Hi ha marge per a una arquitectura diferent, humil i transformadora? Carles Baiges (Barcelona, 1985) està convençut que sí. I la seva experiència així ho demostra. Arquitecte especialista en sociologia urbana, com a membre de la cooperativa Lacol defensa una arquitectura social que faci de pont entre l’espai i les persones.
Baiges i Lacol han trobat al barri de Sants de Barcelona una terra fèrtil per fer germinar projectes pensats per i per al col·lectiu, com La Borda, habitatge comunitari erigit en símbol d’una nova manera d’entendre el disseny d’espais i la vida urbana.
Baiges proposa una arquitectura de proximitat i sostenible, lluny de l’especulació i el capital, posant les persones i les seves necessitats al centre, una mirada contracultural que de mica en mica va guanyant adeptes arreu del territori.
Com a professor del Màster Universitari en Disseny de BAU, convida els estudiants a esmolar l’esperit crític i a situar-se a peu de carrer, reivindica el vessant científic del disseny i destaca l’empatia i el compromís com a valors de present i futur en l’ofici.
A què es dedica la sociologia urbana?
És l’estudi de la societat relacionat amb les ciutats i l’espai urbà: quin impacte té l’espai públic en la vida de la gent, i viceversa, com la gent pot impactar en les formes construïdes.
D’on neix el teu interès per l’arquitectura?
Vaig començar arquitectura perquè unia tecnologia i art, que eren els dos mons que m’agradaven, i després vaig descobrir l’impacte social de la nostra feina. Primer pensava dedicar-me a la cooperació internacional, però després em vaig adonar que a casa nostra també passen coses, i que no calia marxar tan lluny, perquè aquí la feina d’arquitectes i dissenyadors també té un impacte sobre la gent i hi havia coses a millorar.
Quins valors t’expliquen com a professional?
Quan estudiàvem, el discurs majoritari era: l’arquitecte és un creador lliure, un artista, la seva obra respon només a l’arquitectura i tots els errors que li vulguem associar són culpa del client o de l’encàrrec. Després vaig veure que no és així, hi ha moltes coses que un pot fer o deixar de fer per millorar el que tenim.
A Lacol heu expandit els límits tradicionals d’un estudi d’arquitectura.
De vegades ens centrem en la interacció amb l’usuari, com en el procés participatiu de la Model: es buida una presó i es decideix què es fa amb l’edifici, què es conserva i que no, quins usos s’hi donen. I aquí nosaltres vam organitzar la discussió i el debat de les línies generals amb la ciutadania.
Per a vosaltres, l’entorn, l’arrelament al barri, és clau. Sobretot a Sants, amb tanta tradició d’associacionisme. Com hi treballeu i interactueu?
Formem part del teixit d’entitats i estem presents a Can Batlló. No es tracta només d’esperar, sinó també de ser proactius i pensar què podem aportar al barri. Intentem donar el nostre punt de vista i resoldre necessitats. És un aprenentatge continu. Interactuem amb gent amb qui com a arquitectes normalment no tindríem tracte.
Què us aporta estar en contacte amb professionals d’àmbits diferents?
A La Comunal, l’espai on treballem, som vuit cooperatives. Hi ha una llibreria, un bar musical, classes d’idiomes i gent que fa traduccions. És molt enriquidor sortir del dia a dia, no relacionar-te només amb constructores, ajuntaments o clients i veure altres mons.
Com us ha rebut el barri? Què us ofereix com a arquitectes?
Sempre hi hem trobat molt suport. Ens van rebre amb els braços oberts i amb il·lusió. També ha estat la font de molts projectes, com la Borda o algunes intervencions a Can Batlló, i fins i tot d’alguns clients particulars o veïns que ens han conegut al barri. Formem part d’un microcosmos, cosa que en una ciutat com Barcelona, on tot és gran, internacional i fabulós, sembla impossible.
En aquest sentit, en una entrevista vas afirmar: “Volem demostrar que podem tenir èxit sense seguir el camí dictat pel mercat i per les pràctiques tradicionals”.
