Núria Garuz és doctoranda en el programa de Disseny i Comunicació i directora d’art especialitzada en la creació de conceptes creatius per a projectes de comunicació gràfica. Investiga sobre els processos de producció d’imaginaris en disseny, tant estètics com de valors associats. Analitza quines eines s’utilitzen en aquestes dinàmiques i com influeixen en la creació d’imaginaris hegemònics. Uns imaginaris que són constantment reproduïts en la societat.
P. Com sorgeix la teva recerca doctoral i com es vincula a la teva pràctica de disseny?
R. La meva recerca sorgeix d’una inquietud que sempre m’ha perseguit sobre com pensem a través de les imatges: com les imatges tenen el potencial d’activar la nostra imaginació per a conceptualitzar i comunicar relats. Això està molt lligat a la meva pròpia pràctica. Jo soc directora d’art en un estudi de disseny gràfic i una de les fases que més gaudeixo dels projectes que desenvolupem és la fase inicial, més estratègica, en la qual definim quin relat ha de comunicar el projecte.
Sempre utilitzo imatges que busco en internet per a definir-ho i comunicar-ho, tant a clients com a altres membres de l’equip. Em vaig adonar que el que imaginem depèn molt de les imatges que utilitzem per a activar la nostra imaginació. Això em va obrir moltes preguntes que van originar aquesta recerca.
P. Quin paper tenen els bancs d’imatges en els processos de creació o disseny?
R. Quan busquem imatges per a inspirar-nos, habitualment realitzem aquesta cerca a internet. La raó principal és que aquest mitjà permet tenir accés a un nombre inabastable d’imatges. Per aquest motiu són necessaris dispositius que potenciïn la seva accessibilitat per a poder treballar amb elles. Els bancs d’imatges ens possibiliten aquest accés, però al mateix temps, funcionen com a sistemes de visibilització (i invisibilització) d’una sèrie de contingut gràfic, construint relats homogenis i hegemònics tant a nivell conceptual com estètic. Això és important tenir-ho en compte, ja que és la matèria primera que utilitzem per a inspirar-nos.
P. Creus que estem vivint una crisi d’imaginació?
R. Crec que el nostre potencial imaginatiu continua intacte, però és cert que les estètiques s’uniformitzen, tant en el sector gràfic com en altres camps del disseny. Aquesta homogeneïtzació pot donar-se per factors polítics o econòmics que sincerament se m’escapen, però portant-ho al terreny de la meva recerca, sí que penso que una de les raons és que la inspiració es globalitza. Les fonts que utilitzem per a consultar, mostrar i compartir són cada vegada més homogènies i globals. Els repositoris amb format de xarxa social o els de caràcter comercial tendeixen a estandarditzar els seus continguts i els fotògrafs i/o usuaris tendeixen a imitar-los.
Això comporta l’estandardització d’un conjunt limitat d’estètiques i temàtiques en favor d’assegurar visibilitat i possiblement més circulació en la xarxa. Si a aquest fet li sumem que els professionals realitzem cerques en un número cada vegada més reduït de repositoris, es dona com a conseqüència una reducció de la nostra cultura visual. No crec que imaginem menys, sinó que les fonts que utilitzem provoquen un mimetisme estètic i conceptual.
P. Quan et vas adonar que estaves cocreant amb una màquina?
R. Em vaig adonar en realitzar aquesta recerca doctoral. Anteriorment, jo tenia la sensació que el procés d’inspiració a través d’imatges en xarxa era un procés totalment individual: jo triava les imatges que m’inspiraven, jo creava els conceptes o relats a representar i posteriorment jo els desenvolupava. Em vaig adonar que en realitat estava codissenyant amb un element tècnic amb la lectura d’un article de Pilar Rosado, una artista que produeix obres a partir del disseny d’algorismes.
Encara que la seva pràctica dista molt de la meva, l’autora la definia com un procés de cocreación híbrid entre humà i màquina en la qual la presa de decisions era compartida. Vaig veure que aquesta definició era aplicable al meu propi procés, ja que en buscar imatges en repositoris estableixo un diàleg que mantinc amb l’element tècnic mitjançant tags o prompts, en el qual vaig rebent respostes en forma d’imatges que activen el pensament i la imaginació i van formulant la proposta creativa que desenvoluparé posteriorment. Aquest fet va representar un gran canvi en l’enfocament de la meva recerca.
