Rafa Marcos Mota, docent en Belles Arts: “Com a artistes, també hem de ser espectadores”

És necessari parlar de l’art des de la subversió i la dissidència. Rafa Marcos Mota és una d’aquestes persones que t’intriga de primeres perquè la seva obra com a artista transdisciplinari depassa el límit d’allò que en qualsevol cap s’entén com a possible i abastable. Preguntar-li a Rafa implica voler trencar amb tot el que donaves per fet per així poder donar-li un nou sentit, perquè certament la teoria queer ens travessa i defineix com a societat molt més del que imaginàvem. Li docent al Grau en Belles Arts entén i creu que les seves classes han de tenir aquest enfocament. Rellegeixo l’entrevista i tampoc tinc molt clar si contesta a les preguntes tal com les havia plantejat. El que sí sé és que el resultat és una classe magistral que tothom hauria d’haver tingut a la universitat.

P. He de dir que m’he quedat impressionada en mirar el teu currículum: portes a l’esquena tantíssims projectes personals, exposicions, performances, comissariats, docència… No sabria per on començar per resumir tot això, podries tu?

R. Suposo que la meva trajectòria professional em reflecteix a mi, però també és testimoni el que m’envolta. Encara que les feministes del PSOE creguin que la Q s’hagi de treure de les sigles LGTBIQA+, la veritat és que ser queer continua sent un gran hàndicap laboral, fins i tot en l’àmbit de la cultura. Allò queer continua sent un terme d’especial importància per als trans sense passing, les no binàries, les genderfuck i tantes altres expressions de gènere radicals i incòmodes. He viscut un panorama que sistemàticament ens ha vetat l’accés a una dignitat o seguretat laboral. Això m’ha obligat a posicionar-me en una dinàmica més inconstant i intermitent, encara que segurament també més experimental. No obstant això, celebro formar part d’una generació que almenys ha pogut treballar molt i haver parlat obertament de tots aquests temes, encara que hagi estat pagant el preu d’haver-ho fet en condicions més precàries simbòlicament i materialment parlant.

En aquest sentit, com apuntes, la meva pràctica sempre ha entrellaçat producció formal, creació de discurs, comissariat i col·laboració col·lectiva, pedagogies experimentals, experimentació en diferents disciplines… Tot això per una suma de motivació i necessitat.

P. L’assignatura que imparteixes es diu “Pràctiques Crítiques en les Arts i les Humanitats”, un programa que neix des de la teoria per pensar en la pràctica. Avui dia, quan parlem d’art contemporani, ho fem des del rebuig al “procedir clàssic”, apostant per una manera de fer més contestatària a l’academicisme, però per què creus que les artistes en formació necessiten la teoria en el seu món? És més, diries que la crítica, com a disciplina humanística, és l’inici de tota expressió creativa?

R. L’Acadèmia i les Humanitats són sistemes per construir coneixement i cultura que es basen a establir legitimitat, encadenant les qüestions de cada present en resposta amb la tradició. Crec que si l’art contemporani planteja aquesta contestació a l’academicisme (que crec que es dona només de vegades) és principalment perquè el sistema de legitimació de l’Acadèmia ha participat i participa estretament en processos de biaix de classe, desautorització per gènere i extractivisme post-/colonial, i això ha solidificat diverses ficcions culturals com el capitalisme actual, el patriarcat, el racisme, o la societat tecnocràtica. Al meu entendre, són principalment les forces d’oposició que en l’art s’enfronten a aquestes ficcions les que generen un panorama contemporani que defuig de la fórmula (una altra ficció) dels moviments artístics unívocs.

El que comentes de l’ús de la teoria és un mode de connectar l’obra amb el món present, i de no caure en jocs o floritures purament formals. D’altra banda, el motor d’una expressió creativa pot iniciar-se en plantejaments molt diversos i no crec que la crítica sigui la base per a tot. Hi ha processos que parteixen de connexions espirituals, uns altres que parteixen de processos d’empoderament mutu, uns altres que neixen de l’instint, o de la ràbia, etcètera. M’interessa la crítica com a mètode per obrir interrogants, però participo de i estic oberta a altres mètodes.

