Per a Ana Otero (Vigo, 1975), el disseny és una manera no només de desxifrar el món, sinó també de transformar-lo. Dissenyadora i investigadora de curiositat infinita i ambició creativa, la seva prolífica trajectòria reflecteix una necessitat innata de fer-se preguntes i de buscar respostes innovadores que generin un canvi real.
Després d’un inici professional com a dissenyadora web, el 2005 es va mudar a Nova York amb una beca de la Fundació la Caixa, una experiència que li va canviar la vida. Es va especialitzar en l’ús de tecnologies digitals en el sector cultural i va col·laborar amb el Guggenheim i, en tornar, amb el Reina Sofía.
El 2010 va fundar l’agència Digital Bakers, especialitzada en la transformació digital dels processos de comunicació i màrqueting. Una dècada després, impulsada per la recerca d’un disseny més humà i saludable, basat en les cures i l’economia circular, va cursar el Màster Universitari en Disseny de BAU, on va treballar a partir de la investigació material, sovint amb ceràmica, una de les seves grans passions.
Repassant la teva biografia, és difícil definir-te amb una paraula. Després de tants canvis i tantes etapes, com et defineixes en el present?
Per a mi també és complicat. De manera senzilla, em considero una dissenyadora i investigadora multidisciplinària. Som el que construïm fent camí. I per a mi aquest camí passa sempre per la creativitat, la innovació, la tecnologia i la recerca d’un impacte positiu en la societat. Aquests elements són el fil conductor de tota la meva trajectòria en formalitzacions o pràctiques diferents, però que sempre impliquen disseny, trobar solucions. El disseny sempre hi és, en múltiples formats: estratègic, de continguts o transformació digital.
I ara mateix, com t’ubiques amb relació al disseny?
He viscut una trajectòria disruptiva. Vivim en una societat totalment accelerada, i quan treballes en el sector digital aquesta acceleració s’accentua encara més. La sociòloga Judy Wajcman parla d’un nou temps, que no és el cronològic, sinó el cronoscòpic, que és la velocitat de la dada. I en el sector digital, estàs molt més impactat per aquesta acceleració. Jo vaig necessitar desaccelerar. Vaig tenir símptomes de desgast físic, i això em va dur a una transició, guiada per una consciència de la fragilitat i la vulnerabilitat. Vaig frenar per reconnectar amb mi mateixa i amb la meva corporeïtat. Però, alhora, necessitava eines adequades per reflexionar i entendre. I aquest context me’l va donar el màster.
En quin sentit et va influir?
El màster és un espai de reflexió i acció. Em va guiar cap a aquesta nova etapa on està més present que mai la necessitat o la recerca d’una transformació, una presa de consciència que la pràctica del disseny és una acció política. Per tant, he intentat alinear les meves accions amb els meus valors i, des de la pràctica del disseny, contribuir com a agent de canvi. Estic treballant i experimentant amb noves materialitats, i alhora buscant un impacte social, sense deixar de banda la consciència que això és part d’una transformació, d’un canvi de paradigma del qual vull formar part, i que té a veure amb els sistemes econòmics.
Aquí treu el cap l’estructura rizomàtica que havies investigat, l’has portat a un nivell quasi orgànic.
És difícil plantejar una sola línia d’acció, i de fet ara mateix estic en diferents línies d’acció en aquesta fase de transició professional. Abans, dins del sistema econòmic i de consum, estava contribuint a un sistema insostenible. I jo i molts altres volem revertir-lo. Es tracta d’obrir una nova via, i aquestes vies requereixen aproximar-se a un disseny circular, entenent-lo com a nous sistemes d’innovació disruptiva on la naturalesa i les persones són al centre. Busco la circularitat, superar el paradigma modern on la persona és dalt la piràmide, cocrear en projectes, serveis i productes amb filosofies que intenten fer un reset al sistema.
Fins a quin punt el disseny que ve ha de passar per aquí i compartir aquesta metodologia i filosofia?
El disseny entès com a manera de resoldre problemes és absolutament clau. Els humans tenim un gran problema: si seguim en la linealitat de l’economia, tenim un futur molt complicat. En aquest sentit, entendre el disseny des del seu impacte polític i social i replantejar les maneres d’exercir-lo i el seu impacte és fonamental perquè les noves generacions tinguin un futur amb opcions.
Utilitzes sovint la paraula ‘polític’, habitualment poc vinculada a disseny. Tot disseny és polític?
No s’ha d’entendre la política únicament com a sistema governança, d’unes persones que han estat elegides de forma democràtica i que ens governen, sinó també com les coses més senzilles, més comunes, l’alimentació, com cultivem, com consumim. Són accions polítiques perquè tenen un impacte en la societat. Per tant, el disseny és sens dubte una acció política, i confesso que d’això en vaig prendre consciència al màster. Era conscient que el disseny impacta en el teu negoci, en la vida de les persones i en l’entorn, però mai m’hi havia aproximat amb una implicació més enllà de la mera funcionalitat, de la mera estètica, i de l’impacte econòmic. Vaig prendre més consciència de la necessitat de posar el planeta al centre. I això també és polític.
