Alicia Kopf (pseudònim d’Imma Ávalos, Girona, 1982) és un dels noms més destacats de l’última gran fornada d’artistes catalanes. En la línia de creadores polifacètiques com Irene Solà, Kopf combina la pràctica artística i les instal·lacions audiovisuals amb la literatura.
Artista versàtil, lliure i expeditiva, la seva única novel·la fins ara, la multipremiada Germà de gel (L’Altra, 2016, sis edicions, traduïda a nou llengües) va irrompre en el panorama literari català com un trencaglaç per la seva originalitat formal i per la singular combinació de profunditat emocional, experimentació narrativa i fascinació pel món àrtic.
Llicenciada en Belles Arts, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Kopf prepara noves exposicions sobre qüestions que la pandèmia ha posat en primer pla, com la privacitat i els límits de la tecnologia.
Professora del Màster Universitari en Disseny de BAU, anima els estudiants a fer realitat els seus somnis professionals i creatius amb el mateix anhel amb què els primers exploradors perseguien l’estrella polar.
Tot comença amb la fam de recerca i la set d’aventura. Alicia Kopf és una dona que busca?
L’origen del nom té a veure amb la idea de buscar, sí. Alicia ve del grec alétheia, que és una forma de desocultament. Quan vaig començar la meva trajectòria artística, el meu primer llibre tractava visualment, gràficament i textualment d’això, i el personatge es deia així, i és el nom que després vaig fer servir per a la meva vida pública.
I continues buscant?
Sí, però ara el kopf [cap, en alemany] no té el pes que havia tingut. Abans tenia molta confiança en la tradició grega de la veritat i la racionalitat, i ara cada vegada menys. Això no vol dir que no busqui, però busco menys amb el cap.
I amb què busques?
Es pot buscar de moltes maneres. No tant en l’individu, sinó en els espais intersticials, el cos, els sentiments, en les relacions, escoltant-te. Aquí entraríem en la cultura del creixement personal.
Fidelidade Arte (Culturgest Oporto) – Speculative Intimacy – Story of my eyes (2020-21)
En quin moment els camins d’algú que ve de l’art i la literatura es creuen amb el disseny?
Jo vinc sobretot del món de l’art, però em vaig especialitzar en el llibre d’artista. I les consignes del llibre d’artista, que tenen molt a veure amb el fet que no pots separar el contingut del continent, la importància de la tipografia, de l’espai en la pàgina, s’acosten molt a la filosofia del disseny. És un lloc molt natural per a mi, on desembocar o tenir interseccions.
Com t’enriqueix la docència com a artista?
El fet d’estar vinculada al món universitari, concretament a un màster de disseny, em fa ser molt crítica amb les metodologies, les noves influències i les últimes tendències del disseny, que és allò que pot enriquir alhora la meva activitat i viceversa. El món del disseny necessita aquells que venim d’allò que el disseny anomena continguts, que no ho són, perquè jo no separo entre contingut i continent. Els dissenyadors han de ser capaços d’entendre els textos i de ser-hi crítics, i han de tenir una sensibilitat d’artista, i per això necessites algú capaç d’ajudar-los a afinar la sensibilitat textual i artística, que és la meva especialitat.
Participes en l’assignatura Disseny ficció, crític i especulatiu amb tres tallers.
Col·laboro amb el Dr. Jaron Rowan ajudant a pensar ficcions per a objectes i des dels objectes, i a canviar la nostra perspectiva d’humana a posthumana a l’hora de crear narracions. Això, al seu torn, ajuda a crear nous objectes i noves maneres d’imaginar possibilitats de ser. Per tant, la narrativa és una eina inventiva. Literalment. Encara que per a això es necessiten eines no només crítiques, sinó també de canvi de perspectiva, que és una cosa molt específicament literària. De les històries passem als objectes molt fàcilment, i al revés, dels objectes podem obtenir històries.
Fidelidade Arte (Culturgest Lisboa) – Unified Theory Field (2020) – © Bruno Lopes
Literatura i disseny casen bé?
D’alguna manera, un dissenyador intervé activament en allò real a partir de la capacitat de transformar. I, per tant, per transformar una cosa primer l’has d’imaginar diferent. És el que té la literatura: per poder crear històries necessita pensar alternatives, canvis de perspectiva, canvis de temps, de trama, d’usos. Tenen moltíssim a dir-se l’una a l’altre. Curiosament, hi ha artistes o escriptors que primer han estudiat disseny, com Quim Monzó.
Com et sents treballant en formats, gèneres i estils híbrids?
Com a casa. Tot i que allò híbrid no té fama de ser precisament tradicional, en el meu cas no ho he separat mai. Més aviat em resulta una distinció una mica artificial. Per poder dur a terme una activitat creativa, necessito vincular-la a àmbits molt diferents. Qualsevol artista et diria això, però en el meu cas ha estat molt específicament amb relació a art i literatura que he creat aquests pols.
El gran públic et va conèixer per Germà de gel, però m’agradaria que ens expliquessis un altre projecte que et representi.
