Hi ha dissenyadors d’interiors que conviden a viatjar sense sortir de casa. És el cas de Noé Prades (Barcelona, 1989). El seu és un estil natural en el sentit literal del terme: concep els espais interiors com si fossin paisatges. Així, des del cor de la ciutat, és possible sentir-se al Delta de l’Ebre, a la Costa Brava o en una colònia tropical.
Alumni del Grau en Disseny de BAU, Prades ha cultivat una personalitat creativa pròpia des de ben petit, i ja com a dissenyador ha viscut una projecció meteòrica. Les seves creacions, tan aviat càlides i exòtiques com suaus i minimalistes, han aparegut en publicacions nacionals i internacionals de referència.
A cavall entre la tradició modernista catalana i ambientacions llunyanes, Prades s’expressa tal com crea: amb naturalitat i serenitat, sense amagar una profunda passió per l’ofici. La seva experiència l’avala com a referent per a les pròximes generacions de dissenyadors, amb la constància i la curiositat com a notes dominants.
Com t’agradaria presentar-te?
Em considero dissenyador a cada instant. M’agrada observar. Dissenyar és una manera de viure, cosa que vaig entendre i desenvolupar a BAU. Abans havia estudiat direcció d’obres d’interiors, que era molt tècnic. I BAU em va anar molt bé perquè és més artístic. I aquí vaig començar a desenvolupar la creativitat, a deixar-me anar, i a entendre el disseny com una manera de viure i de veure les coses.
En quin moment el disseny entra a la teva vida i decideixes convertir-lo en la teva professió?
El meu pare es dedicava a la construcció, i de petit ja n’havia absorbit coses. No coneixia el disseny com a tal, sinó que era la professió del meu pare i a mi em divertia. Veia els materials, els acabats, dibuixava, i m’agradava. Mai vaig dir “vull ser dissenyador”, però a poc a poc vaig anar creixent, vaig estudiar piano i arts, i vaig tenir un clic: I si estudio arquitectura o disseny?
¿Com crees el teu propi estudi?
Sempre he confiat molt i he tingut molta fe en mi mateix. Quan hi havia gent que no confiava en mi, això m’ha donat més força. Ara em sento més segur per empènyer i treballar. Ha estat un procés molt natural. Estudiant a BAU, vaig reformar casa meva amb uns amics. Un d’ells és com el meu mecenes. Va apostar pel meu talent i pel meu estil. Li va agradar casa meva i va comprar més apartaments per reformar-los i vendre’ls. I va funcionar: a la gent li agradaven i els comprava. Així és com vaig començar a crear el meu estil, la meva firma, el meu portofli. A poc a poc em van començar a publicar projectes a revistes com Architectural Digest i vaig anar creixent.
En quina situació us trobeu actualment? Quin balanç fas dels primers anys?
Som dos dissenyadors i un arquitecte que porta la part planificadora. Tenim un estudi al Born, fem teletreball i ens reunim per a la part creativa. Ara mateix estem reformant unes oficines a Sabadell, en una antiga fàbrica tèxtil, un edifici molt gran, de tres plantes. Són les primeres oficines que fem. Sempre hem fet moltes cases particulars i de lloguer, i aquí ja podrem volar una mica més.
No és fàcil accedir als primers clients i projectes. Quines són les claus per obrir-se al món professional?
És una part molt complicada si no tens res per ensenyar. El disseny és molt visual. Si no ho ensenyes no existeix. Treballa amb renders, virtualment, perquè econòmicament és més fàcil desenvolupar-ho. Ajunta’t amb amics. Es poden fer coses interessants sense gaire pressupost. És més difícil, però és possible. També és interessant practicar en direcció d’obres o intentar accedir a grans estudis per absorbir coneixement i treballar la part creativa, conceptual i tècnica.
Quan t’enfrontes a un projecte, quin és el teu objectiu, què busques?
