Roc Albalat (Barcelona, 1980) és membre del col·lectiu Estampa, format per realitzadors, programadors i investigadors. Amb Pau Artigas, Marcel Pié, Marc Padró i Daniel Pitarch, experimenten de forma lliure i creativa amb l’audiovisual i els entorns digitals.
Des de l’enginy i la subtilitat, i amb un toc d’ironia, subverteixen el domini implícit de la tecnologia sobre les persones, i qüestionen el dogma que situa la intel·ligència artificial com a salvadora de tots els mals de la humanitat.
Alumni de Disseny Gràfic a BAU, Albalat és professor del Màster Universitari en Disseny, juntament amb l’equip complet d’Estampa, en l’assignatura de Disseny Digital, on traslladen a l’alumnat la preocupació per un ús conscient i alhora imaginatiu de les màquines i les eines digitals.
Com es constitueix Taller Estampa?
Al principi érem un petit estudi on treballàvem de manera experimental disseny, il·lustració i animació. Més endavant vam reforçar la part digital i web. I els últims anys hem tendit cap a la recerca en arts visuals i, sobretot, en intel·ligència artificial.
D’on us ve aquest interès per la intel·ligència artificial? Com el connecteu amb problemàtiques del present?
Al món d’avui, aquestes eines tenen una influència creixent en les nostres vides. I a l’estudi, tant als qui treballem en cultura visual com als qui ho fan des del desenvolupament computacional, això ens interessa molt. També hi ha membres d’Estampa que tenen formació en arqueologia dels mitjans de comunicació i de les tecnologies, i això ens porta a interessar-nos per l’ascendent d’aquestes tecnologies, a testejar com funcionen. Hi ha una sèrie de mites al voltant de la intel·ligència artificial, com una aurèola de màgia i artificialitat, i a nosaltres ens interessa fer-les funcionar, entendre-les i saber d’on venen.
I ho feu amb intenció fiscalitzadora. Us anticipeu. No és una mirada neutra.
Tenim una visió crítica. Són eines molt pensades per a usos concrets, com la vigilància, l’extracció de dades i operacions militars. I nosaltres pensem usos alternatius. Simplement, agafem aquestes eines, que per a nosaltres són fantàstiques i tenen moltes possibilitats expressives, i les traiem dels seus usos habituals portant-les a un terreny més lúdic i creatiu.
En general, associem la intel·ligència artificial a àmbits com la domòtica o la mobilitat, però vosaltres hi veieu possibilitats artístiques.
Nosaltres mirem la tecnologia des de la creativitat perquè ens hem format en arts visuals i disseny. Un dels mites al voltant de la intel·ligència artificial o de les xarxes neuronals és que són una eina molt precisa. I des del nostre primer projecte, El mal alumne. Pedagogia crítica per a intel·ligències artificials, ens adonem que, sobretot pel que fa a la lectura d’imatges, indueix a molts errors. I els errors poden ser molt creatius. Treballar a partir de l’error és una metodologia que trobem especialment seductora.
Com és que hi ha aquesta aura al voltant de la intel·ligència artificial?
És una eina eminentment capitalista perquè és fruit de la innovació tecnològica i digital. I, com a tal, s’ha construït també des d’una opacitat interessada. Les xarxes neuronals i el machine learning acaben funcionant com una arquitectura de caixes negres que resulta difícil saber com funciona, a no ser que l’estudiïs a fons. Quan veus de prop quins són els mecanismes que les fan funcionar, t’adones que no hi ha gaire màgia. Aquesta eina, com tantes altres en l’era del big data, funciona amb potència de computació: extraient dades i informació, tot aprofitant-se del nostre dia a dia. I aquesta feina de desmitificació o de remitificació de la intel·ligència artificial és una de les motivacions de la nostra recerca.
Explica’ns un parell de projectes de Taller Estampa que representin bé la vostra feina.
A Auspicis vam treballar sobre tecnologies predictives, com les recomanacions de l’algoritme de Netflix o les previsions de les borses. Volíem connectar-les amb els oracles de la Roma antiga. Els auspicis eren una cerimònia on es feien prediccions observant el vol dels ocells. Vam fer-ne una relectura a través d’un dispositiu que rebia senyals de vols d’avions. El receptor el teníem connectat a una base de dades de vols comercials, i quan detectaven un vol no registrat (privat, militar o diplomàtic) un ordinador emetia un auguri, una predicció alimentada per una base de dades amb frases d’economia, finances o horòscops. I les frases apareixien il·luminades en una pantalla de leds. D’alguna manera, en aquest oracle contemporani, vam substituir el vol dels ocells pel vol dels avions.
També hem estat fent recerca en xarxes neuronals de generació d’imatges. Aquestes xarxes aprenen a generar les seves pròpies imatges a partir dels exemples i les imatges que els proporcionem. A Not Safe For Work vam reunir prop de 15.000 imatges pornogràfiques mainstream. Aleshores, vam alimentar aquesta xarxa amb totes aquestes imatges, i ens va retornar un conjunt de formes on es pot intuir que hi ha carn humana, i tota una sèrie de posicions codificades de les imatges originals, però que l’imaginari de la màquina retorna de manera molt més abstracta i fluida. És una animació que sembla un morphing de cossos que es barregen entre ells. El més curiós d’aquesta peça és que, tot i que costa pensar que són imatges pornogràfiques, quan vam penjar el vídeo, les xarxes socials el van marcar com a contingut censurable. És a dir, les màquines van reconèixer entre elles la seva pròpia pornografia.
Com encaixa la trajectòria d’Estampa amb la visió del Màster Universitari en Disseny?
El màster té una vocació experimental a cavall entre diversos mons d’actualitat, com la cultura visual, la tecnologia, el llenguatge i el pensament de reptes contemporanis. I nosaltres hi encaixem perquè també tractem alguns d’aquests mons, especialment l’audiovisual. Intentem donar a l’alumnat eines conceptuals perquè coneguin les tecnologies i entenguin com funcionen sense caure en mites o simplificacions.
Com pot transformar la manera de solucionar problemes col·lectius des del disseny?
El màster té una forta ambició a l’hora de fer dialogar el disseny amb línies de pensament contemporani per encarar molts dels problemes emergents que patim. No es tracta que el disseny sigui una solució, sinó de quina manera es pot apropiar de tots aquests discursos per fer-ne una metodologia. Des del disseny hem de ser humils i pensar que moltes eines depenen de molts altres àmbits del coneixement, i de quina manera nosaltres podem beure de moltes d’aquestes fonts i crear les nostres pròpies metodologies de treball i aportar-hi els nostres continguts.
El paper que tindrà la intel·ligència artificial en el futur encara està per veure. Com a societat, com ens hem de situar?
Nosaltres pensem que les coses val més conèixer-les i posar-les a prova. En realitat, confiar en les tecnologies tal com ens venen donades des de la innovació digital és un mal presagi. Són eines que ofereixen una capacitat de coneixement brutal perquè poden aprofitar grans bases de dades, i que, a més, tenen un enorme potencial audiovisual, però aplicades a molts altres camps poden ser devastadores. Per exemple, pensem en la potència de processament que necessiten. Té un impacte ecològic molt bèstia. És un dels grans reptes globals pendents de solucionar. La millor manera d’estar en guàrdia és saber com funcionen. Obrir les caixes negres de la intel·ligència artificial seria una manera fantàstica de no tenir-li por i d’adonar-nos que no prové d’un altre planeta, sinó de les virtuts i les misèries d’aquest que habitem.
