A principis del mes de maig de 2020, BAU i ABD van llançar la campanya solidària #joetveig per a donar suport econòmic als confinaments invisibles provocats per la crisi de la COVID-19. Les responsables de la campanya van ser dos estudiants del Màster Universitari en Disseny de BAU, Catalina Luna i Xènia Herrera. Conversem amb elles per a saber una mica més sobre la seva trajectòria i sobre la campanya.
Parleu-nos una mica vosaltres, d’on sou?, què havíeu estudiat abans d’iniciar el màster?, quin tipus de disseny us interessa?
Xènia Herrera (XH): Tinc 22 anys i vaig néixer a Barcelona, però els meus pares són estrangers, la meva mare és francesa i el meu pare panameny. Em vaig criar a Barcelona, entre el barri Gòtic i el Born, i em vaig educar en el sistema francès d’ensenyament. En tenir pares artistes, vaig descobrir la meva vocació pel disseny i vaig cursar un Grau de Disseny Industrial amb menció de Producte a Elisava. Finalment, vaig arribar a BAU gràcies al fet que la meva família em va donar l’oportunitat de fer un màster. Em venia molt de gust i la veritat és que de seguida em vaig sentir identificada amb BAU i la seva filosofia. Em defineixo com un perfil “pluja d’idees”, sempre m’han interessat els temes relacionats amb la crítica social, l’educació, l’ajuda humanitària, etcètera.
Catalina Luna (CL): Soc de Xile i vaig estudiar Disseny Gràfic a la Universitat Diego Portales a Santiago de Xile, on em vaig graduar l’any 2015. A partir d’aquí, vaig començar a desenvolupar-me com a dissenyadora gràfica en el sector cultural i de les organitzacions sense ànim de lucre. Per mi era molt important treballar en el desenvolupament del disseny per a donar visibilitat i importància a un sector que en el fons no està en el mercat, que ens convida a informar-nos, a culturitzar-nos, a participar.
Com va sorgir l’espurna o la idea de #joetveig?
XH: Cal dir que la Catalina i jo des del principi treballem mà a mà. Som dues persones, al meu entendre, bastant complementàries i #joetveig va ser el fruit de les nostres reflexions i del material que ens va proporcionar ABD.
L’interessant del procés és que vam tenir l’oportunitat de parlar amb les assistentes socials que estan directament en contacte amb les mares i amb les famílies i això també va marcar un abans i un després dins del projecte; és molt diferent que et diguin que estadísticament hi ha “x” casos de famílies monoparentals femenines que no poden menjar, etcètera, etcètera, al fet que t’expliquin anècdotes del dia a dia d’aquestes persones. Situacions que elles sofreixen dia a dia i que nosaltres ni tan sols podem imaginar perquè vivim en una altra realitat.
CL: La idea de #joetveig va sorgir des del confinament, un moment en el qual ens comencem a qüestionar les realitats de persones vulnerables que no estàvem veient, que no percebíem a simple vista i ens comencem a preguntar com hom tenia aquesta elecció de, visualment, no voler acceptar el que ens envolta, però al mateix temps tenir la decisió de voler visibilitzar a aquestes persones que són invisibles per a la societat, que són vulnerables en el nostre sistema i que amb aquesta realitat tan atrafegada, oblidem en el dia a dia i deixem de veure. A partir de material d’àudio vam voler crear una experiència més o menys sensorial on l’àudio et traslladarà a visibilitzar a aquestes persones.
XH: El projecte es va iniciar des del confinament, sabíem que no podríem disposar de molt de material visual i durant unes setmanes ens van estar arribant bastants àudios de totes aquestes persones que demanaven ajuda; al final ens vam adonar que el que ens explicaven eren coses bastant invisibles i que hi ha confinaments pitjors dels quals no ens adonem. Gent que viu en permanent confinament, gent que sofreix, en una precarietat quotidiana i que són situacions que no veiem; sabem que existeixen, però no pensem en això, ens quedem bastant passius davant aquesta situació.
Un altre dels moments clau va succeir quan una de les assistentes socials ens va explicar que quan feia alguna videotrucada amb aquestes dones, era molt complicat comunicar-se amb elles, ja que estaven confinades en una habitació d’un pis rellogat, compartint espai amb altres membres de la família i que aquesta situació generava molt de soroll i rebombori. A més, en estar confinades en aquestes circumstàncies tampoc tenien intimitat per a poder explicar realment com se sentien.