Entenc que necessites buscar i trobar una coherència. Es tracta que els teus valors es corresponguin amb les accions i tinguin un efecte transformador?
Aquí has fet diana. El procés implica vincular i posar en coherència els meus valors amb les meves accions. I aquí és on la consciència del disseny com a acció política i social cobra molta força i molt valor, i et fa replantejar les coses per a bé i per a mal, perquè aleshores prens molta més consciència de la importància de les teves accions.
A partir de la teva experiència, com orientaries els joves dissenyadors perquè aconsegueixin aquesta coherència?
No és gens fàcil. Un dels aspectes importants, i aquí entra en joc un dels fils conductors del meu TFM, són les cures. Cal pensar les cures en disseny com una manera de veure el que ens envolta. Per vincular-nos més amb l’entorn i obrir-nos a noves possibilitats. I això també està vinculat a la consciència política. El disseny té uns efectes sobre l’entorn i sobre la societat. Cal posar sobre la taula cuidar i ser cuidat, perquè de vegades no ens deixem ser cuidats. Per donar més sentit a la nostra pràctica, m’agradaria ajudar a veure el món de maneres més pròximes al pensament d’autores com Dona Haraway, Maria Puig de la Bellacasa i Jane Bennett i a filosofies com els ecofeminismes.
Com et va impulsar el màster cap a aquesta nova dimensió del disseny?
Per a mi va suposar l’oportunitat d’aturar-me, observar i reflexionar. La dinàmica del dia a dia no et deixa marge per reflexionar sobre el que t’envolta. Vaig tancar la meva etapa professional anterior i vaig aprofitar per desaccelerar. Vaig aprendre a observar d’una altra manera el que m’envolta, i vaig veure que moltes coses no m’agradaven i que podia convertir-me en un agent de canvi per contribuir des del disseny. I en aquest sentit, una de les novetats és replantejar la investigació com a acció creativa. Normalment l’aproximació que tenim a la investigació és més de camp, d’escriptori, però és un procés menys creatiu o menys inspirador. I al màster estàs investigant i aportant acció mitjançant la creativitat, que és un dels elements que han estat presents tota la meva vida.
M’agradaria que reflexionessis sobre l’absència de por al canvi, molt present en la teva trajectòria, i que traslladada al disseny també és molt important: no encasellar-nos ni quedar-nos en territori conegut.
La por hi és, però és crisis també són oportunitats. El repte per a mi és un gran activador i motivador. El necessito per sentir-me motivada. I aquest repte ve per a mi de la mà de la curiositat. Soc una persona enormement curiosa, necessito aprendre, reinventar-me i contribuir. És una cadena d’elements. Quan un d’ells deixa de ser-hi, sobretot la curiositat, quan ja no estic aprenent, ve un moment de crisis. Aleshores tanques etapes, processos i línies d’aprenentatge i comença una nova etapa de reinvenció.
Entenc que una d’aquestes etapes va ser l’estada a Nova York. Com va transformar l’experiència? Hi ha un abans i un després en la teva vida?
Sens dubte. Era un somni de nena. I el sol fet d’haver-lo fet realitat ja va canviar alguna cosa en mi. Perquè els somnis, si els lluites, els aconsegueixes. Hi vaig anar amb una beca, i darrere hi havia molta feina. La constància en els teus somnis, treballar per aconseguir-los, és un dels elements del canvi. De Nova York em vaig endur la consciència que les combinacions són magnífiques, en el sentit que nosaltres culturalment som molt de la improvisació, d’anar a última hora i aplicar molta creativitat, però sense un marc metodològic tancat. Allà vaig aprendre moltíssim treballant processos, metodologies, maneres de fer les coses per millorar l’efectivitat, i que en un projecte tenen molt més valor com a col·lectiu. Però em vaig adonar que quan hi havia circumstàncies a la vida i al món que et feien sortir fora dels patrons d’aquesta metodologia, es quedaven paralitzats, sense capacitat de reacció, i aquí entra la nostra creativitat i la nostra capacitat d’improvisar.
Al final, les ciutats les fan la gent. Què et vas trobar, a Nova York?
Gràcies al seu entorn artístic i multicultural, vaig conèixer persones absolutament inspiradores. No vull dir que siguin famosos, sinó persones molt diferents, molt autèntiques, de tots els racons del món. Aquest melting pot ja el vaig venir a buscar a Barcelona des d’un poble de Galícia, i a Nova York es va accentuar. Necessito l’aportació de cultures i visions diferents, m’enriqueix. Nova York en va ser el màxim exponent, però també una presa de consciència que allà a les petites coses immaterials de la vida no se’ls dona tan valor com a la nostra cultura. I aquest procés de presa de consciència de les cures i de posar al centre el benestar individual, social i ambiental, a Nova York no es té tant en compte. És una ciutat on tot està orientat a l’èxit, hi va gent d’arreu del món per triomfar-hi, i això et fa pensar quins són els teus valors. A mi què em guia? Viure-hi un temps va ser un petit èxit personal, però va ser justament allà on va començar a florir en mi la necessitat de buscar un impacte social. Va ser una petita crisi, però no m’ho esperava, però em va ajudar aleshores i continua molt present. No tot és l’èxit professional i econòmic.
