Atena Pou (Girona, 1992) és dissenyadora de vestuari i especialista en estampació. Apassionada del cinema i de les grans superproduccions, ha treballat per a franquícies com Marvel i The Matrix i per a sèries d’orfebreria com The Crown (Netflix) i Westworld (HBO).
Graduada en Disseny de Moda a BAU i amb un màster en Disseny de Vestuari i Peformance al Royal Welsh College of Music & Drama (Cardiff, Gal·les), ha fet una immersió profunda a la indústria audiovisual britànica, de la qual admira la professionalitat i les possibilitats creatives.
Tot i haver viscut i treballat en diversos països, manté un vincle físic i emocional molt intens amb els orígens i la cultura popular gironina. Actualment combina el rodatge d’una sèrie de misteri a Barcelona amb un doctorat en estampació dinàmica a BAU, tutoritzada per Maria Àngels Fortea i Luis Guerra.
Com passes de la Moda a l’Audiovisual?
Vaig estudiar Moda sense haver obert mai una Vogue. La vocació pel tèxtil i les arts performatives em ve de petita: la meva família ha estat sempre molt lligada a la cultura popular i al territori. Els meus pares eren dels diables, vaig créixer entre gegants i castellers. També he fet molt de teatre. A BAU em vaig enamorar de la moda, però el món laboral no era tant per a mi. Llavors vaig començar a fer curts amb estudiants de cinema, em va agradar, i vaig veure que hi podia aplicar el que havia après en disseny de moda.
I vas volar de seguida.
BAU forma creatius, i això em va ajudar molt, perquè m’ha estat molt fàcil aplicar a tot arreu el mateix mètode i la mateixa manera d’encarar el procés creatiu. Passar de la moda al vestuari va ser molt natural. Vaig haver d’aprendre com funcionen les jerarquies al cinema i els engranatges de cada departament.
Atena Pou, treballant en el vestuari d’un dels personatges de The Matrix Resurrections
Et va resultar difícil integrar-te en aquestes estructures?
En els primers curts que vaig fer, no. Tot funcionava per amistats. Tenia la sensació d’estar de campaments, que és el que sempre havia fet de petita. I m’hi sentia còmode. Però a la meva primera pel·lícula professional, Barcelona nit d’hivern, vaig aprendre tots els nos.
Nos vols dir límits?
Vaig entrar en una posició que no em pertocava perquè no tenia experiència, i vaig xocar amb altres departaments que sí que en tenien. No poder demostrar el que sabia fer va ser un bany de realitat. I per això vaig decidir marxar a fora, necessitava estudiar i especialitzar-me.
I decideixes fer-ho al Regne Unit.
Sobretot per la indústria del cinema britànic i per l’idioma. Va ser una immersió impressionant. Érem actors, músics i dissenyadors, i era tot pràctic. Teníem tres teatres dins l’escola, i treballàvem com al món professional, replicant l’estructura real.
I els nos es converteixen en sis?
I els nos es converteixen en sis. I alhora entro en contacte amb la indústria, primer al teatre, i després al cinema. Allà la indústria està molt formada a tots els nivells. No només els rodatges, també les empreses que hi tenen relació. Cases de lloguer, tallers, empreses de costura, estampació, serigrafia. Totes les peces que fan funcionar els engranatges.
Dissenys de vestuari de Lindsay Pugh, realitzats per Atena Pou i tallats per Sahira Boora
En quin moment t’adones que t’hi pots dedicar plenament?
Al cinema costa molt posar-hi un peu. El primer any a Londres va ser dur. Enviava molts correus cada dia, i em vaig trobar barreres molt altes per la falta d’experiència i de contactes. Vaig fer moltes feines, en una casa de costura, netejant i planxant roba en un teatre… I finalment vaig aconseguir una feina d’aprenent. I allà vaig trobar un equip amb qui em vaig entendre molt bé, i ja m’hi vaig quedar. Sempre dic que es tarden uns tres anys a treballar en cinema i viure’n. I a crear una xarxa de contactes.
Com són d’importants?
Molt, perquè les feines no es publiquen enlloc. Tot és boca-orella. Es genera un cercle virtuós, vas coneixent gent, i van sortint més feines. Quan cal gent sempre es truquen als contactes.
Quines aptituds són importats per avançar?