P. Com evitar caure en dicotomies humà bo/màquina dolent i parar esment a les diferents agències que entren en joc?
R. Per a mi, aquest és un gran tema. Personalment, he transitat tots els estats imaginables al llarg de la meva recerca: des de caure en el determinisme tecnològic més feroç pensant que les màquines ens han segrestat la imaginació, fins a pensar que tampoc som tan influenciables…
Finalment, em quedo amb la tesi de Katherine Hayles, una autora fonamental en la meva recerca, que proposa superar la relació entre humans i màquines en termes de competició o substitució. Això permet obrir possibilitats per a imaginar noves formes de col·laboració, on cada part aporta les seves capacitats úniques, establint relacions basades en la cooperació. Si es planteja en aquests termes, no hi ha una dicotomia fixa, sinó que l’agència fluctua depenent del dissenyador i fins i tot del projecte.
P. En quins moments del teu procés de recerca entra la IA i de quina manera?
R. S’ha incorporat en una fase molt tardana. El motiu és que, normalment, en usar IA es té al cap una imatge preexistent (amb un gènere i un estil definits) i el que busquem és que el model generatiu la materialitzi de la manera més fidel possible. Però en el procés de disseny que analitzo no desitjo recrear una imatge que tinc al cap, sinó tot el contrari, necessito heterogeneïtat visual, imatges inesperades que provoquin processos de serendipia i facilitin l’activació de la imaginació.
Posteriorment, em vaig adonar que, encara que no acostumo a usar la IA per aquest motiu, les imatges que recrea porten implícites uns biaixos algorítmics que creen uns relats que també havia de tenir en compte.
P. Com s’activa una mirada crítica en els processos de cocreación?
R. Penso que el primer pas és adonar-se que estem codissenyant amb un element tècnic que ens ofereix uns relats hegemònics molt concrets i situats. Si no ens n’adonem, inevitablement adoptarem una posició acrítica enfront dels resultats que ens presenta.
És evident que tenim una dependència amb les eines tècniques que utilitzem per a dissenyar, però justament per aquest motiu és necessari ser conscient de l’agència que tenim i exercitar-la, de la mateixa manera que també hem de ser conscients de l’agència que té en el procés d’inspiració l’element tècnic amb el qual col·laborem. Milton Glaser apuntava «Computers are to design as microwaves are to cooking». En el procés que analitzo aquesta afirmació pren una gran rellevància.
P. Com es construeix un “relat sensible” dins del procés de disseny?
R. És necessari adonar-se que els resultats que ens ofereixen els algoritmes de cerca o de generació d’imatges són visions concretes del món que han de prendre’s com a propostes o suggeriments, no com a camins inamovibles. Han de qüestionar-se i tensionar-se, i en la mesura que sigui possible, obrir fissures en aquestes construccions estètiques i conceptuals tan sòlides. D’aquesta manera no tendirem a simplement reproduir relats hegemònics, sinó que ampliarem els seus universos visuals.
P. Per què vas decidir fer el doctorat a BAU?
R. Vaig conèixer el programa de doctorat en una de les sessions de seguiment que el RMIT realitzava per als seus doctorands europeus. Com les presentacions eren obertes vaig anar-hi un dissabte i vaig veure diverses de persones de la comunitat de BAU. Em va semblar molt interessant la seva aposta per desenvolupar recerques basades en pràctiques, que és just el que estava buscant.
Haig d’afegir que una vegada dins del programa vaig descobrir la comunitat de doctorands i això va ser una gran sorpresa per a mi. Els seminaris que es duen a terme cada quinze dies, així com les comissions de seguiment anuals, et permeten compartir inquietuds, frustracions i èxits en un procés que demanda una constància i una exigència sostingudes durant diversos anys. El fet de comptar amb una comunitat que segueix el teu mateix procés el fa molt més enriquidor, tant emocional com acadèmicament.
