La passió pels materials ha dut Cris Noguer (Girona, 1982) a voltar mig món. De Barcelona a Xile i de l’Índia a Nova York, ha anat desenvolupant una pràctica creativa que busca sempre l’equilibri entre la part més física i artesana de l’ofici i les possibilitats de la tecnologia.
Graduada en Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament de Producte, Noguer està convençuda que el futur passa per recuperar el coneixement i la tradició i per dissenyar amb emoció des de la consciència i la responsabilitat.
De tornada a Barcelona, ha treballat per a grans marques com Puig i Nani Marquina i és membre de les cooperatives Holon i L’Afluent, on desenvolupa projectes socials i culturals i per a les quals sent una gran afinitat.
També és professora del Màster Universitari en Disseny, on encoratja l’alumnat a investigar transformant les errades en oportunitats, i a mirar el món amb ulls crítics.
¿Què defineix el teu camí com a dissenyadora?
He fet una mica de tot. Sempre m’he deixat portar més pel projecte en si que per la tècnica i la forma del projecte. Com que he tocat moltes tecles, des de fora pot semblar una trajectòria caòtica, però jo ho visc molt linealment, les coses tenen sentit les unes amb les altres. No tinc una gran especialització, però sí una visió de conjunt del disseny.
Comencem pel principi.
El 2008, quan em vaig graduar, el sistema demostrava que no estava funcionant. En aquella època, el disseny industrial s’entenia com una indústria amb una finalitat. Havíem de dissenyar per a la indústria, en comptes d’entendre-la com a eina per dissenyar. Jo em vaig entrenar per respondre a la indústria en un moment on era evident que aquella indústria estava col·lapsant, com tota l’economia.
Com reacciones davant d’aquest col·lapse?
Vaig tenir l’oportunitat d’anar a Xile, i en aquell context vaig veure que encara tenia menys sentit parlar d’indústria, perquè al sud del país, en una zona rural, no n’hi havia. A Xile vaig començar a investigar a través de les artesanies. Vaig fer un mapatge de la zona, fent projectes petits a la regió, a través de la Universitat de Talca. En un viatge a Mèxic vaig conèixer una arquitecta de Nova York (Noushin Ehsan) i un de l’Índia (Siddhartha Das). Gràcies a això vaig marxar un any a l’Índia a fer projectes culturals d’interiorisme.
Com vas viure el contrast entre Xile i l’Índia, venint de Barcelona?
L’engranatge artesà que hi ha a l’Índia és aclaparador. Allà em vaig interessar molt per la materialitat. També vaig aprendre molt sobre la llum, l’experiència i les olors. Treballàvem de manera molt holística, a nivell experiencial, i traient el màxim de la matèria. I després vaig anar a Nova York per estudiar un màster en belles arts i interiorisme a Parsons, centrant-me en la matèria vinculada a l’espai domèstic. I d’aquí ja vaig començar directament a Puig, al departament d’Innovació.
De l’espai als perfums i dels mapes a les fórmules.
Ells volien innovar en materials i processos productius. I se’m van ajuntar els dos mons: l’industrial i l’artesanal. Com que vaig poder crear el departament al meu gust, vaig sortir del perfum i vaig entrar al sistema olfactiu. I allà es van obrir moltes portes, perquè no et tanques en una ampolla amb un líquid a dins, sinó que investigues com interacciona el cos amb les olors. L’objectiu no era produir nous productes, sinó obrir portes.
Quins camps vas explorar?
Vaig dedicar-me a investigar materials i la seva relació amb l’immaterial. També la relació del cos amb els espais. I com la tecnologia pot vincular-se a l’experiència. Vaig estar-hi sis anys. Parlàvem de tendències, de les subtileses dels materials, de com utilitzar-los, i de com les noves tecnologies, que sovint són fredes, es poden entendre i evolucionar cap a alguna cosa molt més subtil i poètica.
Amb quins perfils vas treballar?
Vaig crear una xarxa de persones per connectar una empresa gran amb el pensament contemporani, sortir del disseny i del mercat per aportar valor social i intel·lectual. Al laboratori intern de Puig és molt important treballar amb les mans i entendre el procés i les iteracions, cosa que al màster es treballa.
Què aporta la part física i tàctil al procés de disseny?
