Davant d’un sistema de producció en crisi, el món de la moda necessita professionals que siguin capaços de proposar solucions innovadores en entorns multidisciplinaris que uneixin tecnologia, art, disseny i creativitat.
Parlem amb Clara Davis, dissenyadora tèxtil francesa centrada en la investigació de biomaterials. És diplomada en disseny tèxtil per l’Escola Nacional de Belles Arts de Lió (França) i diplomada en fabricació tèxtil i biologia aplicada a teixits de Fabricademy (Espanya). La Clara va treballar durant 3 anys en Fabtextiles, un departament del Fab Lab Barcelona, on va aprendre a fer servir màquines com el tall làser i les impressores 3D per desenvolupar tèxtils innovadors i sostenibles. Avui, la Clara treballa com a emprenedora autònoma i col·labora amb empreses com Materiom que busca compartir i democratitzar la investigació i el desenvolupament de biomaterials en l’àmbit personal i en els sectors professional i industrial. És, a més, professora al Màster en Disseny, Tecnologia i Innovació en Moda de BAU.
1.- A causa de la teva àmplia trajectòria com a investigadora, i en plena revolució de gènere, economia, política, etc., creus que estem presenciant una gran transformació social pel que fa a la manera de concebre la moda i l’ús de les peces de vestir?
A primera vista, crec que tot depèn de com un concep la moda i la roba, ¡el món de la moda té moltes facetes! La roba protegeix, amaga … però també revela.
Inicialment, l’ésser humà va crear la roba per protegir el cos de les inclemències del temps i altres agressions externes. No obstant això, va trigar ben poc a convertir-la en tot un símbol d’identitat. Durant segles, la va usar per a distingir entre sexes i fer diferència de classe. Així, un camperol mai podria permetre vestir les gales i abillaments que un burgès o la reialesa.
Finalment, amb l’aparició dels uniformes militars de talla estandarditzada, allà al segle XIX, van desaparèixer certes fractures socials. A això li va seguir el prêt-à-porter, que va imposar una moda més igualitària i a l’abast de tots. Al seu torn, el fàcil accés a la moda fruit de la reducció dels costos de producció va baixar els preus de venda i va redundar en un augment de les vendes i el consum. A poc a poc s’ha anat perdent el valor del “fet a mida”, així com el valor íntim de la peça. Aquesta pèrdua de saber fer és, avui dia, un problema, perquè la gent no sap arreglar la seva roba i prefereix tirar-la i tornar a comprar-la. Maleït malbaratament …!
Què representa doncs per a mi la roba? Potser és part de la meva identitat? Segurament. M’agrada la teoria de sistema de moda de Roland Barthes sobre el coneixement del “jo” a través de la roba. Segons ell, la roba “posseeix una existència quotidiana (…) una possibilitat de coneixement del jo a el nivell més immediat” i “posseeix una existència intel·lectual” que “es presta a una anàlisi sistemàtica per mitjans formals”. La moda és un mitjà d’expressió personal, una poderosa eina de comunicació. Però avui en dia, què diu la roba sobre nosaltres?
Des de l’enfonsament de la Plaza Rana a Bangla Desh el 2013, la gent va prenent consciència de les atrocitats causades per la indústria de la moda. Si la roba és una eina de autoexpressió, qui voldria fer servir una peça que té el seu bressol en la misèria i el sofriment? Personalment, em nego a tacar-me amb aquesta sang, no vull que la meva roba expliqui aquest tipus d’història. I no em refereixo únicament a les terribles condicions a què estan subjectes els treballadors. També a la producció (tints químics, fibres de polièster, cultiu de certs cotons …) i als residus, que contaminen considerablement el nostre planeta.
Tornant a la pregunta, crec que sí, que som testimonis d’una transformació en la nostra visió de món de la moda. La gent comença a responsabilitzar-se de les seves compres. Volem menys coses però de millor qualitat, la qual cosa afavoreix els materials ecològics i a les marques ètiques. No obstant això, ens queden per davant molts reptes fins a aconseguir un canvi de mentalitat i en els mals costums, ens hem d’oblidar el “efecte moda” i pensar en una moda més sostenible, a buscar el nostre propi estil interior i fer-ho atemporal.