La idea va sorgir d’aquesta anècdota, en lloc de basar la campanya en la imatge, vam voler basar-la en el so, perquè la gent es posés en la pell o l’espai sonor del confinament en què vivien aquestes persones. Aquest rebombori sonor és el reflex d’una situació de confinament en un sol espai, amb nens famolencs, avis exposats al contagi, etc.
La campanya a més de solidària en un moment de crisi, té un component social i una preocupació per l’“altre”, l’“invisible”. Com és la vostra opinió sobre el rol social del disseny. Com pot el dissenyador incorporar-lo al projecte?
CL: Jo crec que el rol social del disseny té molt a veure amb com ens situem, som com un “pont” entre l’usuari i la causa; el disseny té un rol que es basa en la traducció d’informació, en la presentació d’idees d’una forma atractiva, didàctica que connecta l’usuari amb la informació. El rol social del disseny és molt potent, jo crec que és molt necessari, no podem oblidar que com a dissenyadors, el nostre treball no consisteix solament a fer les coses més atractives o més lúdiques, sinó en la nostra capacitat per a transmetre informació de manera clara i accessible. Pensar-nos com dissenyadors que entenem la informació i el seu context per a convertir-la en un “pont” que facilita el camí de l’usuari per a arribar a un cert lloc.
XH: Tant la Catalina com jo ens hem adonat que el disseny és fonamental per a afrontar els problemes socials. Aquesta campanya tractava de recaptar fons, així que havíem d’aconseguir cridar l’atenció i per a fer-ho, cal utilitzar una certa estètica, una certa sensibilitat. Per a mi el disseny és una eina que permet resoldre problemes i en aquest cas se’ns havia plantejat un repte al qual tractem de donar resposta amb la campanya de #joetveig.
Per a acabar i deixant de costat la campanya, com esteu passant el confinament? Quin és el vostre dia a dia, visible o invisible?
XH: Ha estat dur, però ha estat dur per a tothom. Crec que el desenvolupament d’aquesta campanya és el que m’ha ajudat a tenir un motiu per a aixecar-me cada matí, amb ganes d’ajudar, aportant el meu coneixement. M’ha permès sortir una mica de les meves preocupacions personals, del bucle mental en el qual estava entrant, d’oblidar-me dels problemes del primer món i agrair, sobretot agrair, el que tinc. El que cadascun de nosaltres té és el més important; no hi ha dues famílies o persones iguals o en la mateixa situació, és obvi, però sempre has d’estar agraït pel que tens. És una cosa en la qual porto pensant des del primer moment del confinament.
CL: Diria que el visible és el que un puja a la xarxa, la informació que va compartint com una recepta, una foto, els arranjaments que has fet a la teva habitació… coses molt visibles en el confinament, en el dia a dia. L’invisible és una mica més íntim, en el meu cas jo penso i repenso un munt de coses sobre mi i el meu entorn, pensaments que no es comparteixen però que l’excepcional situació en la qual vivim t’obliga a plantejar-te; per exemple, recapacitar sobre el privilegi i el que es pot fer des d’aquesta situació. Un confinament segur i en companyia és un privilegi que pot convertir-se en una eina per a ajudar a l’altre, per a moure consciències i ajudar a visibilitzar aquests confinaments invisibles.
XH: Si el meu dia a dia és, en el pla personal, invisible, en el pla professional és visible. Tinc la sort de poder estar fent els estudis que vull i sobretot estimo el que faig, estimo la meva carrera, estimo el meu dia a dia. En l’àmbit personal he tingut baixades, suposo que com tothom, també jo m’he criat en una família monoparental femenina i sé tot el que comporta, però també m’ha servit, en una certa forma, per a empatitzar amb les mares de la campanya.
No dubteu a cuidar-vos els uns als altres, no dubteu a posar el vostre gra de sorra si fa falta ajudar; tots sabem que el confinament és dur, però els canvis poden acabar sent bons i això és l’important, el que hem d’aprendre. Estic molt contenta i emocionada d’haver pogut participar en #joetveig.
