No hi ha dubte que en aquests moments una de les plataformes més interessants per compartir continguts és Instagram. Pau Ruzafa, alumni de BAU graduat en Disseny (menció Gràfic) el 2015, ha col·locat en aquesta plataforma el seu projecte Cárceles, un Instagram atípic, carregat de poesia, ironia, il·lustracions i vida.
Cárceles és més per llegir i pensar que per mirar, cosa fascinant en aquesta era de predomini de la imatge i la immediatesa. Ruzafa ens explica el seu projecte en aquesta entrevista:
La veritat és que mirant la pàgina de Cárceles a Instagram pots arribar a la conclusió que t’interessa la poesia i la il·lustració, però poca cosa més. En una entrada teva fins i tot arribaves a dir “… .però si algun balent s’atreveix a definir què és Cárceles, el llegiré encantat”. Sigues valent i explica’ns una mica què és per a tu Cárceles.
És bastant difícil fins i tot per a mi dir què o qui és Cárceles perquè moltes vegades va barrejat les meves pròpies idees amb diferents perspectives que es té sobre un mateix concepte. Així que, potser sigui el resultat de no voler saber qui és un mateix per por de fer-se mal més que tots aquests perills i dolors que hi ha a l’aguait.
Et vas graduar l’any 2015 i el teu TFG tenia per títol ¡Diablos poesía! Poesía visual, muerte y un poco de salsa. Podríem considerar que aquest TFG va ser el detonant per a l’inici del projecte Cárceles?
Absolutament, encara que vull esmentar a Carlos Schmidt Pravda ja que va ser ell qui va començar a fer-me creure que les ximpleries que escrivia amb 19 anys eren prou importants com per no deixar d’escriure. Llavors, tres anys després vaig voler tocar la poesia visual en el meu TFG, vaig repetir un any sencer per poder fer el llibre i un cop presentat, Montse Casacuberta i Mariona García em varen obligar a no abandonar això que feia. Sempre estaré en deute amb aquestes tres persones i més amb Carlos perquè mai li podré tornar el favor.
Moltes de les teves poesies están en la teva cal·ligrafia personal. Després d’estudiar 4 anys de disseny creus que per a la poesia és millor la cal·ligrafia de l’autor que una tipografia més o menys convencional?
En el meu cas penso que la meva cal·ligrafia naive i desmanegada és l’element més transcendent per transmetre el missatge, donar-li un toc personal i dotar-lo de caràcter amb faltes d’ortografia, vídues i mala separació de síl·labes. Tot i que la comoditat de la lectura és un aspecte fonamental a tenir en compte i per tot el que sigui poesia o relat curt opto per el “més o menys convencional”.
En les tevés entrades abunda la ironia, les faltes d’ortografia i un cert cinisme i rebel·lia. Podríem dir que reflecteixen la teva personalitat o es tracta més aviat d’un posat? Quan estudiaves a BAU no era aquesta la imatge que teníem de tu.
No sé quina imatge es tenia de mi, i ara tampoc sé quina imatge es té de mi en general però puc afirmar que aquests quatre aspectes que acabes d’esmentar els implico des de fa molts anys, el més vell per això, les faltes. I és una cosa a la que no renunciaré mai, passi el que passi. “Els nostres errors determinen les nostres virtuts “com dic en un sil·logisme.
Una altra característica d’alguns dels poemes és que estan en forma de tatuatges. Són poemes teus?, o busques entre amics i coneguts aquest tipus concret de tatuatges més basats en la paraula que la imatge. Aquesta representació del poema a través del tatuatge, ¿es deu al fet que sembla que molta de la gent que està en la presó llueix tatuatges en el seu cos o simplement com un reflex que avui dia el tatuatge no és una cosa estranya per als joves?
El tatuatge sempre m’ha enamorat tant la seva estètica com els seus infinits significats i el hermètic que hi ha en ells. Després vaig descobrir el tatuatge tradicional rus i imagino que a partir d’allí els meus gustos es van decantar clarament cap a un art molt més rudimentari, allunyant-me de l’hiperrealisme i acostant-me al traç irregular i ingenu més avantguardista pròpiament d’un dadaisme decadent. Tot el que tatuo és Cárceles, tant frases com il·lustracions. No sóc tatuador, sóc artista així que em permeto el luxe de tatuar només el que jo vull i com jo vull, tatuo força malament i és una cosa exclusiva que poca gent pot fer.
Explica’ns una mica els continguts i el sentit dels teus apartats highlights i stories.
Al cap i a la fi el meu Instagram serveix per vendre frases i il·lustracions que plasmo en llibres que auto-edito. I de vegades ho faig saber a través dels meus posts, highlights i stories. Encara que en els posts adopto una postura zero comercial (o això intento) i en els stories apareix més algun aspecte del meu dia a dia o comparteixo alguna cosa que m’ha agradat. En els highlights hi ha la info per comprar el meu llibre, alguns exemples de tattoos que faig i recomanacions de llibres que m’agraden. Les recomanacions les estic començant ara així que encara està una mica verd el tema.
En aparença Cárceles es veu i es llegeix com un projecte personal sense ànim de lucre, però en una de les teves entrades, parles de l’EP de Judi Jackson “Over the Moon“, dissenyat aquí entre copa i copa. Veus Cárceles també com un estudi de disseny ?, treballes en un disseny gràfic, diguem més comercial?
L’EP de Judi va ser un exercici que vaig fer amb @lugmoon, una fotògrafa de Barcelona, i va resultar que el pianista va veure la publicació i la va compartir. He fet un parell de covers més però el client s’allunya de Cárceles. Ho entenc, el disseny s’encarrega de resoldre problemes de la manera més fàcil, pràctica i solvent possible i Cárceles ho situo en un vessant molt més artística. No tindria cap problema a fer alguna col·laboració amb alguna marca sempre que aquesta marca encaixés amb els meus ideals o intencions. No obstant això, no és l’objectiu. Diguem que la meva única preocupació comercial seria que els meus llibres puguin comprar-se fora d’Espanya, ja que molta gent els vol i no tinc recursos com per enviar un llibre a Mèxic o Argentina per menys de 40 €. Així que, editorials, aquí estic, filles de puta!