2.- En àmbits com la comunicació de moda, amb tanta informació i missatges comercials llançats constantment per les marques, la digitalització és imprescindible perquè aquests missatges arribin amb efectivitat a consumidor, però actualment quina importància té la digitalització en el procés de disseny d’una col·lecció?
Crec que la digitalització amb fins comercials i de màrqueting no s’ha de confondre amb la creació digital en el disseny de moda.
Vendre, quant més millor, és el que totes les marques volen, fins i tot les que vesteixen un segell verd. I, per ventura no és el foment del consum un dels principals problemes de la indústria de la moda? Per què seguir comprant sense saber per què? Moltes persones es rendeixen als anuncis, cupons descompte, targetes de fidelitat, rebaixes i vendes privades; missatges de seducció que condueixen fàcilment a la compra compulsiva. La majoria de les marques de moda utilitzen el màrqueting digital per a crear aquesta insana addicció. D’altra banda, la digitalització en el camp del disseny ens permet crear de manera més eficient i fins i tot limitar el malbaratament. Tot i que no tothom disposa d’aquestes tecnologies, hi ha programes que permeten generar una organització òptima en la distribució dels patrons per reduir a el màxim la minva de teixits tallats.
A més, els nous mitjans tecnològics, com els escàners 3D o altres programes de presa de mesures personals, aviat ens permetran reindividualitzar la peça, que s’adaptarà perfectament al nostre propi cos. L’estandardització de les talles ha esborrat la forma única dels nostres cossos. Quantes vegades t’has provat un vestit o uns pantalons en teoria de la teva talla i no et queda bé? Dues persones de talla 38 poden tenir formes corporals completament diferents. Personalment, el meu tall és prim per dalt i més ample per baix, i no puc utilitzar certs vestits perquè simplement no s’ajusten a la forma del meu cos. “El vestit no ha de quedar-te bé, ets tu qui de quedar bé en el vestit”. No, estimat Karl Lagerfeld, no sóc jo qui ha de quedar bé en el vestit, és el vestit que ha de quedar-me bé. Amb l’ajuda de les eines tecnològiques actuals, podem tornar a una moda “a mida” més accessible per a tothom.
3.- Cada vegada sentíem parlar més del zero waste, però quins altres reptes d’implicació social ha de tenir en compte un futur dissenyador per ser realment innovador?
En primer lloc, m’agradaria aclarir la noció de residu zero perquè, al meu entendre, aquest és l’únic desafiament de la participació ciutadana. Finalment, avui tots els desafiaments giren al voltant de el gran tema de residu zero. Són molts els que parlen de la moda de residu zero, referint-se en gran mesura a les tècniques iniciades per Holly McQuillan i Timo Rissanen el 2010. Mètodes de creació de patrons que, després del tall, no generen residus.
Però aquesta filosofia va més enllà. Més de el 80% de l’impacte ambiental d’un producte es determina durant la fase de disseny. Un nombre important que vaig aprendre en un taller de metodologia (TED ‘s ten), impartit per Rebecca Earley, sobre la creació de dissenys més sostenibles. Ens trobem doncs amb que el dissenyador té un enorme poder sobre l’impacte ecològic d’un producte. El secret? Pensar en totes les etapes del cicle de vida d’una peça (materials, fabricació, producció, transport, venda, ús, reparació, reutilització, reciclatge) per fer la seva economia completament circular, ecològica i sostenible. En resum, es pot fomentar la moda de “residu zero” en cadascuna d’aquestes etapes: elecció de materials ecològics, biodegradables o reciclats; disseny de patrons sense pèrdua de material després de el tall, ús de màquines de teixir o impressores 3D, producció local, posada en marxa de serveis de reparació i reciclatge.
Per impulsar aquesta tendència, les grans marques han d’innovar tant en el disseny com en la creació de nous serveis. Imagino que, en un futur, posaran a disposició moderns sistemes de personalització de la roba, a través dels quals s’adaptaran a les necessitats personals del client, amb el qual establiran una relació més íntima i única. Crec també que hi haurà tallers en què el consumidor aprendrà a mantenir, reparar o transformar les seves pròpies peces. Avui dia hi ha una profunda necessitat de tornar a connectar als consumidors amb la seva pròpia roba, transformar-la, tornar-li el seu valor per evitar que la tirin i tornin a comprar. A més d’aquests nous sistemes de personalització i manteniment, és també previsible que grans marques obrin botigues “de segona mà” en què recolliran i revendran a baix cost les seves pròpies peces usades.
