Robots que s’enamoren, màquines que tenen enveja, ordinadors que s’avorreixen, electrodomèstics amb problemes sentimentals. Mentre els humans ens acostem a les màquines, elles es van tornant humanes. Quan falta per què creuar l’última frontera?
Hi ha moltes maneres de concebre, viure i experimentar amb la tecnologia. Mónica Rikić (Barcelona, 1986) s’hi relaciona a través del joc i l’exploració sociològica. Les seves creacions digitals i propostes educatives li han valgut el Premi Nacional de Cultura 2021, una distinció extraordinària en una artista tan jove.
Professora del Grau en Disseny i dels Màsters en Innovació Audiovisual i Entorns Interactius i en Disseny, Tecnologia i Innovació en Moda de BAU, Rikić ha fet residències i ha exposat i participat en centres i festivals d’arreu del món.
Amb motiu del reconeixement a “l’excel·lència i la innovació dels seus projectes tecnoartístics”, parlem amb ella de les seves últimes investigacions en robòtica i programació, d’ètica tecnològica i del potencial de l’art per d’educar i transformar les noves generacions.
És molt difícil resumir una trajectòria tan intensa i prolífica. En essència, qui és Mònica Rikić?
Abans em presentava com a artista de noves tecnologies, però què són noves tecnologies i què no? Artista digital tampoc no m’agrada perquè la gent es pensa que faig visuals, i és justament el que no faig. Últimament m’agrada dir artista electrònica, perquè faig servir molt l’electrònica, i és el que millor em defineix. La premsa també em diu tecnoartista, i em fa gràcia perquè semblo artista de música tecno.
Comences amb Belles Arts, passes per Arts Digitals, i ara Filosofia. Quin camí et porta fins a on ets ara?
Vaig estudiar Belles Arts perquè tenia molt clar que volia fer pintura i escultura, però em vaig adonar que no en sabia prou, i llavors vaig començar a fer vídeo i fotografia. Vaig tenir professors molt multidisciplinaris, i arrel de l’animació vaig descobrir la programació. Tècnicament vaig veure que amb els codis i els ordinadors, que sempre m’havien agradat molt, podia fer coses. De petita muntava ordinadors amb el meu cosí, però no pensava que amb els ordinadors podies fer art —si la gent ara tampoc ho pensa, imagina’t aleshores! D’altra banda, durant la carrera vaig treballar al servei educatiu del MACBA fent visites guiades, i veia que quan al museu no hi havia quadres, la gent no entenia res i es frustrava molt. Em vaig adonar que hi havia una separació molt gran entre el que la gent esperava de l’art i el que després l’art els oferia. Allà vaig tenir clar que volia fer un art accessible, que la gent pogués participar-hi. Després hi vaig afegir les tecnologies, l’art interactiu i el joc. També vaig començar a reflexionar sobre com ens relacionem amb la tecnologia des de l’art, la filosofia i la sociologia.
En quines línies treballes actualment?
Des de fa un parell o tres d’anys estic molt enfocada en la robòtica i, sobretot, la intel·ligència artificial, perquè és la personificació de la tecnologia. És un reflex del que som, de les nostres pors, dels nostres desitjos. És l’efecte Frankenstein, al voltant del qual hi ha un mite molt gran. No sé si arribarem a la singularitat tecnològica, un escenari on les màquines siguin més intel·ligent que els humans. Però imaginem que arribem a aquest punt. Què passaria? Intento transmetre idees alternatives que no siguin distòpiques, que no s’acabi el món, perquè la narrativa del futur (i del present pròxim) és molt important. Penso què els passaria als robots si fossin conscients. I m’imagino que tenen crisis existencials, la síndrome de l’impostor, que són tafaners… Poso la tecnologia en situacions ridícules o inesperades, i les humanitzo. En general, són visions alternatives de la tecnologia. En termes filosòfics, m’interessa molt la tecnodiversitat: veure la tecnologia des d’altres cultures que no siguin la nostra, l’occidental, perquè la tecnologia no té un relat universal, té tanta diversitat com la biologia.
Com és el teu dia a dia d’investigadora, professora, artista, pensadora…?
Soc de matins. Sempre em llevo molt d’hora, a les cinc o les sis, i començo el dia llegint o escrivint. És quan tinc la ment més activa. Després, cada dia és una aventura. Hi ha dies que tinc classe i em passo el dia aquí. Sempre tinc molts projectes alhora. La COVID ha canviat moltes coses, abans tenia més visites i ara faig més reunions online. També faig residències artístiques i estades a fora.
La vessant educativa és un pilar de la teva trajectòria.
