així que tot apuntava a que acabaria aplicant per Belles Arts o Història de l’Art. Però un dia vaig anar a un bar, i parlant amb un dels propietaris em va explicar que havia estudiat disseny a BAU. Aquell dia va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar del centre i de l’existència d’una carrera universitària en disseny. Vaig mirar la pàgina web i em va agradar molt el programa i la visió del pla d’estudis, vaig anar a visitar-la un dia i em va agradar encara més, vaig decidir inscriure’m, i va ser un match!
Amb perspectiva, quins són els aprenentatges clau de l’etapa a BAU?
Per mi va suposar un canvi radical al sistema educatiu que havia tingut a l’escola. Exceptuant història de l’art, a l’escola no estava especialment motivada ni estimulada per res. Començar a estudiar disseny va suposar una explosió d’interessos, fascinació i motivació pel món que em rodejava com mai havia sentit abans. Vaig aprendre a autogestionar-me, a organitzar el meu temps, a investigar, i el més divertit: vaig aprendre molts llenguatges nous: a traduir els meus pensaments al món de les coses materials.
Com et veus d’aquí 10 anys?
El cert és que no tinc una idea preestablerta. Sento que hi ha moltes possibilitats obertes, diferents direccions a prendre que em semblen totes estimulats i interessants. El que segur que desitjo per d’aquí 10 anys -i per a tota la vida- és poder continuar tenint la llibertat de treballar en projectes que m’interessin, ja siguin personals o col·lectius, i poder seguir aprenent i no deixar de sorprendre’m a mi mateixa.
Projecte basat en desvincular la funció tradicional dels rellotges per alinear-los amb el temps intern mitjançant la respiració coherent i conscient
