Joan Ros (Térmens, Lleida, 1992) és un dels dissenyadors de moda amb més projecció de la seva generació. Graduat a BAU, on va descobrir la passió per la moda gràcies a una col·laboració amb Martin Lamothe, i amb un màster en moda masculina a Central Saint Martins (Londres), defensa el disseny conceptual i proposa una reformulació radical del sector.
Amb influències tan variades com Dalí, Hitchcock i Poincaré i una afilada visió política, Ros ha creuat en diverses ocasions la moda amb la ciència, la filosofia i diverses branques artístiques, com a Isometric, llançada amb Jessica Montes el 2014 i que els va valdre el Premi a la firma emergent a la 080 Barcelona Fashion. A dia d’avui combina nous projectes professionals amb la docència al Grau en Disseny i el curs de Doctorat a BAU.
Com et defineixes com a dissenyador?
Soc bastant pragmàtic a l’hora de treballar i sempre intento buscar una part conceptual o amb un rerefons crític o d’investigació. Actualment estic treballant com a dissenyador en el rellançament d’una marca icònica del panorama espanyol i, sobretot, de Barcelona.
I això, quines tasques implica?
La meva feina del dia a dia és gestionar la marca a nivell conceptual, des de la seva herència en el món del disseny fins a com es reinterpreta en l’actualitat. I, alhora, dissenyar la col·lecció, contactar amb proveïdors, fer fittings amb patronistes, corregir peces que arriben dels tallers de costura, una mica de tot.
Ets especialista en sastreria i conceptualització.
Són paraules una mica grandiloqüents. El 80% de la feina que faig està dins el marc de la sastreria, és a dir, americanes, abrics i pantalons de vestit. La conceptualització, dins el món de la moda, es pot treballar de forma referencial, agafant referents de la primavera o de la natura, o a partir de les idees que vols treballar en la col·lecció. Gairebé sempre intento treballar buscant referents teòrics i no només imatges.
Quines eines et va proporcionar BAU a l’hora de començar la teva etapa com a professional?
Per sobre de tot, la idea de treballar més enllà d’idees preconcebudes, buscant noves formes d’investigar i de treballar com a dissenyador.
I com a estudiant?
BAU és la meva família a Barcelona. Jo vaig arribar-hi amb 17 anys, i aquí vaig trobar un caliu i un sentiment de grup que en aquell moment realment necessitava.
Per què és tan important el portfoli?
És un reflex de la teva feina. Hi acostumes a posar tots els projectes en què has treballat o aquells dels quals estàs més satisfet. Jo tinc set o vuit portfolis diferents perquè a les entrevistes has de jugar en funció de qui tens al davant i què creus que li pot interessar més.
Parla’ns de l’etapa a Central Saint Martins.
Em va enriquir pel context, la ubicació, amb qui està connectada i per professors com Fabio Piras o Louise Grey. Hi fan classe gent molt preparada i molt ben situada dins el sector. El màster està molt focalitzat en qui ets tu i què aportes al sector. Per a mi va ser un autodescobriment, que havia començat a BAU i va acabar a Saint Martins amb la culminació de la col·lecció final del màster.
Ets un dissenyador amb moltes inquietuds. Per què és important continuar-se formant?
Ser dissenyador de moda és incompatible amb no voler anar aprenent. La moda està directament relacionada amb la societat, necessites saber què està passant, com està passant, i com vols incidir-hi. Sigui de forma acadèmica o més autodidacta, la moda t’obliga a estar cada dia al peu del canó.
Què poden oferir al sector les noves fornades de dissenyadors?
Tenen moltes ganes d’aprendre, són els que saben millor què es porta i quines necessitats té el públic. Per a les empreses, són aire fresc, els donen vitalitat i referents que desconeixen, i crec que aporten més els alumnes a les empreses que les empreses als alumnes.
Quin paper jugarà el disseny en el futur immediat?
Aquí hi ha un dels grans dubtes. No tinc una visió catastròfica, però és evident que el sistema ja no funciona. Estem nedant en un capitalisme liberal que l’únic que fa és esprémer-nos absolutament a totes les persones que treballem, inclosos els dels sectors artístics i del disseny. Com a dissenyador jove, la meva recomanació no és com canviar el sistema sinó destruir-lo i fer-ne un de nou. I això depèn de nosaltres. Les perspectives ja no són a quina empresa vull treballar, sinó: Vull treballar en una empresa? Vull treballar en aquest sistema?
Com afecta això al vostre sector?
El sistema de la moda està col·lapsant. Volem una societat que només consumeixi d’una forma tan voraç? És el model de sistema que volem? Personalment, crec que no. Com a dissenyadors, una de les nostres feines és fer propostes i inventar futurs.
Com t’agradaria que fos, la nova moda?
El primer conflicte que hauríem de resoldre l’hem generat nosaltres, i és aquesta necessitat imperant de consumir peces de roba noves cada dos per tres. Hem de canviar la percepció del públic, no necessitem tanta roba. I un cop fem aquest canvi, ja hi haurà espai per a moltes marques petites que ofereixin un rang de producte de qualitat. I aquí és on com a joves dissenyadors podem generar un món on tots tinguem cabuda, que sigui totalment ecosostenible i que produeixi de forma totalment ètica. Simplement és això, obrir una mica el camí.
Com enfoques el doctorat que acabes de començar?
La meva línia d’investigació és, d’una banda, reivindicar la moda com una disciplina més capaç de produir coneixement o d’investigar, i, al mateix temps, analitzar com la moda té la capacitat de construir o destruir significats unitaris de classe. Hi ha dos temes, la classe social i la moda, i com s’interrelacionen. A part de les lectures hi haurà una investigació pràctica per veure com és el nou procés de disseny envers aquest diàleg, i quines eines tinc com a dissenyador per poder gestionar aquests missatges.
Què t’agradaria aportar al món com a dissenyador?
M’agradaria poder reivindicar conflictes socials des de la moda i al mateix temps reivindicar l’espai de la moda en conflictes socials. Odio i adoro profundament la moda, i vull jugar tota l’estona per veure com gestionar-ho.