Sí, és difícil. Hem rebutjat projectes pel seu impacte negatiu en un barri o al planeta, crèiem que no s’havien de fer. Sempre intentem revertir l’accessibilitat a l’habitatge, o que la sostenibilitat sigui més assequible i no sigui un luxe, que sigui per a qui realment ho necessita, o sigui, per a la societat en general. Sempre treballem amb aquesta òptica. Després arribem on podem arribar, perquè les nostres forces són limitades i no podem obviar que vivim en una societat amb unes certes derives, però moltes vegades els nostres projectes també han servit per qüestionar i canviar normatives, o aconseguir fites que ens semblaven impossibles.
Com veus Barcelona ara mateix? Ets optimista o escèptic?
Sempre hi ha una barreja de les dues. Hi ha notes positives i esperançadores, moviments que van en la bona direcció, com pacificar carreres i recuperar espais per a habitatge social. Barcelona és molt innovadora, i a Lacol ve gent d’arreu del món perquè els expliquem els nostres projectes. Però també és innegable que és una ciutat global amb fons d’inversió que no els importa on es fiquen ni què suposen les seves inversions. Hi ha determinats poders o interessos que xoquen amb la gent que hi viu, amb les seves necessitats i amb les del planeta. Per molt que puguem tenir molt poder i molta gent alineada cap a un costat, l’altre també hi és. Nosaltres intentem ser positius perquè creiem que hem d’avançar. Si no, és molt fàcil caure en el bloqueig i pensar que no hi ha res a fer, i creiem que sí que hi ha marge per avançar.
Un projecte com la Borda obre camí. Què el fa singular?
La Borda va arribar a ser l’edifici de fusta més alt de l’estat, i vam demostrar que la fusta és un material que es pot utilitzar per fer habitatge assequible, que hi ha mercat i proveïdors. També hem treballat amb la comunitat altres aspectes del disseny sobre la vida i la convivència a l’habitatge, aportant referents, idees i solucions segons les seves necessitats. És un projecte que ens ha permès innovar o experimentar en diversos camps. Fins i tot en alguns que no tenen res a veure amb l’arquitectura ni amb nosaltres, com el finançament.
Com és l’experiència com a veí?
Un luxe. Ja fa dos anys que hi visc i no paren de passar-hi coses que t’alegren la vida. No em puc imaginar passar un confinament en cap altre dels pisos on havia viscut abans. Hagués estat el doble de dur. Aquí coneixia la comunitat, em podia relacionar amb altra gent sense sortir de casa i gaudir de molts espais més enllà de les meves quatre parets. I ens podíem ajudar els uns als altres, cosa que habitualment ja passa. Algunes coses són com volia i com m’imaginava, i d’altres no ens les vam imaginar i estan passant, i són fantàstiques.
Un model d’habitatge i convivència com aquest, d’èxit contrastat, per què costa tant d’implantar a escala general? Som conservadors? L’administració hi posa massa pegues?
D’entrada, hi ha una barrera mental. Tenim una cultura de l’habitatge molt individualista, tant pel que fa a la propietat com a la definició de què és casa teva. Això no és natural. No és que vulguem viure en pisos hipotecats, sinó que l’estat durant moltes dècades ha fomentat la propietat privada i l’habitatge atomitzat i individualitzat. I en altres països això no ha passat. Des de la crisi del 2008, molta gent s’ha replantejat moltes coses. Vivim en una societat més individualitzada i potser busquem no viure tan sols. Fa unes dècades a la majoria d’habitatges hi vivien famílies molt denses, i ara la majoria són persones soles o parelles. Hem d’explorar altres models. També hi ha barreres econòmiques i legals. Comencem a rebre gent interessada que, després de superar la barrera cultural, topen amb l’administrativa. En altres països tot està més pautat i és més fàcil d’entendre i entrar-hi. A casa nostra tot està començant encara. La Borda ha estat un trencaglaç, els projectes que han vingut després ho han tingut més fàcil, i la idea és que per als següents encara ho sigui més.
L’accés a l’habitatge és un dels grans problemes actuals. Quin model de ciutat proposeu perquè la gent pugui accedir a un habitatge digne?
