Tota sensibilitat artística neix a l’ull; de l’ull, s’arriba al detall, sense importar la mida de l’obra que s’observa, i el detall et dona claredat. De sobte, comprens: és aquí quan una es troba a si mateixa admirant, que no veient. Miguel Ángel Maure (1991), arquitecte, sembla enorgullir-se de ser defensor acèrrim de la precisió, visió que vol traspassar als seus nous alumnes del Grau en Disseny en l’esmena d’Espais. Es tracta de la seva primera incursió com a docent i hem volgut parlar amb ell perquè ens compti sobre la seva carrera, però també sobre quina visió del disseny contemporani advoca.
P. Podries parlar-nos una mica sobre la teva carrera fins ara i el teu bagatge com a arquitecte? Aquesta és la primera vegada que exerceixes com a docent?
R. Vaig completar els meus estudis d’arquitectura a la ETSAM, a Madrid, l’any 2017. De manera simultània, em vaig aventurar en l’àmbit professional amb la fundació de la meva primera empresa, Espacio La Nube, dedicada al disseny d’espais efímers inflables. Aquesta experiència continua sent un pilar fonamental en la meva trajectòria professional com a dissenyador d’espais. Amb el creixement de l’empresa i l’expansió cap a projectes internacionals, van sorgir noves oportunitats professionals en altres àmbits. Va ser llavors quan vaig cofundar l’estudi Atienza Maure Arquitectos, al 2018, en col·laboració amb el meu company d’universitat Alonso Atienza. El salt entre la meva formació acadèmica i la meva immersió en l’exercici professional va ser àgil, la qual cosa em va permetre desenvolupar-me com a arquitecte i dissenyador en un ampli espectre de projectes, des d’edificis residencials fins a la restauració de cases de pedra o el disseny d’espais interiors.
Quant a la docència, és un emocionant nou capítol en la meva carrera que comença ara a BAU i que m’omple de satisfacció. Encara que és la primera vegada que assumeixo un rol docent, he tingut l’oportunitat de participar com a conferenciant i professor convidat a diferents universitats anteriorment.
P. Veig que el teu treball es desenvolupa a mig camí entre Madrid i Barcelona. Creus que existeixen diferències entre aquestes ciutats a l’hora d’entendre i acostar-se al disseny i l’arquitectura? Combregues amb alguna visió més que amb una altra?
R. Aquest és un debat tan fascinant com extens, però intentaré sintetitzar les diferències que, al meu judici, resulten més rellevants i constructives quant a l’enfocament de cada ciutat. A Madrid, durant la nostra formació, el disseny tendia a partir d’una base més conceptual, allunyant-se de la materialitat per aproximar-se a una aparent complexitat, on els problemes es resolien sovint a través de diagrames i dibuixos, posant a prova les nostres capacitats gràfiques. Per contra, Barcelona ens ha acostat més al detall constructiu, a la materialitat, i a una visió potser menys ambiciosa en termes conceptuals, però indubtablement més precisa quant a l’execució. Haver transitat per tots dos enfocaments ens ha permès trobar un equilibri entre aquests dos mons, la qual cosa ens porta a construir un discurs complex que es materialitza en resultats precisos i senzills, mantenint sempre una connexió amb els sabers tradicionals. O com diria Álvaro Siza, “Simple but complex”.
P. Estàs fent classes aquí a BAU als alumnes del Grau en Disseny en l’itinerari d’Espais, que no arquitectura. Em preguntava si, malgrat les diferències entre totes dues disciplines en l’àmbit acadèmic -disseny i arquitectura-, consideres que existeix una relació intrínseca entre elles i com diries que són els punts d’unió que defineixen aquest vincle.
