El tàndem creatiu format per Flavia Cureteu i Xènia Herrera encarna la millor cara del Màster Universitari en Disseny de BAU i de l’esperit associatiu i transformador del centre.
Les dues dissenyadores són les artífexs de Yo x ti tú x mí, una plataforma que organitza esdeveniments i mercats d’intercanvi de roba amb servei personalitzat de sastreria i música en directe i que aspira a convertir-se en punt de trobada de les noves veus del sector de la moda que treballen per a un canvi de model radical.
La romanesa i la catalana van coincidir al Màster Universitari en Disseny, on les seves trajectòries professionals i vitals, fins aleshores molt diferents, van convergir des de la complicitat i l’impuls de repensar els rols tradicionals de la professió.
El seu gran objectiu és generar una comunitat de nous talents que operi des dels marges de la indústria tot qüestionant les pràctiques extractives i de consum ràpid i sense ànima. Després d’unes primeres edicions molt positives, entre les quals la presentació a BAU durant el festival Molecular, Cureteu i Herrera continuen evolucionant i consolidant el model mentre exploren altres rutes.
En quin moment es creuen els vostres camins?
Xènia Herrera (XH): Jo vaig començar la carrera de Disseny Industrial a Elisava, em vaig graduar amb menció de Producte, i en acabar vaig entrar al Màster Universitari en Disseny de BAU per aprofundir més en els meus estudis. Sempre he tingut tendència a projectes vinculats amb disseny social, participatiu, sostenible i feminista, també a projectes de coeducació infantil. Ara amb la Flavia estem emprenent aquest projecte dirigit a la moda sostenible i a altres maneres de consumir i concebre el món del disseny tèxtil.
Flavia Cureteu (FC): Jo vaig estudiar el grau a l’Otis College of Art and Design de Los Ángeles, que de fet em recorda molt a BAU, i fa uns anys vaig venir aquí i he continuat treballant amb clients de fora. El màster va ser una manera d’aprofundir en la comunitat, i també m’interessaven aspectes sobre sostenibilitat. Fa anys que penso en com ens ho farem amb tota la brossa que gestionem.
Com va sorgir la unió creativa entre vosaltres?
FC: El màster va ser molt intens per a tots i, després d’entregar el TFG vam quedar per intercanviar idees.
XH: Ni la Flavia ni jo venim del món de la moda, però creiem que podem aportar el nostre granet de sorra més enllà de dissenyar roba, amb un sistema que permeti l’intercanvi de roba i que doni visibilitat a dissenyadors upcycling i emprenedors.
Això és molt interessant, perquè tradicionalment s’associa el dissenyador a crear o repensar un producte, però aquí esteu plantejant un canvi estructural.
FC: Hem llegit i estudiat sobre el sector de la moda, i sempre hem tingut interès per l’estètica, i ara hi afegim una pregunta: ¿què és realment sostenible en la moda? És una qüestió molt complexa. Hem de ser més sostenibles sense separar-nos del consum. El sector es mou. D’una banda, hi ha molt greenwashing, i de l’altra, molts dissenyadors joves que estan creant lliurement. I això és molt interessant. La trajectòria d’un dissenyador ara té moltes possibilitats, perquè el que abans servia ara ja no serveix tant.
Aquesta voluntat de transformació, com es tradueix, com es torna tangible?
FC: Aquesta és la pregunta. És un repte que tenen moltes escoles, perquè hi ha una distància entre la investigació i el públic. Què està passant al carrer? Com arriba el coneixement al públic? Com el transformes culturalment?
La comunicació és fonamental. Quina és la vostra estratègia per tenir una incidència real?
