Anna Moreno (Barcelona, 1984) és artista i professora del Grau en Belles Arts de BAU. Establerta a La Haia (Holanda), ha donat classes a la Royal Academy of Arts i ha exhibit les seves obres a llocs com la Fundació Miró i a 1646 (La Haia).
Quin ha sigut el teu recorregut acadèmic i laboral fins al moment de venir a BAU a fer de professora del Grau en Belles Arts?
Jo vaig estudiar Belles Arts a Barcelona, a la UB, i després vaig fer-hi el Màster de Produccions Artístiques i Recerca. Un cop el vaig acabar vaig fer una residència d’Hangar a Itàlia. Allà vaig entendre realment que la meva pràctica es desenvoluparia a l’estranger. Sobretot per la falta d’estudi i d’espai a Barcelona: era l’any 2008, va esclatar la crisi i era impossible fer-hi res. Finalment, l’any 2012 em vaig mudar a Holanda, on vaig començar a donar classes a la Royal Academy of Arts de La Haya. Impartia una assignatura molt innovadora que es deia ‘Artistic Research’, que em donava molta llibertat per continuar desplegant la meva pràctica artística. Quan van decidir muntar el Grau en Belles Arts de BAU, em van contactar pel fet de ser una artista barcelonina, però amb aquesta experiència en una acadèmia Holandesa, i per estar impartint recerca artística. Tot això els ajudava a dissenyar de zero el grau.
Pot ser que aquesta línia més basada en la recerca artística sigui poc coneguda a l’acadèmia d’aquí, amb relació a la d’altres punts d’Europa, com Holanda?
Que jo sàpiga, no. És diferent, perquè per exemple a Holanda, Belles Arts no és una carrera universitària, és tot més tècnic. Allà sí que tenen una mica més de llibertat perquè no tenen tot aquest sistema de crèdits a complir. Tal i com ho tinc entès, aquí fins ara hi havia una estructura molt de les ‘Belles Arts’, i crec que a BAU s’han plantejat d’una manera molt més conceptual, no parteixen d’aquesta idea tan clàssica del dibuix i l’escultura. Sí que se’n donen classes, però segurament no tenen res a veure amb les tradicionals. I hi ha assignatures molt diferents, com la que dono jo, per exemple. Es diu Visualization and Documentation Workshop, és en anglès, i la comparteixo amb en David Ortiz.
Podries fer-nos cinc cèntims de la teva assignatura?
Va molt lligada a la idea de documentació. És una cosa que s’obvia moltes vegades en els estudis de Belles Arts, i que és crucial. Des de com fer-se un bon portfoli fins a què documentes de la teva pròpia obra. Una cosa és fer pintures i escultures, llavors la documentació es torna una cosa molt òbvia. Però, i si fas performance? I si fas projectes de recerca llarguíssims que acaben sent videoinstal·lacions? Què documentes, quines parts de l’obra són rellevants, quines parts del procés són rellevants?
Quins temes protagonitzen la teva obra artística?
En la meva obra artística constantment reactivo alguns moments de la història recent on s’ha mirat a una idea de futur, i em plantejo quin sentit té això ara. L’arquitectura utòpica, per exemple, m’interessa moltíssim, l’utilitzo com a rerefons, sobretot per allò que diuen dels arquitectes que tenen complex de déu, que no només dissenyen un edifici, sinó que ens diuen com transitar-lo i com viure. M’interessa aproximar-me a tot això des de l’admiració però també des d’un punt de vista crític.
Podries fer-nos una constel·lació d’alguns projectes rellevants que hagis fet al voltant d’aquests temes?
L’últim projecte que vaig fer i acabar és Bulldozer, una pel·lícula de caràcter experimental, la meva primera experiència en el món del cinema: un zoom continu de 37 minuts, un pla seqüència. La vaig rodar en un hotel davant del mar a Castelldefels, i vaig treballar amb dos actors boníssims, la Clara Segura i en Francesc Orella. Va ser un procés molt enriquidor. Part de la meva ingenuïtat de no saber on m’estava posant em va donar un cert avantatge, perquè quan vaig plantejar a la gent que volia fer un zoom continu, em van dir que no es podia fer. I tot i així, jo vaig apostar per seguir endavant amb la idea.
És important, doncs, com a artista, arriscar-te i sortir de la teva zona de confort i amb disciplines que no són la teva?
Jo no soc una artista d’estudi, sense tenir-hi res en contra, però no estic dins l’estudi esperant que m’arribi la inspiració o experimentant amb materials, sinó que sempre estic intentant contactar i treballar amb persones que m’interessen. Per exemple en el cas de Bulldozer, volia treballar al voltant de l’especulació immobiliària a la costa.
Paral·lelament, estic preparant una videoinstal·lació que es dirà Dancing is Easy, que dialoga l’arquitectura utòpica dels anys 70 amb tota una tradició del flamenc underground queer que va sorgir a la mateixa època en contraposició a la folklorització i instrumentalització que n’estava fent el turisme. Estem treballant en un vídeoperformance amb el duo Flamencoqueer, que tindrà lloc en un ressort dels anys 70 dissenyat per uns arquitectes al nord de Sardenya. I tot això anirà acompanyat d’una sèrie de prints de serigrafia que he dissenyat utilitzant una tinta només visible sota llum negre. Tota aquesta tecnologia del làser, la llum negra o estroboscòpica, s’introdueix en les discoteques d’aquella època.
Què creus que suposa estudiar un Grau en Belles Arts a Barcelona ara mateix, també tenint en compte el context de crisi econòmica, social i ambiental actuals?
Mira, jo soc producte d’una altra crisi. Quan vaig acabar d’estudiar l’any 2007-2008, es va veure clar que, avui en dia, facis el que facis, no tens garanties de res. Els nostres pares van créixer en una època de bonança econòmica, ens van poder pagar uns estudis, i se sabia que si estudiaves i t’esforçaves, en general, tot t’aniria bé. Vam créixer amb aquesta idea i ens hem topat de cara amb una crisi rere l’altre. Jo crec que la generació que comença a estudiar ara tot això ja ho sap. El meu consell és: sigues genuí i fes alguna cosa que t’ompli.
Per altra banda, si que considero indispensable que uns estudis de Belles Arts tinguin una consciència social i de context absoluta. No podem obviar que som al Poblenou, un barri atacat per la gentrificació on hi ha grans violències urbanístiques, per exemple. És molt important que quan l’alumnat comenci a treballar i intervenir en l’espai públic sigui conscient de tots aquests significats i contextos.