El que fas molt manualment, que sembla quasi anecdòtic, passa a ser una part fonamental del disseny. A Nani Marquina, per exemple, funciona exactament així. Quan comences a tocar la matèria, la matèria respon. Hi ha un diàleg entre el dissenyador i la matèria que genera oportunitats. I això forma part de la meva manera de dissenyar, que trasllado als estudiants perquè perdin la por a ‘fer’, a experimentar, a equivocar-se, i vegin l’errada com una oportunitat.
Quan toques la matèria, la matèria respon. El diàleg entre dissenyador i matèria genera oportunitats
Entenc que reivindiques un equilibri entre la faceta digital, tecnològica, 3D, etc., amb tot un retorn a la tradició artesanal, més física. És difícil trobar l’equilibri?
No és difícil. Sovint les coses molt tecnològiques són poc il·lusionants. Experimentar amb les noves eines per anar més enllà de la seva funció és divertit i aporta una mirada crítica a la tecnologia.
A propòsit de la il·lusió, on trobes l’emoció? Com la busques?
A mi em fa il·lusió imaginar futurs millors, per això és interessant pensar en noves materialitats. M’agrada trobar el valor a allò residual, al que ja no serveix o que la majoria no hi veu valor. Acumulo molt, toco molt, m’emocionen els colors i les textures, combinar, modificar i transformar.
M’il·lusiona imaginar futurs millors, per això és interessant pensar en noves materialitats
És com un laboratori.
Sovint els experiments acaben en peces úniques. I això és curiós, perquè jo no venc producte. Tota l’experimentació material que faig, o passa per galeria, o es queda en peça única. I la gent em diu: per què no ho repeteixes? Però jo amb aquesta peça ja he fet el meu aprenentatge, no necessito reproduir-la. Per a mi, fer la peça ha sigut el procés de diàleg, l’aprenentatge, la recerca, i quan he arribat a la peça, ja està. I d’això me n’he adonat no fa gaire. No venc producte, però faig producte tota l’estona.
Forma part d’una investigació permanent?
Són els meus assajos privats. Penso en la matèria i faig les meves pròpies reflexions, i a partir d’aquí canalitzo la creativitat. I això potser després ho aplico en l’estratègia per a una altra empresa, perquè això ho he après aquí, he fet la investigació, i després tinc aquestes motxilles per anar col·locant en altres projectes en forma d’estratègia o de producte.
Com s’emmarca la teva trajectòria en el programa i la visió del Màster Universitari en Disseny?
Ara es parla molt de materials i experimentació. Per a mi l’interessant és com passes de l’experimentació al dia a dia d’una empresa o estudi de disseny. I jo vull centrar-ho en com es fa en empresa, perquè és on tinc experiència. A través del màster intento ajuntar els mons artístic i personal amb el corporatiu. Els vull fer comunicar. A moltes empreses ja els costa entendre per què és important el disseny. Imagina’t l’experimentació! Al màster genero dos impulsos: no tinguis por d’experimentar i investiga molt a fons. I aquestes dues eines, traspassa-les a l’empresa, posa en valor els teus serveis com a dissenyador.
Quina evolució esperes dels estudiants?
Treure’ls la por. Alguns venen molt decidits, i d’altres oposen resistència. Jo també m’he trobat amb les meves contradiccions. Sempre he seguit projectes que parlin de sostenibilitat, i m’he anat formant en aquest sentit, però també m’agraden molt les coses que brillen. I les coses que brillen normalment no són gens sostenibles. He de viure la meva vida creativa amb aquesta contraposició. I crec que tots en tenim. I m’agrada poder indagar en aquesta part quasi psicològica del grup i trobar la feblesa de cadascú per poder-la realçar i treballar bé i poder fer-ne una assignatura, un empoderament. Com a creatius, tenim molta pressió per instaurar l’economia circular. I, a més, hem de fer projectes il·lusionants i que ens satisfacin personalment i en termes col·lectius.
Un dels objectius fonamentals del màster és obrir camí. Quina diagnosi faries de la situació actual del sector? Cap a on anem?
Em salto els drames, perquè ja els sabem. Davant les crisis, he trobat confort recuperant coneixement, prenent molta consciència de què en fem, centrant-nos molt en allò que tenim a prop, i fer coses des del cor. Tenim molta responsabilitat, i podem fer coses molt ben fetes. El futur és fer coses ben fetes, I espero que siguem capaços de generar espais perquè hi hagi més veus i més mirades. En definitiva, més futurs.
Davant les crisis, he trobat confort en la recuperació de coneixement
Per on comencem?
