Markel Cormenzana és enginyer mecànic i dissenyador estratègic. Format entre Bilbao, Copenhague i Barcelona, va treballar al Centre Basc d’Escodisseny i forma part del col·lectiu de disseny Holon. És docent en múltiples universitats, entre elles al Màster Universitari de Disseny de BAU.
Imatge del col·lectiu Holon
Què és el disseny de transició?
Comença amb la noció que fer disseny és fer política. I llavors emergeixen formes de disseny que intenten, explícitament, donar forma al canvi com a matèria primera, és a dir, la matèria primera amb què treballa el disseny per a la transició és el canvi. Els dissenyadors fem de mediadors en la quotidianitat de les persones. Per intervenir en les grans problemàtiques, com l’habitatge, la sobirania alimentària i energètica, o l’economia circular, posem en marxa diferents projectes amb agents del sistema per encaminar-les cap a una direcció diferent.
Com pot el disseny intervenir en el problema d’accés a l’habitatge?
El disseny té potencial per posar en marxa i activar models existents que van en contra de l’especulació immobiliària, com la cessió d’ús. I nosaltres utilitzem aquesta capacitat per dissenyar per difondre aquest model. Per exemple, hem ajudat a dissenyar els serveis compartits dins de La Borda. Hem participat en tot el procés per dissenyar les dinàmiques de convivència, que seria el disseny de serveis. Utilitzem el disseny com una eina estratègica d’incidència en política pública.
Com vius la transició de l’enginyeria mecànica al disseny social?
Des de jove, els moviments ecologistes estaven al centre de la meva vida. Va ser un descobriment conèixer més gent que, fent disseny, volia enfocar la seva carrera professional a generar un impacte diferent del que estaven generant al seu espai de treball. I allà vaig fer el gir, en trobar persones amb qui mancomunar els esforços de treball. En el nostre cas, muntant una cooperativa políticament molt situada.
Imatge del col·lectiu Holon
Quin és el factor diferencial de Holon?
Hem augmentat les barreres d’accés a clients, és a dir, no treballem amb tothom, i a la vegada hem disminuït molt les barreres d’accés, és a dir, qualsevol dissenyador que comparteixi el nostre punt de vista i manera de fer les coses, amb un ús polític real, pot entrar-hi. Llavors, ho hem fet una mica laal revés de com ho fan els estudis de disseny, on és molt difícil entrar i no obstant treballen amb qualsevol client.
Us condiciona, posar el llistó d’entrada alt?
No és fàcil, perquè et limites molt el mercat, no estàs dient que sí a qualsevol cosa, i molta de la feina que nosaltres fem és crear mercat. Crear coses que no existeixen. Llavors, no hi ha una demanda concreta per a moltes de les coses que oferim. Ningú diu: “ei, vull fer disseny per la transició!”
I com es crea una estructura per poder enlairar-se?
Es tracta d’anar creant el context i ecosistemes que permetin que aquests projectes vagin sortint. Implica molt esforç de convocatòria, és a dir, ajuntar a diferents agents amb una mirada política o interessos similars, i articular els recursos necessaris perquè passi.
En quin moment es troba Barcelona respecte a aquest tipus de disseny? És un entorn receptiu?
Aquí ja hi havia un ecosistema de professionals, més o menys ortodoxos, que tenien la voluntat de fer canvis en el context social. Curro Claret, amb la seva pràctica tan particular, Raquel Pelta, Òscar Guayabero, la xarxa CO2, que va ser una xarxa incipient als 2000s de dissenyador per la sostenibilitat… I això genera un caldo de cultiu perquè Barcelona sigui un bon lloc on dedicar-s’hi. D’altra banda, també hi ha un canvi generacional. Ara ens toca a nosaltres, que tenim uns altres plantejaments.
Amb quines altres ciutats es relaciona bé?
Estem molt connectats amb la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, d’on emergeix el disseny per a la transició més acadèmic. També amb el Politècnic de Milà. Crec que Barcelona és un bon lloc, amb un context polític favorable per fer política valenta i de canvi, no només en el cas de l’habitatge.
Barcelona reuneix bona part dels conflictes que marcaran l’agenda de les pròximes dècades. Això en l’àmbit del disseny deu ser molt estimulant. És com un laboratori.
De fet, va ser una de les raons per les quals em vaig mudar a Barcelona. Venia del País Basc i em va sorgir una oportunitat aquí i va ser una gran motivació. És un lloc amb una bona escala, una gran ciutat que també és petita. I el context polític, més enllà de qui governi, és procliu a introduir canvis i innovacions.
Ja que som a Sants, pel que fa a l’associacionisme cívic, hi ha poques ciutats que tinguin aquesta xarxa base entre les persones.
Barcelona deu aquest nivell d’organització civil a la tradició anarquista, i d’això en el món del disseny no se’n parla gaire, perquè està mal vist, i més en contextos acadèmics. Però per a mi una de les motivacions era aquesta. Som en un recinte fabril, Coòpolis, que està travessat per la història de l’anarquisme. De fet, estic plantejant la meva tesi doctoral sobre reconèixer que fer disseny és fer política, qüestionar quines formes polítiques encarnen segons quines formes de disseny, i entendre quines formes de disseny podrien emergir d’un plantejament anarquista del disseny. És una petita provocació especulativa per entendre qüestions contemporànies del disseny.