R. El procés d’abordar el disseny d’un edifici, d’un espai interior o el d’un objecte, comparteixen moltes similituds. Almenys per a nosaltres, com a arquitectes que busquem en el detall constructiu un llenguatge que permeti generar un tot cohesionat. En el nostre estudi, treballem tant les capes arquitectòniques tradicionals, com les façanes i les estructures, com el disseny d’interiors i els objectes funcionals que habiten aquests espais. Ho fem sempre des d’una perspectiva constructiva, ja que és aquesta lògica la que finalment dona lloc a un resultat tangible i significatiu, tant en termes materials com emocionals. Dissociar tots dos mons resta ingredients de disseny i molts dissenyadors d’interiors semblaven haver-ho oblidat. Per aquesta raó, considero que el disseny i l’arquitectura poden compartir un procés de creació en el qual allò constructiu i allò material ocupen un lloc preeminent des de les fases inicials, que es complementarà amb l’aproximació conceptual que cadascun vulgui investigar.
En l’assignatura de “Producte” que imparteixo aquest curs, el meu objectiu és precisament obrir els ulls dels estudiants a aquesta dimensió constructiva del disseny, mostrant com el detall és el que finalment converteix una idea en realitat i no l’últim punt a resoldre en pensar en el disseny.
P. He vist que estàs realitzant la teva tesi doctoral sobre el llenguatge ornamental en l’arquitectura de l’edat contemporània; sembla un tema molt precís per aplicar les teves recerques a les classes, no?
R. Quan vaig finalitzar els meus estudis al 2017, vaig sentir la necessitat de complementar la meva formació en arquitectura amb una immersió en l’àmbit de les Belles Arts. El meu interès inicial es va centrar en la falta d’expressivitat de l’arquitectura moderna, que en molts casos sembla derivar de l’absència d’un llenguatge ornamental capaç de connectar emocionalment amb el públic. A partir d’aquesta reflexió, vaig iniciar la meva tesi doctoral que, amb el temps, va anar delimitant-se a l’evolució dels llenguatges ornamentals a conseqüència de la Revolució Industrial. Aquest esdeveniment històric va alterar profundament la producció d’objectes, edificis i l’art en general i m’interessa analitzar com l’ornament, en aquest procés, va passar de ser un llenguatge figuratiu a una cosa més abstracta i conceptual, més pròxim a l’art contemporani.
En les meves classes de “Producte”, també abordo l’impacte de la industrialització en la creació de mobiliari, però des d’una perspectiva més centrada en el detall constructiu que en l’ornamentació. Així i tot, l’ornamental està sempre present, un bon detall constructiu pot tenir un valor ornamental en si mateix: primer cal depurar la seva execució material i, després, entrar a valorar la seva capacitat expressiva.
P. En comparació a quan tu et vas formar a la universitat, has vist algun canvi quant a la sensibilitat pel disseny a les aules? Què augures per al disseny del futur?
R. No sé si el canvi s’ha produït específicament en l’última dècada, però el que sí que observo és que els processos de disseny són cada vegada més transversals i híbrids. Avui dia, convivim amb més capes i aproximacions dins d’una mateixa obra o producte. Aquesta complexitat pot ser interessant, sempre que tingui un fonament tangible. És crucial conèixer a fons els referents històrics que ens precedeixen per poder evolucionar des d’ells de manera coherent, sense saltar-se moltes pantalles de cop. Sento que en alguns casos falta una revisió històrica profunda dels antecedents; per crear una cosa veritablement innovadora, primer és necessari comprendre bé d’on venim. El disseny ha estat sempre una constant en la història de la humanitat, la mà i l’ull “dissenyen” de manera gairebé involuntària.
M’agradaria portar el disseny de tornada a Espanya, Barcelona ha estat un motor del disseny a escala mundial, i crec que pot tornar a ser-ho. Tenim totes les eines i el coneixement, continuem construint aquesta trajectòria des de la tecnologia i el llenguatge contemporani, enfortint la increïble herència que ens han deixat.
Fotografies: “Sardenya 356”, per Lorenzo Zandri; arquitectura d’Atienza Maure Arquitectos.
