Anna Dot (Torelló, 1991) és docent del Grau en Belles Arts de BAU, artista i doctora en Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades per la Universitat de Vic. El seu treball se centra en l’estudi de la traducció i els actes comunicatius, i dedica una atenció especial als processos de lectura i escriptura, així com els usos de les noves tecnologies.
La teva obra gira al voltant de les limitacions de la comunicació i el llenguatge. Què creus que ha aportat la formació en traducció i interpretació a la teva mirada com a artista?
No és que la traducció hagi influenciat la meva pràctica com a artista, sinó al revés: jo faig un tipus de pràctica artística que es relaciona amb conceptes que es treballen des de la traducció. Per això, a mesura d’anar fent i descobrint vaig pensar “ah, que guai, la disciplina de la traducció m’interessa molt, vull fer una recerca en aquest àmbit!” I això ha passat perquè m’interessa el llenguatge, com ens entenem: el que per mi vol dir ‘casa’ sempre serà diferent del que vol dir per tu.. Totes aquestes tensions de significat són el que em mou.
Creus que viure a Catalunya, un lloc on hi conviuen dues llengües, t’ha influenciat en aquest interès?
Pot ser, pot ser que el tema de ser bilingües hi tingui alguna cosa a veure, però no sé ben bé d’on em ve. La meva mare sempre m’ha potenciat molt la literatura, llegir, sempre he tingut molta curiositat i facilitat pels idiomes… és una mescla entre un interès genuí i el context, que sempre ens marca.
Aquesta pràctica també l’has traslladat en diversos projectes educatius. Per exemple, parla’ns d’El nom de les coses’, que vas realitzar al barri de Gràcia.
El projecte el vaig fer amb ‘Experimentem amb l’art’, i era adreçat a infants de 0 a 3 anys que venien amb les seves famílies. Anava sobre el llenguatge dels infants, que és molt fràgil i es perd molt de pressa quan els ensenyem a parlar. Aquella pràctica anava d’escoltar-los, i de demanar-los a ells, que encara estaven en aquest procés de desenvolupament, que posessin noms a les coses. Dedicar-me a l’educació combina molt bé amb la part artística, perquè ofereix un espai que l’art també ofereix: un espai de llibertat i de risc, de provar coses. T’has de poder arriscar per poder aprendre.
Recentment, el Mèdol de Tarragona va recuperar Escrits per a la pell vident (2020), una mostra sobre la relació entre les persones i el territori, la comunicació i els sentits, especialment la vista. Com relaciones l’obra La paràbola dels cecs amb l’estat de la societat i l’art contemporanis?
La paràbola dels cecs no va sorgir de voler transmetre cap opinió o interpretació sobre el context en el que estem. Realment va néixer com una visió. Em passa molt, a vegades sento imatges que veig molt clarament i que noto que he de fer. Per mi era una reivindicació sobre trobar altres eines amb les quals guiar-nos. Vivim en un context on tot és visual. Al deixar només els pals reivindico el tacte, reivindico obrir-nos a tenir altres percepcions. Tancar els ulls i veure què percebem si els tanquem. Reconeixem allò que no veiem? Donem una entitat a aquestes intuïcions que a vegades tenim, identifiquem-les com a vàlides!
Per altra banda, tens un projecte sobre els rius com a entitats vives (Deixar-te córrer i Traduir des de la vora). D’on neix la connexió amb els rius i la necessitat de reivindicar-los d’aquesta manera?
Neix també d’un vincle amb la traducció. Al 2017 va sortir una notícia sobre que a Nova Zelanda s’havia aprovat una llei per reconèixer els rius com a subjectes jurídics. Em va sorprendre molt, i al buscar la llei vaig pensar: això és un exercici de traducció. A nova Zelanda està governant la corona britànica, i, naturalment, no consideren cap riu com a persona, perquè occident culturalment no ho fa. Però els maorís sí. I aquella llei és un exercici de pacificació amb la comunitat maorí. Un acord per conviure millor. Allà té molt sentit perquè encara hi ha aquest conflicte colonial latent. Però aquí, tindria sentit fer alguna cosa així? Qui seria la comunitat indígena d’aquí? Hem de començar a preguntar-nos per les nostres pròpies genealogies. Vaig redactar una llei pel riu Ter i vaig deixar-la llegir a tota la gent que hi governa. Encara hi estic treballant, perquè no he trobat respostes i encara tinc més preguntes, i del que va el projecte ara mateix és de trobar altres maneres de relacionar-nos amb el riu que ens permetin superar una mica aquest esperit extraactivista que tenim de veure’l únicament com un recurs.