La paraula especulació lliga molt amb l’esperit del Màster Universitari. Reimaginar futurs és l’ànima del programa.
És una altra manera de veure el món. Es veu clarament en els estudiants que he acompanyat. No és una manera de construir un discurs, que pot ser més impostada, sinó la manera d’entendre el seu context, la seva agència. Això és interesantíssim. Són capaços d’entendre les coses amb molta més complexitat i de posar en marxa el disseny com una eina no només afirmativa, sinó crítica, qüestionadora i especulativa.
Hi ha una altra paraula que ressona, sobretot, en la relació del dissenyador respecte al món: humilitat. El disseny més ortodox et situa en una posició més privilegiada, i aquí, en canvi, parlem de tenir els peus a terra i contribuir horitzontalment.
Quan dissenyes, la teva postura té un efecte en el resultat. Si actues des de l’ego i l’autosatisfacció, i no des de la humilitat i la honestedat, el fruit serà diferent. I això és molt interessant perquè ofereix eines a l’alumnat per qüestionar la seva pròpia posició a l’hora de dissenyar. Una de les qüestions que planteja el disseny per a la transició és el que en diuen optimistic grumpiness, un cert optimisme rondinaire. Un tipus d’actitud que em sembla molt interessant, perquè a vegades caiem o en l’heroisme de Silicon Valley, que és un optimisme delusional, o tot al contrari, nihilisme, projectes de disseny especulatius que són distopies.
A propòsit d’això, quines possibilitats i virtuts ofereix el disseny col·laboratiu i associatiu? Això entra en contradicció directa amb el món d’avui, amb dinàmiques individualistes i capitalitzadores. Potser és més lent al principi, més dificultós arribar a consensos, però per què és atractiva, aquesta manera de treballar?
Hi ha una dita zapatista que diu: “No anem lents, anem lluny”. Jo soc bastant crític amb les velocitats als espais socials, on es prenen decisions per consens, i no sempre és la millor opció. A Holon practiquem el consentiment, una forma de decisió diferent. Ara bé, si volem arribar a penetrar i canviar radicalment les formes en què ens relacionem, mengem o viatgem, hi ha la necessitat d’alguna cosa que sigui urgent i alhora lenta i profunda. Això canvia completament la manera com et relaciones i treballes. No hi ha tanta visibilitat de la nostra feina perquè no hi ha brillantina.
Perquè aneu a l’arrel del sistema. No llueix tant de portes enfora, però transforma des de dins.
Completament, sí. Fer les coses junts és una qüestió de resiliència i de sostenir els canvis. Tenim moltes experiències de gent que ha vingut a fer canvis de forma autocràtica, i aquests canvis no se sostenen, no són resilients, acaben col·lapsant dramàticament. Llavors, si volem canviar el món, hem de canviar les formes de fer el món. És crític i essencial dialogar des del dissentiment.
Com es dissenya des de la discrepància?
Ens interessa molt la feina de Carl DiSalvo, expert en Disseny adversarial de l’Institut de Tecnologia de Georgia, que planteja el conflicte com a motor de canvi, un fet bastant mal vist al món postmodern. Fer seure en una taula gent amb agendes molt diferents i intentar trobar una sortida a partir de la diferència: crec que és essencial si volem que el canvi perduri, no simple cosmètica que duri quatre anys de legislatura.
Quins perfils creus que són especialment receptius a aquesta manera de treballar en el disseny?
El prerequisit ha de ser el despertar polític en el sentit més ampli, entendre que la situació actual, a molts nivells, és insostenible i indesitjable per a una gran majoria d’actors humans i no humans. Tothom qui he conegut que s’ha apropat amb interès a aquesta forma de treballar senten una incoherència entre la seva vida professional i la seva visió política del món, i esperen que es pugui dissenyar des d’altres marcs. També hi ha la mirada crítica, la curiositat, la imaginació, la fantasia, l’optimisme, i el lideratge de prendre les regnes del que està passant.
Ets basc, has viscut i estudiat també al Nord d’Europa, a Dinamarca, ara ets català d’adopció. Com conviuen en tu aquestes ànimes? Com han determinat el teu caràcter com a dissenyador?
Totes les qüestions de les formes econòmiques i democràtiques alternatives venen d’Euskadi, on la tradició cooperativa està molt arrelada. Després, Dinamarca va ser un despertar en termes d’ecodisseny, d’un sistema molt menys desigual que al sud i de valors com la visió de futur i a llarg termini. I a Catalunya he aterrat totes aquestes idees i he pogut muntar-me una família professional. M’he rodejat de gent que comparteix una visió política i una forma d’entendre el món similar. Això m’ha fet quedar-m’hi. Vaig venir per poc temps i ja hi porto set anys.