P. En aquesta assignatura, pretens abordar els diferents llenguatges existents en la pràctica artística, les seves diverses ramificacions, i com s’estableixen converses des de la revisió i la cita; i m’agradaria centrar-me en això últim. Per citar, cal conèixer i observar, que, al cap i a la fi, és l’objectiu de tota obra, no? Ser coneguda i observada. Però, quant creus que aportem nosaltres com a espectadores al resultat final d’una obra?

R. Sempre m’ha interessat molt el joc de refraccions entre mirada pròpia i mirada aliena. El fet que tota singularitat no és aliena respon directament a qüestions de responsabilitat col·lectiva que la comunitat queer apunta. En un sentit profund, m’interessa la mirada per la seva capacitat transformadora. M’interessa la cita no com a accessori pedant sinó com a element estrany amb la capacitat d’infectar i transformar un cos de treball. M’interessa l’art que té la capacitat de travessar.

Crec fermament en el treball artístic col·lectiu i el meu projecte personal gairebé sempre interlocuta amb altris creadoris. Però em sembla interessant abordar què fer quan volem treballar sobre l’obra d’algú que no tenim a disposició o a l’abast. Té a veure amb això que dius, que l’espectadora dona sentit a l’obra, la interpreta. Com a artistes, també hem de ser espectadores.

P. Com a cofundadori del col·lectiu El Palomar, he vist que centreu el vostre exercici en les experiències queer, trans i no binàries; en definitiva, és el teu camp d’estudi. Em pregunto si consideres que les noves generacions són molt més conscients d’aquesta realitat i si creus que transiten per ella de manera molt més natural que generacions anteriors. Sota la teva experiència com a docent, creus que té sentit ser artista sense ser dissident en el món en el qual vivim?

R. La meva infància va ser preinternet. Crec que les xarxes socials van ser un moment clau de transformació de la comunitat trans i no binària. El normal en la meva generació era ser a l’armari i reunir-se en viu, en espais d’“excepció”. Avui dia ser a l’armari no és tan freqüent, però ens falten espais de trobada que considerem nostres. Això no és culpa de les generacions joves, sinó de la generació gai que va confiar aquests espais als empresaris de projectes com l’Eixample o Chueca. En aquesta línia, temo que les apps de lligar ens hagin fragmentat com a comunitat i que aquesta segmentació hagi pronunciat les diferències de privilegi dins del col·lectiu i que hagin dividit el desig en certeses d’una certa normativitat sexual.

És difícil entendre les batalles personals de cada uni. Crec que per subvertir sistemes de violència complexos necessitem esforços des de diferents òptiques i direccions, també inesperades. La dissidència no hauria de tenir una forma oficial: necessitem les manifestacions al carrer, però també a la gent que intenta modificar el poder des de dins, etcètera. A vegades, les persones combinen actituds revolucionàries cap a uns temes i contrarevolucionàries cap a uns altres: en què influirà més aquesta persona? Depèn. A vegades un gest més modest pot ser més transcendent si té la sort de trobar-se en el lloc correcte. Moltes vegades penso en les persones que van ser els meus referents no binaris abans que utilitzéssim el terme “no binari”. Amb això vull dir que hi ha revolucions en marxa en capes de sediments subterrànies, imperceptibles fins i tot per als qui les estan fent. Arribant a la teva pregunta, l’art pot ser una comoditat o un trofeu de benestar? Per desgràcia, sí, però, per sort, el públic mai es deixa enganyar tant.

P. Per acabar, enllaçant una mica amb la pregunta inicial i fent al·lusió a allò l’acadèmic, diries que l’art també és un procés de recerca? Fins i tot, més que l’art en si, el procés d’elaboració d’una peça artística, independentment del llenguatge triat.

R. Crec que si entenem recerca en un sentit ampli i transversal, sí. De totes maneres, l’art peca sovint en donar per fet que la recerca que va fer qui va crear la peça estarà també al cap de l’espectador. Com a artistes, hem d’augmentar la nostra empatia i generositat amb el públic, mantenint portes o capes de connexió i accessibilitat entre l’obra i la seva audiència sense renunciar a la complexitat.

Fotografies: