Durant la defensa de tesi, tres mons es desplegaven de manera autònoma en monitors, emmarcant la presentació de l’actual doctor Serafín Álvarez. Es podien observar paisatges de tota mena, al costat de microorganismes alienígenes imaginaris que creuaven la pantalla, o bé especulacions d’infraestructures humanes subterrànies.
Es tractava de Umbral (2018), Un bosque sintético dentro de una piedra (2021) i Drift Viscous Dust (en desenvolupament), els projectes artístics analitzats en la seva tesi doctoral. Hi convergeixen la construcció de mons ficticis, referents de ciència-ficció i l’evocació de formes de vida no humanes.
En «Ánima sintética. Uso desviado de motores de videojuegos para la creación de mundos autónomos» , Álvarez investiga tres obres mitjançant mètodes per a l’anàlisi de la pràctica artística, un dels eixos clau per a realitzar una tesi doctoral basada en pràctiques.
En aquest sentit, traça un marc d’anàlisi per a observar en cada projecte la genealogia que el motiva, la configuració dels mons que es presenten, les condicions perceptives que emmarquen el seu accés i les friccions que emergeixen de sotmetre aquests projectes a una anàlisi crítica.
Un dels conceptes que introdueix la tesi d’Álvarez és el de «inacció radical». Aquest fa referència a l’ús desviat de motors de videojocs per a produir mons no interactius. Alhora, es tracta d’un gest subversiu, que «desafia els paradigmes centrats en el jugador i les lògiques instrumentals pròpies dels videojocs».
Álvarez va presentar la tesi davant un tribunal format per la Dra. Marta Fernández Ruiz (Universitat Politècnica de Catalunya), en qualitat de presidenta, el Dr. Eloi Puig Mestres (Universitat de Barcelona), en qualitat de secretari, i la Dra. Maria Mercè Oliva Rota (Universitat Pompeu Fabra) en qualitat de vocal. El tribunal va destacar la precisió d’anàlisi d’Álvarez en la seva recerca i les seves aportacions metodològiques i li va atorgar la qualificació d’excel·lenet cum laude.
Aquesta tesi, dirigida per la Dra. Lúa Coderch i el Dr. Jaron Rowan, culmina destacant el rol de l’observació com a forma de «participació no intervencionista» i com això permet obrir espais especulatius alternatius a «els models dominants de control, progrés i recompensa».