Després de Germà de gel, vaig començar un cicle, Especulative Intimacy [Intimitat especulativa], que de fet va néixer precisament als tallers del màster, imaginant altres possibilitats d’allò que els objectes ens puguin fer descobrir, però des de la meva perspectiva, altres intimitats possibles. I d’aquí han sortit peces audiovisuals, ara exposades a Porto. Ara mateix estic realitzant una última peça gravada en format cine, Story of my eyes [Història dels meus ulls], que es presentarà aviat a Barcelona quan la pandèmia ho permeti. Són micronarratives audiovisuals, històries que s’acosten a algunes de les múltiples accepcions de la paraula intimitat, que ens pot suggerir moltes coses diferents. Per exemple, en una peça presentada a la Sala Joan Prats el 2019 utilitzava el dron com a metàfora dels amors que controlen o que poden ser perillosos emocionalment a partir d’una dona que conviu amb un dron.
Tornant a Germà de gel, ja han passat uns anys, has pogut pair el fenomen. Com ho veus des de la distància, amb perspectiva?
Per a mi, Germà de gel va ser la confirmació que podia ser escriptora. I a més, pel que sol ser en aquest país, en un grau molt alt de reconeixement, perquè va rebre els premis més importants del país, el Llibreter, el Documenta, l’Ojo Crítico de Ràdio Nacional d’Espanya i el Cálamo Otra Mirada. Gràcies als premis, s’ha traduït a nou idiomes i he viatjat per tot el món. Sí que és veritat que també he exposat a diferents països, encara que l’impacte de la novel·la ha estat molt gran, i encara n’estic paint la repercussió, perquè m’he passat tres anys viatjant diverses vegades cada mes.
El llibre ha cobrat vida pròpia. Publicar és un part, i després la criatura va sola i tu al darrere.
Totalment. Sobretot em va ensenyar que els somnis es poden fer realitat. I que si estàs enfocat a fer una cosa amb un alt grau d’ambició i honestedat artística, el públic, d’una manera o altra, ho acaba rebent. No sempre és possible, perquè hi ha un context i molts factors, però en el meu cas sí que ho va ser. També he après què és un escriptor. He descobert que la figura de l’escriptor és una construcció mediàtica. Tot això m’ha costat anys d’experiència. D’alguna manera, podries dir-me que l’artista també ho és. Però l’artista el construeixen les institucions artístiques. En l’escriptor, a mi em sembla que hi ha un component molt més important d’implicació mediàtica que no pas en un artista visual. Això m’ha sorprès.
I com vius aquesta part de figuració pública?
Al principi, quan no t’esperes res, la veritat és que fa molta il·lusió rebre reconeixement. Després, tot aquest moviment dificulta que puguis treballar en els teus projectes, sobretot si viatges tant.
Has parlat dels somnis. Hi hem renunciat? Ja no ens atrevim a somiar?
Els reivindico totalment. Però amb els peus a terra. S’ha de mirar molt amunt, però amb els peus a terra. Què vol dir, això? Un s’ha de permetre els somnis que materialment és capaç de cuidar i de treballar. Els somnis en els quals no podem invertir energia és difícil que es facin realitat, però si tens un somni, els peus a terra, ets capaç de treballar en aquella direcció i tens les qualitats que el somni demana…
O sigui, somiar amb proporcionalitat i realisme.
Sí, si alguna cosa no em falta és que a casa sempre m’han dit que les coses s’havien de fer amb els mitjans que jo tenia. Pots somiar molt, però dins del que puguis aconseguir treballant i segons les teves possibilitats. És a dir, no somiar fora del teu radi de treball.
Com a dona, jove, artista, catalana, sents que formes part d’una constel·lació, o ets un satèl·lit que va per lliure?
És veritat que hi ha una constel·lació brillant de gent molt interessant i de dones talentoses, algunes de les quals són a BAU, però cadascuna té les seves qualitats.
Amb qui t’emmiralles actualment? Amb qui treballes de manera homòloga, o amb qui podries establir un diàleg artístic i creatiu?
M’inspiren molt els artistes visuals perquè són els que normalment s’arrisquen més. Per exemple, admiro la Lúa Coderch, el Serafín Álvarez i el Pedro Torres, i m’interessa molt el treball amb de llums i veu de la Laura Llaneli. Hi ha diferents artistes amb qui mantinc un diàleg actiu, i això és el que més valoro.
I en el terreny literari?
Ara estan sortint moltíssimes escriptores meravelloses amb perfils molt interessants, però curiosament els meus referents, les persones que he llegit més, no són ni del país ni de la meva franja d’edat. Ara mateix acabo de llegir Les petites virtuts de la Natalia Ginzburg. També em va impressionar molt Lèxic familiar. M’agrada molt el seu to, perquè té molt sentit de l’humor, però alhora és molt seca i honesta, i aquesta barreja de sequedat, honestedat i tendresa em fascina. Dels escriptors, em fascina el to: no busco grans pirotècnies narratives ni trames, m’és igual si em parlen de qualsevol cosa que no té cap mena d’ètica. Busco la veu. La qualitat de la veu. I la de la Natalia Ginzburg és meravellosa.
