Beatrice Citterio està elaborant una recerca doctoral sobre transformacions territorials derivades dels Jocs Olímpics d’Hivern de Milano-Cortina 2026. Estudia l’impacte tant en la part ecosocial com en les seves dimensions imaginatives, a través de fotografies, treball de camp i tallers participatius, entre moltes altres formes. Citterio és a 11 mesos d’acabar la seva tesi Archipelago: Visual Research and Activism Across Alpine-Urban Territories a la Universitat de Bolzano i ha realitzat una estada a la Unitat de Doctorat de BAU per investigar la candidatura dels Pirineus-Barcelona 2030.
P. La teva recerca examina els processos de resistència als Alps davant la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Com t’interesses pel procés de Pirineus-Barcelona 2030?
R. M’interessava molt per diverses raons. Estic establerta al Tirol del Sud, que és una província autònoma. Sempre m’interessen els contextos autònoms i bilingües i la candidatura de Pirineus-Barcelona s’hi adequava molt en aquest sentit. Els Pirineus també tenen similituds geogràfiques amb els Alps, són la segona gran serralada de la zona. Vaig descobrir això una mica a través dels Jocs Olímpics d’Hivern de Milà, mentre els estudiava.
Em va semblar interessant estudiar la candidatura de Pirineus-Barcelona 2030 perquè volia saber com es va frenar, ja que no va tirar endavant. A Milà vam tenir un gran moviment social, però no vam aconseguir aturar la candidatura. El mateix va passar a França: van tenir un moviment social enorme i tampoc no van aconseguir aturar-la. Catalunya va ser l’únic lloc proper a nosaltres on sí que es va aturar.
P. Quines especificitats vas trobar estudiant els dos casos? Alguna cosa que fos molt diferent?
R. Geogràficament hi vaig trobar una cosa molt similar: pensant l’àrea com un arxipèlag, els llocs també estaven molt dispersos. Els documents de candidatura parlaven d’àrees molt diferents i, tot i així, hi havia molta mobilització que, a banda dels Jocs Olímpics, ja estava activa al territori, com la del Canal Roya. I això s’assembla molt a una altra mobilització que tenim a Itàlia. Crec que vaig entendre força bé els patrons perquè era una cosa que ja havia vist i les similituds eren més fortes que les diferències.
Pel que fa al moviment social, el que vaig trobar parlant amb la gent implicada és que van aconseguir crear un moviment cohesionat, una cosa que nosaltres no vam aconseguir. I això va passar abans que la candidatura fos tan sols proposada al Comitè Olímpic Internacional. Al final, ni tan sols es va presentar.
Aquesta gran circulació d’informació, l’intercanvi d’opinions, debats, protestes, etc., va passar abans de la candidatura. En canvi, nosaltres vam començar força més tard, reaccionant. I, és clar, també té a veure amb els patrons històrics i polítics de la regió; és una cosa més àmplia. Per a nosaltres, la base és Milà, que econòmicament i políticament és força diferent de Barcelona.
Però va ser molt interessant veure un intent i un moviment exitosos, perquè llavors t’adones que les mancances que vam tenir en el moviment italià eren reals.
P. A la teva recerca, observes l’entorn de la regió fent paral·lelismes amb el mar i un conjunt d’illes…
R. El que estic analitzant en la meva recerca són territoris olímpics, però com una lent per observar altres territoris. I el que veus als Dolomites, a l’arc alpí i ara també als Pirineus, són llocs turístics d’alta muntanya, molt estacionals, que s’eleven com illes perquè tot està fet per arribar-hi i fer que funcionin. Però les parts baixes queden com en un oceà de no se sap ben bé què.
I, al mateix temps, les seus olímpiques són illes enmig del nord d’Itàlia. Tot està fet per connectar-les entre si. Però el que hi ha entre elles i al seu voltant no en resulta beneficiós; només és beneficiós per a aquestes petites illes, i la resta no n’obté cap benefici.
Hi ha valls molt, molt llargues que acaben en una zona turística estacional d’alta muntanya. I aquestes valls baixes ni tan sols són tocades per les inversions; només els cims ho són. I això també s’aplica als llocs d’agregació social, als focus econòmics i a la producció: la gent produeix a les parts baixes i després, quan ven, sempre és al cim.
P. Quins mètodes de recerca utilitzes per observar i analitzar aquests casos?
R. Vaig començar només amb fotografia. Bé, també amb molta recerca de taula. Tan bon punt vaig iniciar la recerca, vaig començar el treball de camp, que estava pensat per tenir converses amb la gent i una comprensió més profunda del que significava tot allò. Perquè amb un esdeveniment com els JJOO pots fer tota la recerca històrica que vulguis, però no saps com s’aplica realment al territori.