Hi ha dues coses. D’una banda, la gestió de la tinença de l’habitatge, perquè el model de propietat privada individualitzada que va anar molt bé als nostres pares a nosaltres ens ha deixat ben fotuts, perquè qui es ven una casa espera guanyar el doble del que va pagar-ne fa deu anys. Això és una estafa piramidal, i els últims, que són els joves o els migrants, no podran pagar-ho mai. I de l’altra, els models han de canviar: no esperis viure en una mansió, perquè potser ni tan sols és sostenible. Els models d’habitatge compartit han de ser flexibles. No et compraràs una casa esperant que sigui la mateixa tota la vida. És absurd que els nostres pares visquin al mateix pis de quan nosaltres érem petits. Hem de pensar en tipologies més flexibles que permetin anar creixent o decreixent a mesura que ho necessitis. I, si després tens una criatura o parella, pots anar afegint habitacions. Pot sonar molt complicat, però ja estem fent edificis que ho permeten. La Borda permet fer créixer o decréixer una habitació, i en un altre model que estem fent les habitacions podrien ser quasi infinites.
Després d’estudiar a l’ETSAB, vas fer un màster a Amsterdam i has col·laborat amb universitats de Califòrnia i Calgary (Canadà). Què t’ha aportat l’experiència internacional?
Els referents i les mirades diferents sempre ajuden. Després, tornar cap aquí i poder-ho explicar és un plus. També són altres maneres d’entendre la docència, perquè a casa nostra hi ha poc rigor a l’hora de plantejar-la. I jo, ara, com a professor, intento incorporar tot el que he vist a fora o tot el que m’han aportat universitats americanes, que en molts aspectes són criticables, com que són molt cares, però en canvi són més transparents, com en la relació entre l’alumne i el professor. Tot està més pautat i obert, es pensa en l’alumne i s’intenta anar pas a pas, de manera més positiva. De fet, són coses que m’he trobat aquí a BAU. Crec que a Espanya hi ha la idea que si pateixes estàs aprenent, i és al contrari. Quan pots fluir i gaudir, és quan aprens de veritat.
Per què és rellevant un programa com el del Màster Universitari en Disseny?
Els dissenyadors tenim més rols i se’ns exigeix que treballem amb la societat. Hem d’entendre qui són els nostres usuaris finals i com els incorporem. Alhora, els perfils cada cop són més especialitzats. Els dissenyadors hem de sortir de la torre d’ivori i tenir en compte tot el que tenim al voltant i dialogar amb la societat. Hem estat sempre al costat del poder perquè era qui podia pagar els nostres projectes. Ara hem d’intentar solucionar els problemes reals de la gent, i per a fer-ho hem d’aprendre una nova manera de relacionar-nos. En aquest sentit, el màster et dona eines per interpretar el món i actuar.
Com s’hi inclouen l’experimentació i la investigació?
De vegades el disseny obvia la part científica. És una qüestió de rigor. No tot és agafar un full i crear de manera lliure. La immensa majoria de dissenyadors no treballen així. Primer investiguen per conèixer què els estan demanant. Treballen de manera rigorosa, quasi científica, per analitzar el seu entorn abans d’actuar, no esperant un acte creatiu genial que és molt probable que estigui equivocat.
Quins valors t’agradaria transmetre als estudiants?
El més important és que entenguin el seu rol i el de la seva feina dins el context on es troben, i que siguin conseqüents. Temes com la sostenibilitat i la participació ja comencen a estar més incorporats, però molts cops no es fan bé. Hi ha molts edificis i objectes amb una etiqueta sostenible estupenda que en el fons no ho és. No ens deixem endur pel corrent del que toca fer. Siguem conscients i crítics de manera activa!
Què espera el món dels futurs dissenyadors?
De vegades el disseny que més es veu o més es valora o més feina aconsegueix és un disseny banal, superflu, i per a mi va molt més enllà. La societat demana resoldre problemes habitacionals, de contaminació i de comunicació entre les persones. Hi ha mil problemes i molta demanda de solucions per part dels dissenyadors. Ens falta trobar com vehiculem tot això i quina resposta donem. Ara, més que mai, els dissenyadors i dissenyadores fem molta falta.