És molt important transmetre sensacions a l’espai. El disseny no és buscar coses boniques. És molt més profund, va molt més enllà. És buscar un concepte. És una història. Una narrativa. És com crear un perfum. És delicat. L’espai et condiciona. És capaç de transformar les sensacions o l’estat d’ànim. És molt curiós i molt interessant, i m’agrada jugar-hi.
Quin és l’equilibri entre la teva aportació i la del client? T’agrada prendre la iniciativa o et deixes guiar?
Depèn del client. Normalment es deixa aconsellar, perquè porta moltes fotos i moltes idees, però està tot desordenat. Has d’entendre què vol i què li agrada. Potser no li agrada el conjunt, sinó només un material. Es tracta de fer una mica de psicòleg per esbrinar amb què se sent còmode i com integrar-ho o fusionar-ho. Nosaltres hem de dur la iniciativa perquè el client se senti amb confiança i per crear l’atmosfera que desitja.
Com és la vida d’un dissenyador a Barcelona?
Barcelona m’ha donat moltes coses. No només en l’àmbit professional, també personal. Me l’estimo molt. M’hi sento molt identificat. La meva firma és marca Barcelona. El meu estil és molt mediterrani i s’inspira en la ciutat i el Modernisme. Absorbir aquesta bellesa arquitectònica m’entusiasma i m’emociona.
Mirant cap enfora, en quins espais o ciutats t’has emmirallat?
M’atreuen molt les cultures externes, com Mèxic, i això es plasma en els meus dissenys. La unió cultural que es pot comunicar als espais. Traslladar-te a un altre lloc sense perdre l’encant d’allà on siguis.
Dius que busques “dissenyar interiors sensibles i humans”. A què et refereixes?
El meu estil no és ostentós. No pretenc presumir. Sí que inclou bons materials i bons acabats, però és més proper. Intento acollir i protegir, transmetre calma i relax.
Quins elements tens més en compte a l’hora de dissenyar?
Depèn del concepte. Ara mateix utilitzo molt la fusta perquè em transmet una sensació càlida i i em permet crear diferents efectes. També la pedra, marbres… Els materials tenen molt a veure amb el concepte, per això és tan important saber què es vol transmetre.
Els dissenyadors joves cada cop són més conscients de la importància de fer-se visibles i tenir contactes. No tancar-se en la bombolla de l’estudi. Tu això ho has fet molt bé, amb impactes en publicacions de prestigi. Com orientaries els futurs dissenyadors?
La timidesa i la por et poden bloquejar. El més important és perdre la vergonya i deixar-se anar. Picar a totes les portes, a totes les revistes, a tota la premsa. Jo ho he fet així, i tot sol, sense cap equip de comunicació al darrere. Vaig aconseguir que em publiquessin coses. I fer reunions. Mai saps qui pot ser un enllaç, o associar-te amb tu, o inspirar-te.
Explica’ns en detall un projecte que representi bé la teva feina.
Forest és un projecte de rehabilitació patrimonial de fa uns anys que em va donar força per captar-ne d’altres. És un habitatge just davant la Sagrada Família. Com un somni. El temple era literalment davant meu, i cada vegada que el mirava quedava enlluernat. A fora també hi ha un parc tot verd, i vam intentar fer-lo entrar a l’interior a través dels materials, els colors i la fusta fins que semblés un bosc.
Quin projecte t’agradaria fer idealment?
Tinc ganes de fer projectes a fora. Farem un apartament a Zurich. Em fa molta il·lusió treballar a Mèxic amb els aires colonials, i amb altres fustes, materials i artesans. On tot sigui més accessible i proper. El nostre objectiu és fer petits hotels on artísticament puguis ser lliure. En hotels i restaurants és més fàcil volar que en habitatges.
Quin paper juga la natura en la teva feina?
És súper important. He crescut envoltat de natura. És una de les passions de la meva infància, i m’inspira formes, textures i colors. Necessitem la natura per ser feliços, i els interiors poden ajudar les persones a connectar-hi.