Com que el document ja estava aprovat i ja se sabia on se suposava que s’havien de celebrar els Jocs, vaig començar a recórrer aquests llocs i a cartografiar cada infraestructura que s’havia de construir, modificar o reconstruir. Dos o tres anys després, la institució va fer públic un mapa, però només després que moltes associacions ho exigissin, perquè era absurd tenir unes 94 infraestructures en procés i no informar ningú sobre l’estat de les obres.
Hi vaig anar amb la càmera i vaig començar a desenvolupar un projecte de comunicació que va començar sent molt petit i després es va tornar enorme. Els documents eren públics, simplement no estaven cartografiats.
De vegades les infraestructures es desenvolupaven en llocs amb, potser, 4.000 habitants. Si inverteixes tants diners en un lloc tan petit, hi ha un problema d’escala. L’escala és adequada per al flux de persones en temporada alta, però no per a qui hi viu tot l’any. Aleshores potser hi havia un problema més profund.
A més, hi havia moltes qüestions superposades: problemes econòmics de temporada alta, economia basada en el benefici i una producció agrícola completament fora de l’esquema.
P. Com interactuaves amb la comunitat d’aquells llocs?
R. Observava aquests llocs altament turístics a través de la lent de la càmera i compartia les imatges a les xarxes socials i altres plataformes. Això va ajudar a donar forma a la meva posició i a la meva comprensió, perquè molta gent que hi vivia va començar a compartir informació amb mi. Es va crear una mena de col·laboració.
El projecte fotogràfic es va combinar amb recerca etnogràfica i amb parts més estructurades. L’any passat es va produir un primer suport editorial i aquest any un segon, que es va publicar. Probablement n’hi haurà un cada any durant els pròxims deu anys. Ja ho veurem. Espero que no, però probablement sí. I tot això es va presentar en molts llocs per iniciar converses.
P. Elements visuals com a eines de diàleg…
R. La fotografia era una eina per fer que la gent discutís i generar conversa. Això em va donar la possibilitat de publicar en blogs, diaris i altres formats, cosa que va permetre converses molt àmplies. Ara ha portat a una exposició a Milà amb fotografies que estaran exposades durant tots els Jocs Olímpics. Crec que és una de les úniques exposicions que genera consciència sobre què signifiquen els Jocs de 2026 en una àrea geogràfica tan fragmentada.
És una manera que la recerca no quedi aïllada de la comunitat, sinó que serveixi per conversar i generar consciència entre les persones que hi estaran implicades…
P. Com t’ha influït l’estada a la Unitat de Doctorat de BAU?
R. El primer que vaig notar és que el 70% o 75% de les referències que vaig rebre eren d’autores dones. A Itàlia, el 85% de les meves referències eren homes. Em costava moltíssim trobar textos de dones que pogués citar. Aquí són majoria. Em va fer molt feliç veure-ho i ara que torno a Itàlia vull integrar això.
Crec que al principi el més important va ser sortir d’Itàlia. Si fas una pràctica hiperlocal, molt vertical sobre certs temes i també geogràficament, després de dos anys et perds una mica. Saps el que fas, però ja no veus tant el panorama general. Això em va permetre recuperar-lo, però mantenint-me en els mateixos temes.
T’ajuda a definir i ajustar els teus mètodes si els pots aplicar en diferents contextos.
Sí, i també veure si altres persones apliquen els mateixos mètodes en altres llocs. La meva referència més gran va ser Camila Del Mármol, acadèmica en estudis socials.
A Itàlia hi ha molts projectes visuals sobre aquests temes, però la part acadèmica no es barreja tant amb la mobilització; se centra més en desenvolupament local i àrees de muntanya, amb un altre enfocament. El gran article que va escriure Camila Del Mármol uneix tot això.
És refrescant veure que és possible fer-ho, que no has de venir d’un camp específic i que pots combinar coses de manera adequada.
P. Com poden les recerques acadèmiques contribuir a afrontar reptes socials contemporanis?
R. Crec que el primer pas és donar forma a l’opinió pública. No imposar res, sinó obrir la discussió. També penso que els formats editorials i el visual tenen un gran poder en la comunicació. Per això ho vaig aplicar. Per a mi no té sentit desenvolupar un projecte acadèmic dins de l’acadèmia i no treure’l fora. Crec que afrontar les crisis es pot beneficiar molt de treure el món acadèmic fora de la facultat, d’obrir-lo d’alguna manera.