Tenim problemes de logística, de materials, socials, ecològics. Primer cal identificar-los. Hem dit que ja ens ho sabem, però és interessant identificar-ho, assumir-ho i respondre-hi. Veig la generació universitària molt cansada del feminisme i de la sostenibilitat. No en podem estar cansats, ni com a ciutadans ni com a professionals. És fotut, la generació anterior va fer el que va poder, i ara ens toca pencar més, investigar profundament la materialitat que tenim al voltant i treure’n profit.
Has viscut i treballat a molts llocs molt diferents. Com valores l’experiència, amb perspectiva? Per què és important que un dissenyador jove no es limiti a l’esfera local i que estigui receptiu a tradicions molt diferents?
Quan vaig anar a Xile em va il·lusionar tot. Però hi va haver un moment que em vaig dir: potser aquí l’única que no hi pinta res soc jo. I a l’Índia igual. És una assignatura pendent que tinc, i m’agradaria reflectir-ho si acabo fent el doctorat a BAU: com responem al colonialisme matèric? Com em posiciono respecte a uns coneixements històrics sobre els quals no soc experta i que no he investigat prou? Va ser molt important ser a Xile perquè vaig aprendre molt. Xile em va canviar. Vaig entendre un context completament diferent d’on jo venia, i em va demostrar que havia de desaprendre el que havia après. Vaig conèixer gent molt sensible de zones molt rurals, que tenien un coneixement espectacular del territori. I a l’Índia tenia l’obstacle de l’idioma, però va ser una experiència molt visual, a través de l’observació.
Xile em va canviar: em va demostrar que havia de desaprendre el que havia après
Potser l’absència de llenguatge va reforçar l’impacte visual.
Segurament. I sonor. Totes les artesanies tenen un so molt particular. A l’Índia, la romantització de l’artesania em va caure als peus. No hi ha res de romàntic en algú treballant deu hores repetidament. En canvi, a Xile les condicions eren molt diferents. A l’Índia vaig començar a recuperar l’amor per la tecnologia, i em vaig donar que no té res de dolent. Només hem de saber-la controlar bé, vigilar qui la controla i assegurar-nos que es democratitza.
I a Nova York?
Si vols que passi alguna cosa, ha de passar en aquesta ciutat. Tanta gent diferent fent tantes coses al mateix temps és preciós, i estic molt agraïda d’haver-ho viscut. El canvi allà és molt latent, tot i que Europa, en termes de disseny, estava molt per davant dels Estats Units. Tot el que passava a Europa era molt més interessant del que passava allà. Però hi havia una sensació molt real, d’una ciutat on viu molta gent d’arreu del món, i això em va fer quedar-m’hi més temps, perquè em donava un punt de realisme: facis el que facis, no és tan important, i això està bé.
El màster també és molt receptiu a persones de cultures molt diferents, però t’ho pregunto al revés: com es relaciona una dissenyadora com tu amb Barcelona? És un bon lloc per viure i treballar com a dissenyador?
Per a mi, Barcelona ha sigut molt dura. Vaig aterrar en una Barcelona on el disseny era molt elitista. I gràcies a la recerca he trobat consol al malestar que em produeix ser dissenyadora. La recerca em desvincula del disseny d’autor, de fer peces icòniques, i m’acosta a generar preguntes, a ser crítica, i a canalitzar el malestar. En comparació amb altres ciutats d’Europa i del món, a Barcelona li falta un teixit d’investigació. Hi ha empreses, però m’espanta que com a investigadors no hi hagi un espai. Ens costa ajuntar disseny i cultura. El que estem fent quan parlem de matèria és parlar de la cultura d’aquesta matèria i dels processos. El disseny està vinculat a indústria en comptes de cultura. No hi ha exposicions sobre disseny. No hi ha un teixit cultural on el disseny sigui una de les parts.
La recerca em desvincula del disseny d’autor i icònic, i m’acosta a generar preguntes i a ser crítica
Com t’agradaria que Barcelona es projectés al món des del disseny?
Com que no podem personalitzar Barcelona, espero que en un futur pròxim pugui fer més projectes vinculats a la ciutat a través de Holon i L’Afluent, els dos col·lectius dels quals formo part. I expandir més la meva visió del disseny sortint d’una visió elitista per vincular-nos amb qüestions socials i culturals. Com a BAU, on el disseny s’entén de manera molt més pròxima, quotidiana, cultural i necessària. I sobretot, crítica. Jo em sento molt còmode treballant a BAU perquè s’entén el disseny com a eina crítica del capitalisme.
