Gilberto Paschoal investiga en les interseccions entre cultura, tecnologia i comunicació mediada. La seva tesi “Computational Aesthetics in the Wild: Ontological Entanglements in Machine-Artifacts Interface Design”, indaga en la classificació digital d’arxius artístics i en els matisos que aquesta deixa de banda sobretot quan són arxius de cultures alienes al cànon occidental. Té un màster en Política, Filosofia i Assumptes Públics per la Università Degli Studi di Milano i una llicenciatura en Comunicació Social per la ESPM, amb cursos de postgrau en Economia de la Cultura i Gestió de les Tecnologies de la Informació en la Fundação Getulio Vargas.
P. Quan apareix el teu interès per la classificació arxivística?
R. El meu interès per la classificació arxivística apareix a partir d’una preocupació més àmplia pels entorns digitals de les col·leccions culturals. Vaig començar treballant professionalment amb arxius sonors i gradualment vaig ampliar la meva activitat a altres mitjans i formats. Ja en recerques anteriors vaig treballar sobre actius culturals en ambients digitals, accés, convergència i interoperabilitat.
Amb el temps, aquesta preocupació es va desplaçar cap a una pregunta més específica: com els arxius tradueixen imatges, objectes i memòries en estructures de dades? En la tesi, aquest interès s’intensifica en observar que els mètodes automatitzats de classificació, que s’estan utilitzant a una escala cada vegada major, no són neutres, que classificar implica decidir què s’entén per informació, què queda visible i quines formes de sentit són excloses.
P. Què impliquen els mecanismes hegemònics de classificació dels arxius, especialment d’arxius artístics?
R. Els mecanismes hegemònics de classificació tendeixen a convertir objectes complexos en unitats estables, nombrables i computables. Això funciona bé per a productes, per a la majoria dels objectes quotidians. Tanmateix, en arxius artístics, això pot reduir l’ambigüitat, l’experiència estètica i l’agència de les imatges a categories predefinides.
El problema no és només tècnic, sinó epistemològic i polític: l’arxiu organitza el que pot ser vist, buscat i entès. Sobretot quan s’apliquen a cultures no occidentals, aquestes estructures poden aplanar diferències ontològiques i estètiques fonamentals. Per això m’interessa analitzar com els sistemes d’arxiu produeixen sentit, però també com poden produir silencis o distorsions.
P. De quina manera participa la IA en la classificació d’aquests?
R. La IA participa mitjançant tècniques de visió computacional, aprenentatge automàtic i indexació semàntica d’imatges. En general, aquests sistemes identifiquen formes, objectes, patrons visuals, similituds i atributs, i després els tradueixen en etiquetes o vectors, operant a partir de models entrenats, vocabularis disponibles i estructures estadístiques.
En arxius digitals, això permet treballar amb grans volums d’imatges que serien impossibles de classificar manualment, ampliant dràsticament les possibilitats d’anàlisi. Però la IA, almenys ara com ara, no «entén» les obres de la mateixa manera que un investigador, una comunitat o un curador.
P. De quina manera els mètodes de classificació hegemònics responen o prioritzen certes ontologies culturals?
R. Els mètodes hegemònics solen prioritzar ontologies occidentals basades en estabilitat, jerarquia, identitat i representació. Assumeixen que els objectes poden descriure’s mitjançant propietats fixes, relacions ordenades i categories relativament universals. Això respon a una tradició que té una forma molt establerta de relacionar-se amb conceptes com a naturalesa, cultura, subjecte, objecte, matèria o esperit. No obstant això, en moltes cosmologies ameríndies aquestes distincions no funcionen de la mateixa manera, per exemple. Per això, en classificar artefactes rituals indígenes amb models occidentals, el sistema pot imposar una ontologia aliena al propi objecte.
P. Els mètodes automatitzats de classificació són una realitat estandarditzada en molts arxius digitals, però tendeixen a deixar de banda matisos importants. Hi ha maneres de corregir els seus biaixos?
R. Sí, però no n’hi ha prou amb “millorar” tècnicament l’algoritme o ampliar el conjunt de dades. En general, els sistemes actuals contribueixen bé per a la majoria dels tipus d’arxius, sempre que s’utilitzin les eines i metodologies adequades. És necessari revisar les ontologies, els vocabularis, les metadades i els criteris curatorials que sostenen la classificació.
Una via és construir models semàntics expandits amb investigadors, curadors i representants de la cultura d’origen dels objectes. Una altra és combinar anàlisi automatitzada amb interpretació contextual, revisió humana i documentació crítica dels errors. També és important dissenyar interfícies que mostrin incertesa, pluralitat i conflicte, en lloc de presentar la classificació com una veritat tancada.
P. Quins mètodes de classificació explores en la teva recerca?
R. Exploro vocabularis controlats, taxonomies museogràfiques, esquemes oberts de metadades i ontologies formals. M’interessen especialment models com Dublin Core, schema.org, Wikidata, i estructures vinculades a la interoperabilitat. També analitzo ontologies formals, com la Basic Formal Ontology, per la seva ambició de representar entitats i relacions d’una manera filosòficament rigorosa. A més, estudio mètodes de visió computacional i classificació automàtica aplicats a imatges d’artefactes amb l’objectiu de comparar aquests mètodes i proposar una alternativa més sensible a l’ambigüitat, la transformació i la tecnodiversidad.
P. En la teva tesi, investigues tant contingut visual com elements de text. Quins mètodes de recerca apliques?
R. Aplico una combinació de revisió bibliogràfica, anàlisi conceptual, comparació de models informacionals i experimentació tècnica. En el pla visual, en aquest moment inicio un treball amb un corpus d’imatges digitals de màscares rituals produïdes per pobles indígenes de la Amazonia brasilera. En el pla textual, analitzo metadades, vocabularis, descripcions curatorials i estructures semàntiques usades per diferents institucions. També comparo els resultats de sistemes automatitzats amb criteris filosòfics, antropològics i estètics. La recerca es completarà amb entrevistes, discussions amb investigadors i comunitats, i el desenvolupament d’un prototip d’interfície.
P. Els projectes que analitzes tracten sobre com accedir a col·leccions d’art de manera virtual, a com trobar o relacionar-se amb unes certes obres… Quina és la importància que hi hagi col·leccions accessibles fora de l’espai físic del museu?
R. L’accés virtual permet que les col·leccions no depenguin exclusivament de l’espai físic del museu, i això amplia les possibilitats de recerca, educació, circulació pública i col·laboració entre institucions i comunitats. També permet activar arxius que, d’una altra manera, romandrien invisibles o accessibles només per a públics especialitzats. No obstant això, l’accés digital no ha de confondre’s amb una simple reproducció d’imatges en línia. La qüestió central és com dissenyar entorns digitals que respectin els contextos culturals, estètics i polítics dels objectes, i ofereixin possibilitats que només poden existir en contextos digitals rics en dades i informació interconnectada.
P. Per què vas decidir realitzar la tesi doctoral en BAU?
R. Vaig decidir realitzar la tesi en BAU perquè el programa de Disseny i Comunicació permet articular teoria crítica, pràctica projectual i recerca interdisciplinària. El meu projecte necessita precisament aquest encreuament entre temes que inclouen disseny d’informació, filosofia de la tecnologia, arxius digitals, antropologia i estudis visuals. A més de l’orientació generosa i precisa d’Alejandra López Gabrielidis, BAU ofereix un context col·lectiu adequat per a pensar la tesi no sols com a anàlisi teòrica, sinó també com una pràctica dins de discussions contemporànies sobre disseny, comunicació, política de les dades i producció de coneixement en una comunitat de recerca.
