Campus Virtual
Search
Close this search box.

Oriol Vilapuig: “L’art ens protegeix de la vida, perquè la vida ens aclapara”

Parlem amb el professor del Taller de Dibuix i Cos del Grau en Belles Arts de BAU sobre la relació que manté amb l’art, les imatges i la docència.

Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) és artista i professor del Taller de Dibuix i Cos del Grau en Belles Arts de BAU, on explora la disciplina del dibuix i en traspassa els límits i les concepcions establertes. Parlem amb ell sobre la relació que manté amb l’art, les imatges i la docència.

Ets nét del pintor paisatgista vallesà Joan Vilapuig, i el teu pare Santiago Vilapuig també és artista, concretament especialitzat en la fotografia. Què ha suposat tot això en la construcció de la teva identitat? En quin moment vas saber que volies ser tu també, artista?

Les pràctiques artístiques van tenir una presència constant a casa meva. El treball de l’art era com un espai relacional entre nosaltres, és a dir, més que una exaltació, era un treball de relació, ens permetia parlar. Era un aglutinant que generava relació amb l’entorn i amb nosaltres mateixos. L’art pot ser una forma de comunicació meravellosa.

 


‘Imatges buides’, l’exposició de Vilapuig a La Virreina comissariada per Valentín Roma

 

Dius que en la teva pràctica artística treballes amb allò preexistent. A què et refereixes?

El meu treball artístic té a veure amb la connexió amb allò que em precedeix. Les coses que s’han fet en un passat no em paralitzen, al contrari, les veig com una possibilitat de revisar-les críticament i connectar-hi, però no des d’una posició nostàlgica, sinó de reformulació. Mirar el passat és també alleugerir-lo, i per tant, tenir una possibilitat d’accedir-hi des del present.

Quin poder té, aquesta pràctica, davant l’era en què vivim, marcada per fenòmens com l’excés d’imatges?

L’apropiació té a veure amb moure coses, i canviar les coses de lloc sempre és una manera de pensar-les i utilitzar-les molt interessant. Sí que és veritat que ens trobem en un moment on sentim constantment la idea de que hi ha un excés d’imatges, però jo penso al revés: crec que ens falten imatges. N’hi ha masses de banals, de consum, immediates.

 

‘Imatges buides’, l’exposició de Vilapuig a La Virreina comissariada per Valentín Roma

 

Com saber quines imatges ens falten?

Ens falten imatges que ens permetin imaginar una possibilitat de construcció. No és tant les imatges en sí, sinó la manera com les utilitzem. No han de ser purament descriptives, sinó constructives, que construeixin imaginaris. Si els hi estem demanant que simplement descriguin la realitat que ens envolta, els hi estem exigint poc. En aquest sentit la imaginació te a veure amb això: no és una cosa que ens ve donada, és un treball adquirit. Parlar d’imatges és parlar de relacions, més que d’objectes determinats.

 


‘Imatges buides’, l’exposició de Vilapuig a La Virreina comissariada per Valentín Roma

 

Quins usos artístics en podem fer, per exemple, d’internet?

Internet ha canviat la nostra relació amb les imatges, ens permet una possibilitat d’arxiu molt més alta, i això té el perill que ens paralitzi. Jo crec que el repte real és: quin sentit li dono, a aquest arxiu? Hem de saber què hi busquem. El que sí que té aquest arxiu és que té un format molt radial: tot està molt a prop. Les construccions dels alumnes, actualment, també ho són, a diferència de les nostres, que eren molt més lineals (inici, nus i desenllaç, successió de fets). Ara, tot està connectat.

Pot ser que aquesta manera de construir radialment pugui provocar perdre la capacitat de saber d’on venim i de contextualitzar les coses?

Per una banda no arrossegues aquest pes, ets més lliure, però també és necessari saber d’on venen les coses, perquè sinó es banalitza molt tot. Crec que l’art és molt fràgil, per això hem de tenir-ne tanta cura. Necessita espais de lectura i significació. Són espais que ens protegeixen de la vida, perquè la vida ens aclapara. Una de les pràctiques de l’art és fragilitzar la vida: som aquí, a BAU, un espai segur, un espai simbòlic molt potent.

 

 

Per què?

Perquè tot el que passa aquí dins, quan entrem, pren significat. Te a veure amb aquella idea del temple, un lloc on els sacerdots traçaven un espai al terra, i tot el que hi passava prenia una dimensió diferent. Els espais significatius tenen això, incorporen aquesta càrrega de tot el que passa aquí dins cal mirar-s’ho d’aprop.

I què passa després, quan es surt d’aquests espais?

Dins d’aquests espais hi ha una dimensió de construcció poètica, és a dir: intentes designar el món des d’unes subjectivitats. Quan surts fora, el que fas és una operació política. Estàs en un espai comú. És un moment de presa de sentit del que estàs fent. De fet, també aquí a BAU, estem intentant completar aquests dos papers: la construcció personal i la construcció política de subjecte.

A BAU fas el Taller Dibuix i Cos: com creus que es relaciona el llenguatge del dibuix amb el cos i el temps?

El meu objectiu és tractar el dibuix no tant des d’un vessant tècnic, sinó des de quina operació està posant en marxa. Què passa quan dibuixem? És una relació temporal, un moviment del cos. En aquest moviment es posen en joc moltes coses interessants. És un filtre corporal emocional, vivencial, limitat, excessiu, corporal… requereix un temps i una concentració especials. Em fascina el dibuix, em fascina la capacitat de generació d’imatges. L’assignatura vol intentar recuperar aquesta connexió amb el dibuix, com una cosa que està dins nostre, no fora. Si està fora ens paralitza, creiem que està lluny i que mai dibuixarem bé. L’únic que requereix el dibuix és que miris i construeixis el que estàs fent. Aquí també estic desmuntant les expectatives dels estudiants, que només porten a la frustració, i s’han de destruir.

 

 

Més informació: Grau en Belles Arts

Últimas noticias

L’Acte de Cloenda de Disseny, en la cartellera de l’Aribau Cinema

11 hores ago

Sessió Informativa Online del Grau Universitari en Belles Arts

2 dies ago

Els últims lliuraments dels estudiants del Màster en Design Research

3 dies ago

“Marfantes”, el nou documental experimental d’Anna Moreno

4 dies ago

Otras entrevistas

Nil Olier, l’Alumni que ha creat l’orla del curs 2023-2024

El triomf de PEÜCS, la primera exposició de projectes de Belles Arts

Dot Lung, social media strategist i docent: “És important que les noves generacions facin servir canals més privats”

Entrevista a Cristina Goberna, coordinadora de la Universitat d’Estiu

Mónica Rikić, docent a BAU: “Necessitem dedicar-li temps a les coses”

Costanza Baj, Alumni de BAU, revela els secrets darrere l’èxit de ‘Beyond The Fringe’