XH: Nosaltres passem principalment per esdeveniments, però l’ambició del projecte és anar molt més enllà. La finalitat és muntar una plataforma que reuneixi tots aquests conceptes. D’una banda, l’intercanvi de roba, que no deixa de ser una pràctica que fa anys que existeix, però li volem donar molt més valor del que té. I de l’altra, donar visibilitat a tots els dissenyadors d’upcycling que estan emprenent. I llavors hi ha un altre apartat de sastreria. L’interessant és que hi hagi un discurs directe entre el dissenyador i el públic. És a dir, el dissenyador té el coneixement, és obvi, té una formació al darrere, però pot oferir els seus serveis fàcilment al públic, i que hi hagi un diàleg molt directe, que no sigui un servei tan fred. Ja portem dos esdeveniments i estem preparant el tercer, creant el nostre públic. Tirant de xarxes socials, a poc a poc anem creixent cap a una plataforma que aspirem que tingui la notorietat d’un Vinted. És el nostre somni. Perquè tot allò virtual ens permet no quedar-nos aquí, a l’àmbit local, sinó tocar un públic molt més ampli, europeu, fins i tot mundial. Això seria fantàstic. Aquesta és la nostra estratègia.
FC: En reunir aquestes tres coses, una nodreix l’altra. Són complementàries. Hi ha moltes botigues online, però són una experiència bastant freda. Els esdeveniments són de l’estil pop-ups, per socialitzar-te i intercanviar roba. És una manera de difondre aquesta mena de consum. Volem prolongar la vida de les peces.
I el públic, com respon?
XH: Molt positivament.
FC: La gent ens diu: si ho haguéssim sabut abans… Ens feia il·lusió llançar el producte a BAU perquè tot va començar aquí.
XH: Tot el nostre entorn té una pila de roba que li sobra, tots tenim els armaris plens de roba de fa anys que ja no ens posem. Mai no hem rebut una resposta negativa. I està molt bé perquè és un projecte que funciona a través del boca-orella. I el que agrada al públic és que els estem oferint l’oportunitat no només de treure’s de sobre aquest excés de roba, sinó de rebre alguna cosa a canvi. Això és bastant interessant perquè no passem necessàriament per un intercanvi econòmic, és a dir, l’intercanvi es fa amb monedes fictícies, i això crida molt l’atenció, perquè molta gent se sorprèn en no haver de pagar, perquè aquesta roba no és nostra, l’ha duta la gent, i l’interessant és això, no només l’intercanvi de roba, sinó conèixer tots aquests dissenyadors a disposició del públic per confeccionar peces. Això dona als esdeveniments un toc innovador, perquè sovint vas a un mercat, veus una peça, que al final no deixen de ser peces úniques, i dius, ai, és molt maca però em va gran, li falta un plec, o aquí l’escurçaria, i passa que als mercats no sol haver-hi dissenyadors a disposició del públic. I, en canvi, és tan fàcil com posar un dissenyador amb una màquina de cosir en una taula i que pugui oferir aquest servei. I això fa que l’usuari se’n vagi encara més content i amb peces personalitzades i fetes a mida de veritat.
La trajectòria d’un dissenyador ara té moltes possibilitats, perquè el que abans servia ara ja no serveix tant
FC: També és una oportunitat per al dissenyador. Si hi ha molta gent és difícil atendre tothom. Però el dissenyador pot assessorar-los perquè ho facin a casa. Aleshores la sastreria es produeix de manera orgànica. Es tracta de col·laborar i de treballar directament amb el públic. Hi ha molta gent no són dissenyadors però que hi entenen molt, de sastreria, i això pot donar moltes oportunitats a persones que no necessàriament venen del món del disseny. O sí. Seria genial barrejar-los.
XH: A Molecular van venir dues dissenyadores. Una va començar com a dissenyadora gràfica i es va decantar pel món del màrqueting, però sempre ha tingut vocació i interès pel món de la moda. Té molts coneixements, està al dia de totes les tendències, i fa un any va llançar la seva pròpia marca. Es tracta de donar visibilitat a gent que en sap, però que no necessàriament ha estudiat quatre anys de disseny de moda. En té els coneixements, de manera vocacional o no, i si pot venir a l’esdeveniment i oferir el servei que nosaltres proposem, doncs perfecte.
Quin és el vostre objectiu final?