Fidelidade Arte (Culturgest Lisboa) – Speculative Intimacy: mailing (2019) – © Bruno Lopes
En un manifest deies: “La part més profunda i essencial de dedicar-se a l’art és que és indestriable del procés de coneixement d’un mateix”.
Em suggereix que sempre he de ser coherent amb els reptes. Els reptes que la vida m’imposa s’han de traduir al meu art i viceversa. No hi ha d’haver una separació entre art i vida. I això fa que molt sovint em qüestioni els formats. Si un projecte ja no forma part de la meva manera d’entendre la vida, l’haig de deixar. En tot moment busco la coherència art-vida, actitud vital –actitud artística. És una cosa que busquen molts artistes contemporanis, i en el meu cas particular es tradueix sovint en fer-me moltes preguntes sobre el format, inclosa la novel·la. I això té a veure amb pensar els objectes. La materialitat de la meva activitat, com m’està obligant a viure? Com m’està fent viure? Soc jo qui la dirigeix? O em dirigeix ella a mi? En un moment determinat, la novel·la m’ha dirigit a mi quan ja s’havia traduït molt. Aleshores arriba el moment de parar, recollir les coses i repensar-les de nou. Després de la novel·la, la vida que he tingut m’ha fet pensar en clau audiovisual, i no novel·lística. Això no vol dir que no escrigui una novel·la, però potser ha sigut una reacció al fet d’haver estat temps, anys, tancada en un projecte molt introspectiu. La promoció m’ha portat a voler escriure històries, però ara les materialitzo d’una altra manera perquè em resulta més coherent amb la meva manera de viure.
Totes les persones que hem entrevistat en el marc del Màster Universitari en Disseny (Francisco Díaz i Carles Baiges) han reivindicat que el dissenyador ha d’abandonar la posició de privilegi a la torre de marfil de l’estudi i tocar de peus a terra, sortir al carrer i ser més a prop de la gent, per això BAU també reivindica la transformació social, un disseny que acompanyi les persones i resolgui problemes reals. Això és compatible amb una pulsió creativa lliure? Com influeix l’entorn en la teva creació?
És impossible mirar les circumstàncies actuals i quedar al marge del que passa a la societat. T’hi pots involucrar de manera més o menys directa, però fins i tot dins d’aquesta indirecció hi ha moltes maneres d’expressar el que un sent. El disseny és una professió molt vinculada a l’ús de les coses, al que suposadament la gent necessita. En canvi, jo em considero artista, més que dissenyadora. El que vaig produint conté inherentment aspectes socials. A Germà de gel hi ha molta experimentació artística, però també hi ha la qüestió social de l’autisme i la divulgació de com es viu en una família. A Speculative Intimacy hi ha moltes qüestions de com és la vida avui, i com serà la intimitat postpandèmia amb el replegament del treball, les pantalles i les reunions des de casa. Tancats i engarjolats, tots hem hagut de repensar què és la intimitat. Totes les qüestions que afecten la idea d’intimitat molt sovint són tecnològiques i il·legals. La primera idea és pensar en amor i sexe, però té molt a veure amb allò públic i privat.
Fidelidad Arte (Culturgest Oporto) – Speculative Intimacy: An Understanding of Control (2019)
Com és l’espai on treballes?
És una bona pregunta perquè cada vegada més em pregunto què és treballar. Al coworking responc correus i faig gestions administratives, però les tasques creatives les faig molt sovint en moviment. Necessito moviment físic, caminar, córrer, fer esport. Les idees més decisives de la meva vida, com el títol de la novel·la, o els moments en què dius faré això i allò i se t’obre una porta, molt sovint les tinc en moviment. També necessito un temps considerable de lectura i escriptura, que faig a casa, i de vegades necessito temps de producció. Quan produeixo, si cal llogo una nau industrial durant un mes on, un cop tinc les idees estan clares, faig una producció gran. Però ja no estic tan vinculada a la idea de taller d’artista. Crec que hi ha poca gent que s’ho pugui permetre, a no ser que siguis un productor molt físic. El meu espai de treball s’assembla molt al d’un dissenyador.
Com t’agradaria que es transformessin els estudiants del màster?
M’agradaria que vibressin pensant que tot és possible i que podem fer un món millor. És la vibració que necessita rebre un estudiant. Però els límits hi són. Això que no hi ha límits és mentida. Tot és possible, però si ho imaginem i posem una ruta per arribar-hi, sí que tot és possible. Ho reformulo: perquè tot sigui possible, creem la ruta perquè arribis allà on vols arribar. Nosaltres t’ajudem. I et donem encara noves perspectives que tu no havies imaginat. Aquesta seria una bona actitud per transmetre als estudiants. Ensenyar-los a pensar rutes per crear espais de somni on vulguin arribar, però sobretot dir-los com arribar-hi. Tot ha d’anar en la direcció d’allò que visualitzin, però per poder-ho visualitzar abans t’han d’injectar molt de coneixement perquè tinguis aquella nova visió. La visió no precedeix l’aprenentatge, sinó que és posterior. Per tant, abans s’han d’inculcar moltes possibilitats crítiques, però també pràctiques.