La part educativa sempre m’ha interessat molt, crec que és molt important, sobretot des que vaig treballar amb escoles. Vaig conèixer una noia que ensenyava art des d’una caixa. És un joc a través del qual la gent descobreix coses, i alhora és educació a través de l’art. En les meves peces, m’agrada crear a partir d’una una eina, que li podem dir joguina, joc o videojoc, intentar que la gent completi un trajecte, d’un punt a un altre, fins al que vols explicar, però que cadascú faci el seu camí. Per aconseguir-ho, es tracta d’educar, mostrar, guiar. Jo faig servir eines artístiques perquè la gent faci el seu propi camí. Per exemple, en un videojoc, has de superar unes pantalles, però la forma amb què les superes depèn de cada persona, i si hi tornes a jugar, segurament ho faràs d’una manera diferent. És una eina generativa, la tens a la teva disposició i la vas descobrint. Això m’interessa molt perquè aprendre fent és com s’aprèn tecnologia.
La relació entre humans i màquines és un dels grans temes del nostre temps. En quin punt estem?
És un agent social que està influint moltíssim en molts nivells, però molt basat en el mite. Ha canviat tant, el món, des que nosaltres vam néixer, i tan de pressa, que no som a temps de processar els impulsos i les coses que passen al nostre voltant. Això genera molta frustració. Crec que estem en un punt en què la tecnologia ja no ens sorprèn perquè hem vist que pot aconseguir moltes coses, però no sabem com consumir tecnologia responsablement. Creiem que això és un mite, que no hi podem accedir, però en realitat tenim molta responsabilitat i molta veu en el procés de configuració tecnològica.
Segurament ens falta educació tecnològica, especialment des del punt de vista de l’ètica.
Sí, perquè educació tecnològica no és aprendre a programar. Tinc els meus dubtes que a les escoles s’ensenyi als nens a programar perquè és on trobaran feina. La cosa no va així. Per què no ensenyem tecnologia sense haver de programar? Preguntem-nos què passa al voltant de la tecnologia. Com la podem entendre? Durant una època vaig fer tallers de programació a través del teatre, sense ordinadors, on explicava als participants quines eren les gramàtiques culturals i els processos tecnològics, i els feia inventar-se un codi per ser interpretat per a una persona —i no una màquina—, així aprenien a fer coreografies comunicant-se amb una màquina que en realitat és una altra persona.
Què tenim al nostre abast perquè tots aquests debats tan importants ocupin el centre de l’agenda pública?
Hauríem de començar per l’educació. La tecnologia és molt més propera del que pensem, no està reservada a persones súper intel·ligents o als programadors. Hem de tenir més responsabilitat.
Has viatjat molt, has treballat i exposat a molts llocs del món. Què has après a fora que podríem aplicar aquí?
El 2015 vaig ser a Mont-real, i allà l’escola de Belles Arts té un departament d’art cibernètic o art tecnològic. Aquí el problema de l’art tecnològic és els espais on s’exposa, que sovint són festivals de música amb públic especialitzat i entrades cares. A països com el Canadà o França situen més art en espais públics, on no cal pagar entrada, o en museus més oberts, no tan especialitzats, així la gent hi té més accés. I al Japó ja deu ser tota una altra història…
Ets la primera persona de perfil tecnològic que rep el Premi Nacional de Cultura des del nou format dels guardons, establert fa nou anys. Alhora, en l’àmbit científic, només l’han rebut l’oncòleg Joan Massagué (2014) i l’oceanògrafa Josefina Castellví (2013). Sents que obres camí?
En matèria de premis sí, però hi ha moltes artistes treballant en aquest camp des de fa anys. Tenim l’Anna Carreras [professora de BAU], amb qui ara treballem juntes, l’Alba G. Corral i la Joana Moll. Últimament hi ha més interès en la nostra feina, i el premi ho demostra. La gent està assumint que la tecnologia és una part més de la cultura. I ara tot just despunta el criptoart!
Ara estàs estudiant filosofia contemporània. Quines respostes busques?
Busco reptes per al cervell. Constantment. Des que vaig començar Belles Arts, la lectura sempre ha estat la meva font d’inspiració. Quan tinc una idea o començo un projecte és perquè llegeixo. I no soc de llegir novel·la, m’agrada llegir assaig. Vaig pensar que al màster descobriria unes lectures diferents de les meves. M’interessa molt el pensament posthumanista, que es pregunta quin éssers tecnològics volem ser. Vull entendre com funciona el pensament humà. Al final, la intel·ligència artificial intenta reduir el pensament humà al terreny computacional. Jo busco el contrari: tot el que no podem fer computable de la ment humana. I ho faig per passió.
Ets dona, jove i treballes en l’àmbit de la tecnologia. Una combinació encara poc freqüent a cas nostra, malauradament. Pensant en les tecnoartistes del futur, què podem fer perquè d’aquí a deu, 20, 50 anys, hi hagi més Mónica Rikić?
Es tracta que tinguin referents. Per fer programació has de ser molt tossuda, gairebé de manera obsessiva, perquè si no et frustres. Hem de mostrar que hi ha gent vàlida. Cada cop hi ha més dones, però em preocupen més altres col·lectius menys representats, com les comunitats migrants, per exemple.