XH: Generar una comunitat. Nosaltres estem al capdavant del projecte, però a dins no hi tenim tant de pes. Ajuntem diverses disciplines, els coneixements de diverses persones, i diversos interessos per aquesta nova mena de mercat per generar una comunitat que vol crear un món millor, més sostenible, amb un consum més responsable de la moda, amb peces més úniques, més personalitzades.
FC: La comunitat és molt important. Una comunitat formada pel públic, dissenyadors i gent amb interès per l’upcycling i el disseny de moda. Hi ha una pila de tallers de cosir, han sorgit com bolets, i gent que s’ha assegut i ha cosit el seu primer parell de pantalons. És divertit. I mai no seran dissenyadors de moda.
Parleu de transmetre una emoció. Què busqueu en el públic?
FC: Partim del fet que el consumisme és addictiu perquè et toca les emocions. Comprar és emocional. Convé no oblidar-ho. Com canviaràs aquesta mentalitat tan vinculada amb les emocions? Els esdeveniments físics busquen generar una mica d’emoció, endur-se alguna cosa nova, però sense haver de comprar. Contribueixes a la cadena de consum, però d’una altra manera, ajudes una miqueta. Aquest intercanvi és una experiència emocional. A la gent li agrada emprovar-se roba, xerrar amb els amics…
XH: La idea és que a l’esdeveniment la gent noti la diferència. Una cosa és anar a una gran botiga, però no deixa de ser una experiència bastant freda. Vas a la botiga, compres, pagues 30 euros per un jersei, arribes a casa, punt. Pot ser una experiència satisfactòria, però hi falta el caliu. I nosaltres cuidem que els esdeveniments siguin esdeveniments: una reunió social acompanyada de música, per això també donem visibilitat a gent que està emprenent en la música, a DJs que estan començant. El càtering també és important, perquè la gent vol quedar-se a l’esdeveniment, menjar i fer un beure, i també perquè no hi ha el mateix flux de roba cada hora. Ens interessa que la gent es quedi, però no per obligació per si al cap de dues hores arriba un jersei més bonic, sinó perquè s’hi troben a gust i puguin voltar i no sigui una botiga, on tot és més monòton i estàtic. Per això busquem que els esdeveniments siguin una experiència més que un mercat estàndard.
FC: Per exemple, Palo Alto és una experiència social. Hi ha gent que compra, però és un punt de trobada. És una manera de relacionar-te amb gent que potser no trobaries en una botiga. Tens l’emoció de la novetat.
En quin target penseu?
Ho hem parlat molt. L’última vegada a BAU vam voler buscar un target més d’estudiants, de gent del món de la moda. Al primer esdeveniment van venir-hi famílies, parelles, gent jove i gent més gran. Durant el màster vam tenir l’assignatura Disseny Social, de Rubén Martínez, i l’objectiu era generar una comunitat al voltant d’un mateix interès. La meva proposta va ser fer aquest petit esdeveniment d’intercanvi. La idea va sorgir del típic intercanvi amb amigues a casa, i vaig pensar a fer-ho a una escala més gran. Aleshores amb la Flavia ho vam repensar, i vam dir que estaria bé sortir de l’àmbit local i d’un esdeveniment petit, i apuntar més enllà. I aquí va entrar la part d’upcycling i de la plataforma.
FC: L’interessant és veure com les coses es poden retroalimentar.
Quin rol desenvolupeu cada una en el projecte?
FC: Una mica de tot. És un projecte bastant ampli, estem molt al principi, encara no tenim dissenyadors. Després d’aquest esdeveniment ens toca sortir al carrer i presentar-lo a altres escoles. Ja ens han contactat tres o quatre dissenyadors.
XH: Això ens ha sorprès perquè pensàvem que nosaltres hauríem d’anar a la gent, i en realitat hem tingut la gran sorpresa d’una dissenyadora i d’una botiga que ens van contactar. És molt interessant quan comences a muntar un projecte i et penses que estàs sol, i quan comences a tenir una mica de visibilitat et comencen a contactar, i t’adones que som moltes més. El sector que estem tocant no deixa de ser un gran repte, perquè el fast fashion està molt instaurat. No som les úniques que tenim ganes de canvi. Està molt bé treballar de forma individual, però si ajuntem forces entre totes les persones que tenim ambició de canvi, serem més fortes i podrem fer una intervenció més potent i transformadora.