4.- Veiem a la teva web professional que dediques gran part de la teva investigació a el desenvolupament de weareables i biotextiles. Actualment són moltes les firmes que opten per treballar amb aquests conceptes o encara queda molt per fer?
El concepte de “wearables“, tecnologies portàtils, no és nou. El 1997, Maggie Orth, dissenyadora del MIT, ja havia creat una jaqueta musical amb una caçadora texana de Levi ‘s. Aquesta jaqueta, fabricada amb fils conductors i dotada d’un sistema MIDI amb minialtaveus i bateria integrada, es va convertir en un autèntic objecte no identificat de el món de la moda i l’electrònica. Hauran de passar uns vint anys fins veure aparèixer al mercat les primeres peces connectades, com va ser el cas de el projecte Jacquard el 2017, una associació entre Google i Levi ‘s, per a la creació d’una jaqueta intel·ligent i interactiva. Però, a qui va dirigit aquest tipus de roba? És realment necessària? Donada la conscienciació en matèria de problemes ambientals en el món de la moda, la gent vol utilitzar aquestes andròmines contaminants?
El tema és que la roba anomenada “connectada” sembla seguir llaurant el seu camí tot i els valors ecològics que coneixem, doncs hi ha un desig real d’augmentar la quantitat de roba, de fer-la més intel·ligent, d’afegir funcionalitats per reforçar la nostra protecció, la nostra identitat o fins i tot els nostres mitjans de comunicació. Finalment, quan pensem en això, la nostra roba no es desgasta perquè la fem servir massa, sinó pel desgast sofert per les fibres per contacte amb els nostres enzims. Gràcies als avenços de la nanotecnologia, ja podem crear materials més resistents, inodors, termoreguladors, termocròmics … Però al meu entendre, el futur de la moda resideix en la biotecnologia, el just equilibri entre tecnologia i biologia. Durem materials protocelulars vius que es regenerin, que reaccionaran a la llum, a les secrecions i a la calor corporal, a la contaminació externa … No obstant això, no estem en aquest punt i queda molt per fer si volem canviar la nostra mentalitat. La gent no està preparada per acceptar aquest nou concepte de moda d’organisme viu d’origen bacterià.
5.- Si parlem de canvis en el sector tèxtil, quines altres possibles noves revolucions tecnològiques poden esdevenir en un futur no molt llunyà?
Sovint parlem de la manca de transparència en el món de la moda, però, podria el blockchain canviar això? El blockhain és una estructura de dades no falsificable que agrupa l’informació en blocs. Ens serviria aquesta tecnologia en un futur proper per construir una història completa i fiable de cada article de moda? Es tracta d’una idea no provada, ja que a les grans marques aquesta traçabilitat no li agrada. No obstant això, el blockhain podria començar a utilitzar-se, per exemple, per evitar problemes de falsificació i de drets d’autor.
També des de l’any passat hem vist la posada en marxa d’experiments de realitat augmentada i virtual que bé podrien revolucionar la forma en què es comercialitza i consumeix la moda. Per exemple, el 2018, la startup Vyking va compartir el teaser d’una aplicació que permet als usuaris provar virtualment un parell de sabatilles d’esport, veient-les directament en els seus propis peus a través del seu telèfon intel·ligent. En els propers anys, Vyking vol democratitzar i estandarditzar les experiències de publicitat de realitat augmentada. I no és l’única! Altres empreses com Magic Leap, amb la presentació de la col·lecció Moschino i H & M a 2018, o Dior amb el seu nou filtre Instagram per a la desfilada de tardor / hivern de 2019, tenen previst invertir en noves experiències d’immersió. A més, l’augment de les vendes en línia fa que la funció de les botigues a peu de carrer vagi perdent sentit. Així les coses, podem imaginar un futur en què la botiga es converteixi en un lloc interactiu que ofereixi noves experiències sensorials per submergir-se en les profunditats de l’univers de la marca.
Per acabar, diria que aviat veurem l’aparició en el mercat de nous tipus de tèxtils fets amb processos de fabricació innovadors, com ara cel·lulosa creada a partir de fermentació bacteriana, cuir de fong fet d’inoculació de miceli o fibres fetes de proteïnes sintetitzades en un laboratori de biologia.