https://vimeo.com/619373326
A diferència de molts artistes que es queden a Barcelona (o s’hi veuen obligats) has decidit desenvolupar gran part de la teva carrera entre Torelló i Osona. Com has viscut aquesta descentralització de la pràctica artística i professional?
Jo crec que si no ets de Barcelona, però tens una bona estructura familiar i social en el lloc d’on ets, actualment és molt més fàcil viure-hi i desenvolupar-t’hi. Les condicions que tinc a Torelló, a Barcelona són inimaginables. Hi tinc un hort, i no necessito el cotxe per anar a treballar. A més a més, allà hi ha un context artístic que és molt interessant, i al ser un lloc més petit, per mi, es més fàcil i ràpid fer coses. Tens a la gent més situada i hi ha menys gent fent el mateix tipus de coses. Hi ha l’associació d’artistes de Vic, que és bastant activa, de la qual formo part. A Torelló també tenim un festival d’art al carrer, on és molt fàcil entrar-hi i escollir quins artistes vols que vinguin al teu poble. Sortir del centre principal per anar a altres llocs et fa descobrir que els altres llocs també són centres, i que de cop Barcelona és molt lluny i ni t’assabentes del que hi passa.
I no en depens gens?
No la necessito, la valoro com un contrapunt. Si em quedés tancada a Osona, crec que la meva mirada també es tancaria una mica. Em va molt bé venir sovint aquí, perquè estàs en contacte amb altres maneres de fer, que no són ni millors ni pitjors, són diferents. A mi també m’ajuda a relativitzar les coses, perquè t’adones que res és tan important, que el que passa a Barcelona, a Torelló a i Vic ni se n’assabenten, i el que passa a Torelló i a Vic a Barcelona no arriba ni de conya. A vegades sembla que hagis d’anar a Barcelona a trobar la gent que ja està fent coses i que et donin oportunitats. Jo crec que hem d’apoderar-nos i dir: jo també tinc la capacitat de muntar-me les meves coses. Al meu costat també tinc gent molt guai que està treballant o que té capacitats que m’interessen. Doncs perquè no vaig amb ells i els hi dic: ei, què us sembla si muntem això? L’esperit ha de ser una mica d’activar coses, de tenir aquesta voluntat.
Ens pots parlar del teu col·lectiu ‘Morir de Frío’ i de la importància d’impulsar projectes autogestionats amb les pròpies amistats?
Va sorgir de gent de Torelló. Teníem 18 anys, estudiàvem belles arts i disseny, i vam obrir un bloc per fer crítiques de les exposicions que anàvem a veure. Una vegada, un de nosaltres va publicar un article sobre una exposició d’en David Armengol a Can Felipa. I la deixava una mica malament. I en David Armengol va trobar el nostre bloc i ens va deixar un comentari molt educat, com “oh, gràcies pel comentari, que bé que hi hagi gent opinant sobre això!” I ens vam adonar que hi havia molt poca gent opinant o escrivint sobre el context artístic, i vam pensar: potser hem de revisar una mica les faltes, que hi ha gent que ens llegeix a part de nosaltres. I ens ho vam començar a currar, vam tenir un programa de ràdio a Torelló, i convidàvem a qui fos, a qui ens interessés. Era una estructura que es va convertir en una excusa per conèixer gent, anar als llocs. No per tenir contactes, sinó per conèixer i entendre què està fent la gent. A les carreres on estudiàvem hi havia poc contacte amb la realitat, i és que és una cosa que has de fer tu, sortir al carrer, moure’t, preguntar. És molt important que aquesta curiositat i ganes de compartir amb els teus amics la portis a terme de veritat i et mullis.