FC: Quan produeixes un volum alt deixes de ser sostenible. Però la gent que hi treballa també necessita feina. Aquesta és l’altra cara del sector. No es pot abastar tot. Ens concentrarem en això, fora de la cadena de producció.
Si ajuntem forces entre totes les persones que tenim ambició de canvi, serem més fortes i podrem fer una intervenció més potent i transformadora
En termes de viabilitat, aquest és el vostre projecte central? Teniu altres projectes paral·lels?
XH: Aquest últim any ha estat complicat, he mudat una mica de sector perquè he treballat amb infantil. La meva ambició personal és anar a Madrid, i el millor d’aquesta transició, d’aquest canvi de vida, és que el projecte es pot convertir en nòmada. És més, hauria de poder-se convertir en nòmada perquè volem arribar a un públic com més gran millor.
FC: De moment ens falten diners. Hem tingut sort, però si has de pagar sala, DJ, mobles… Com que no està generant prou ingressos per pagar-lo, ens limitem a dos esdeveniments l’any.
D’on surt el nom?
XH: De la cançó de Rosalia. Just quan en vaig fer la primera edició per a l’assignatura, va sortir la cançó, i pensant en el nom del projecte, vaig pensar en Yo x tit ú x mí, que al final és una filosofia de vida. Dona bastant de joc i parla per si mateix.
Com ha transformat el Màster Universitari en Disseny la vostra experiència com a dissenyadores?
FC: És una oportunitat genial perquè t’exposa a conceptes i móns diferents. Hi he pensat i hi continuo pensant molt. Ha obert portes a interessos que tenia, i ha despertat encara més els interessos que tenia, com l’upcycling, el packaging i la investigació material. El repte és què fas amb tot plegat. L’ideal seria estendre aquests fils i ampliar la investigació. És molt important reballar-ho tot des de la pràctica en disseny.
XH: Jo hi vaig entrar amb un perfil de dissenyadora de producte. Sabia fer cadires, taules i làmpades, però vaig sortir-ne amb la idea molt clara que el rol d’un dissenyador és aportar en els canvis socials, respondre a necessitats reals. Està molt bé fer cadires i taules, però si vols fer un projecte que tingui un impacte real, millor que millor. Vaig sortir del TFG tocant temes de coeducació, i vaig voler aprofundir la part teòrica. Volia tenir més coneixements per poder-me implicar encara més en disseny social i crític. Vaig optar per BAU perquè des del primer moment em va cridar molt l’atenció, vaig veure que tenia alguna cosa diferent. Vaig sortir-ne molt content, em va canviar bastant la vida. Però no només el màster i els continguts, sinó l’ambient entre companys. Va ser un grup molt bonic, amb persones de llocs molt diferents, com una gran família, on tothom ens aportàvem moltes coses. I d’allà la unió també amb la Flavia. Potser no ens hauríem conegut d’una altra manera, però gràcies al màster ens hem adonat de tot el que tenim en comú. Aleshores sí, per a mi hi ha hagut un abans i un després. Si no l’hagués fet, potser estaria fent renders en una empresa, i ara aspiro a molt més i a emprendre els nostres propis projectes i que tinguin una implicació social potent.
FC: El que em sembla molt important del màster és el pensament crític, et fa mirar fora de la teva caixeta.
XH: Quan explicava a gent de fora que feia una assignatura d’Antropologia, em deien, però si tu ets dissenyadora de producte! Això és el que em sembla tan enriquidor del màster, que toques un munt de sectors i t’enriqueixes de moltíssims mons, d’antropologia, de política, del disseny especulatiu… Coses que potser per un mateix no ens hi haguéssim interessat, o sí, però no de la mateixa manera. Recordo que al principi, amb l’Alicia Kopf, vam tocar narratives i poemes, i jo mai no m’hauria imaginat com a dissenyadora posar-me a escriure davant d’un foli en blanc, i és una experiència que m’ha encantat.