I a mig camí entre un poble gallec i la capital del món, Barcelona.
Com a ciutat, té un equilibri meravellós entre ser una gran ciutat —que, a més, mira molt cap enfora, perquè sempre ha sigut la més europea i la més cosmopolita de les ciutats espanyoles—, i aquesta sensació de poble, de vida de barri, com al Raval i Gràcia, on els veïns es coneixen. A nivell de disseny, històricament Barcelona ha sigut un referent no només a Espanya, sinó a Europa i al món. El disseny el vius, el sents, i això inspira i motiva per continuar treballant. És un gran atractiu per a professionals internacionals que busquen qualitat de vida i oferta cultural, com els nòmades digitals que poden treballar des de qualsevol part del món i decideixen establir-se aquí.
En un món que s’enfronta a reptes inimaginables fa poc, quina importància té un programa universitari que posa al centre la investigació i l’experimentació?
Per a mi la investigació és essencial per a tota mena de projectes. Ja abans de fer el màster treballava tots els meus projectes arrancant amb un procés d’investigació. Pensar com a dissenyadors és començar per l’observació. Empatitzar. Això és investigació. Al màster és inherent la necessitat d’estudiar el teu entorn abans de posar-te a plantejar solucions. Es tracta de prioritzar el planeta i les persones, investigar les seves necessitats abans de posar-se a dissenyar per entendre-les realment.
M’agradaria parlar de la ceràmica, element important en la teva vida i un dels eixos del teu treball final. Com la vius? Què t’aporta?
Tornant al principi, quan vaig frenar, em vaig adonar que necessitava superar la immaterialitat del meu dia a dia i de la meva professió, i reconnectar amb matèria. I vaig pensar en la ceràmica. Va ser casualitat. Sempre, des de nena, he estat molt apanyada, i més criant-te en un entorn rural —el pare i el meu avi són molt manetes. Vaig sentir la necessitat de corporeïtat, de performativitat. El meu cos estava rígid per l’excés de pantalles. La ceràmica es va convertir, sense voler, en un espai terapèutic, on aquest temps accelerat es frenava, entre altres coses perquè la matèria té els seus temps, i no hi ha tecnologia per accelerar-la. Estem acostumats a trobar sempre solucions tecnològiques que ens ajuden a anar més de pressa, i la ceràmica, com la vida, necessita el seu temps. Això em va ajudar a replantejar aquests nous temps i després, durant el màster, va ser l’element a través del qual em vaig acostar als projectes de les diferents assignatures.
Explica’ns-en algun exemple.
En l’assignatura d’Innovació social i disseny col·laboratiu, havíem d’analitzar un col·lectiu i les seves regles i dinàmiques. Jo vaig investigar una associació que està treballant per preservar el coneixement ancestral dels col·lectius indígenes a Oaxaca, a Mèxic, perquè les seves tècniques de ceràmica úniques es posin en valor, fent-e difusió i ajudant a organitzar la comunitat per generar una economia lligada a la terra. D’altra banda, a Disseny, política i societat vaig reflexionar sobre codis polítics inscrits en les peces d’una col·lecció de falsos productes artesanals d’IKEA. Vaig reflexionar sobre la cronopolítica i els processos industrials a partir d’aquesta col·lecció produïda industrialment a la qual artificialment generen imperfecció per emular aquest producte artesanal.
La passió per la ceràmica va culminar en el teu TFM Pasta fría.
És un projecte d’investigació i experimentació material per crear nous materials biocompostos per a la impressió 3D a partir de residus d’aliments, en concret closques d’ou i de musclo, tots dos compostos majoritàriament per carbonat càlcic, un mineral. El taller de ceràmica és absolutament circular. Tot s’aprofita, es pot reutilitzar o torna a la terra. En l’economia circular el residu és aliment: pot convertir-se en una matèria primera i alimentar un procés. Volia donar continuïtat a la ceràmica però amb una aproximació nova.
Passaràs a la tercera i última fase del procés universitari? Hi haurà tesi?
M’agradaria, sí. És damunt la taula. Que continuï aquesta curiositat infinita!
Cap a on podria anar?
El TFM em va obrir no només una àrea d’investigació que m’omple, també em va fer prendre consciència de l’oportunitat i necessitat de treballar en el disseny circular. La idea, avui dia, implica continuar investigant sobre nous materials i m’agradaria buscar connexions amb el fet local. És a dir, que no es quedi només en investigació industrial de nous materials, sinó que tingui connexió i impacte en les comunitats on es genera el residu.
Hi ha moltes portes obertes, molts camins possibles.
Això és bo i és dolent, perquè implica prendre decisions i apostar. De vegades és necessari un cert temps per anar fixant aquests coneixements o vies d’interès. Continuo formant-me, perquè necessito aprofundir en les vies obertes i saber millor per on estirar els fils. I aleshores hi ha l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, que comporta un canvi de paradigma cap a una economia circular. Això implica inversions, i és una manera estratègica de subvencionar aquesta mena de projectes d’investigació. Crec que és una oportunitat fer un reset al sistema.