Ser flexible i polivalent. Deixar l’ego a casa, perquè és un treball en equip. Treballar molt, intentar mantenir una actitud positiva i recordar-te a tu mateixa per què et motiva la feina. I tenir paciència. Perquè al cinema no comences dissenyant, comences des de baix i vas pujant.
Què destacaries del teu perfil?
El meu punt fort és que toco moltes tecles. Sempre intento aprendre tècniques noves. I em moc molt dins d’un departament de vestuari. Puc treballar al taller, fer envelliment o al rodatge. I poca gent ho pot fer.
Fotograma de The Matrix Resurrections, amb el personatge de Morpheus (interpretat per Yahya Abdul-Mateen II, a la dreta) vestint el kimono dissenyat per Atena Pou
Quin projecte ha representat un punt d’inflexió?
El rodatge de The Matrix Resurrections a Berlín el 2019. Vaig començar a especialitzar-me en tèxtils i estampació. I arran d’aquesta feina vaig treballar a The Marvels, on vaig estar dirigint el departament d’estampació i el disseny en totes les fases. I això em va encantar. Només per a vestuari teníem 10 milions de pressupost i 150 persones només a rodatge. Amb un equip d’especialistes així, els resultats són impressionants.
En quin moment descobreixes l’estampació dinàmica?
En aquest rodatge vaig aprendre tècniques que es fan servir pràcticament només en cinema, com el plastisol 3D. Necessitava crear textures sobre teixits de licra perquè semblessin futuristes, com els que porten els superherois. A base de proves i errors vaig veure’n les possibilitats, i d’aquí neix el doctorat.
Dissenys de vestuari de Lindsay Pugh
Els equips de rodatge són cada vegada més internacionals, però continua havent-hi diferències culturals entre un rodatge a Londres i un a Barcelona?
La manera de treballar és molt diferent. I és completament cultural, perquè reflecteix com som. Aquí es diuen les coses més directament. I si no hi estàs acostumat, sembla caòtic, perquè tothom parla fort i sembla que tothom es baralli. A Anglaterra és al revés. Fa molts anys que tenen indústria i una manera de treballar molt marcada. He treballat en produccions d’aquí i d’allà i sempre m’he vist entre dues aigües. També econòmicament. Els professionals del cinema a Anglaterra tenen qualitat de vida, sou i condicions.
Com ens hi podem acostar?
A Anglaterra tenen un sindicat del cinema per defensar drets laborals, i aquí no. Tenim talent, però ens falta perfeccionar l’anglès i invertir per crear una estructura sòlida i equipaments per acollir superproduccions.
Quin tipus de projectes audiovisuals t’agradaria fer?
Els que consumeixo són diferents d’aquells on m’agradaria treballar. És curiós. M’agrada veure pel·lícules com Alcarràs, més petites i emocionals, amb caràcter social, i alhora treballar en pel·lícules de superherois, perquè són molt creatives i el vestuari es crea de zero.
Com t’inspires en el teu dia a dia?
M’inspiren molt els colors i les textures. I l’artesania. Ara, amb el doctorat, la inspiració ve dels artistes de l’op-art com Vasarely i de les primeres avantguardes, Man Ray, els primers Duchamp i investigacions de moviment. Fa poc he descobert Felipe Pantone, i m’encanta la seva idea tecnològica del color.
Has viscut molts anys a fora. Com t’ha marcat aquesta experiència?
He gaudit força de la vida nòmada i de descobrir ciutats noves, però sempre m’he sentit migrant. Tinc unes arrels molt fortes. I sempre que podia, tornava.
Amb perspectiva, quins són els aprenentatges clau de l’etapa a BAU?
A BAU vaig aprendre a no tenir por de res a nivell creatiu. A ser resolutiva, adaptar-me i confiar en mi mateixa. Quan fèiem projectes de moda, no ens centràvem només en la peça, fèiem el disseny de la marca, l’empaquetat, el web, les fotos, tot. I això, ho aprofitis després o no, et dona una visió àmplia, panoràmica, dels processos de disseny en general.
Algun projecte de futur que et faci especial il·lusió?
M’estic fent una casa-taller a Salt. Vull treballar-hi a temporades i, de mica en mica, anar inculcant la importància del tèxtil. Com a creativa, t’hi pots guanyar bé la vida i ser feliç. Hi ha molts camins i tots són vàlids. Tinc moltes ganes de retornar a altra gent tot el que he tingut la sort de descobrir i aprendre.
