Leafhopper Project és la dupla creativa composta per Blanca Galindo i David Simón Martret, artistes i fotògrafs especialitzats en el camp documental. Són professors a dos dels màsters de BAU i el pròxim 10 d’octubre inauguren la seva exposició El gran mantell a la 15a edició de la biennal d’art i arquitectura Manifesta. La seva proposta parla dels residus que generem amb el pas del temps en construir les nostres ciutats i, davant això, ells proposen una visió circular per, precisament, ressaltar la bellesa que habita en aquest principi. Parlem amb ells en una entrevista on ens expliquen el procés creatiu que s’amaga darrera d’aquesta exposició i els sentiments que han aflorat en tot el seu recorregut.
Com neix l’exposició El gran mantell?
L’exposició neix com a encàrrec de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Badalona en el marc del Manifesta 15, ja que Badalona és seu de la biennal d’art contemporani. La proposta venia marcada per generar algun concepte i obra pensant en la relació amb la mar i les deixalles que hi resideixen. Vam assumir el repte perquè feia molt de temps que recopilàvem material de rebuig de construcció de les platges de Badalona i de fet donant-li un ús en el nostre estudi/casa i veient la bellesa en aquestes peces. Sobretot observant com aquestes peces de deixalla susciten preguntes: Eren fruit del continuat i despenalitzat ús de la mar com a abocador en dècades anteriors? Pertanyien a discoteques o clubs marítims que la llei de costa va obligar a deshabilitar? Ens semblava increïble donar-los una nova vida des de l’observació i la inquietud. De seguida ens vam posar a treballar en això.
Com ha estat el procés de recerca darrera de la concepció d’aquest projecte?
Els cicles de matèria és una cosa que ens ha interessat de fa molt temps. En sumar el factor “pas del temps” de Badalona, que és una ciutat fundada per Roma com Baetulo, i en relació amb l’entorn marítim, que simplement des del passat recent industrial ha canviat moltíssim tot, era bastant motivador. Hem intentat (sense molta resposta per part institucional) acostar-nos a científics i ambientalistes perquè teníem clar que volíem introduir visualment els microorganismes que viuen en l’aigua perquè ens interessava mostrar la vida en l’aigua (en aquest cas marina), però hem hagut de recórrer a documents de bancs. És una cosa que ens interessa en general molt, com la microbiologia conforma part del que veiem de manera invisible. Estem fascinats amb el llibre de Merlin Sheldrake, Entangled life –“La xarxa oculta de la vida”- on l’autor parla de com les xarxes de fongs i arrels micorrizes estan relacionades -d’aquí el títol de El gran mantell, en considerar l’espai geogràfic com un sol ecosistema tot relacionat-. Una altra ‘bíblia’ ha estat Vibrant Matter -“Matèria Vibrant”– de Jane Bennett, que proposa una nova consideració del materialisme respecte a l’establert anteriorment per les ciències modernes que ha propiciat el desenvolupament del capitalisme extractiu en el qual ens trobem.
Comptem amb l’artista Carlos del Amor per generar peces de matèria reconstruïda que serveix com a base per generar petits ecosistemes relacionats i també amb peces tèxtils de nusos i connexions per crear noves materialitats.
El procés de recol·lecció a través de treball de camp i neteja de les platges de Badalona ens ha servit per entendre aquesta part del litoral, així com la participació d’amics, de la societat civil a través de convocatòries per a la recol·lecció de materials, cosa que ha estat molt enriquidora i de la que hem après molt en fer-ho coral i participatiu.
Ver esta publicación en Instagram
El bagatge de la vostra obra se sustenta en la narrativa documental. Quina història subjau en aquesta proposta en concret?
Hi ha una part de realitat que hi està present quan, sobretot, treballes amb imatge fotogràfica. En aquest cas, la intenció documental proposta era a nivell microbiològic. En aquesta exposició concreta, d’una banda, està la proposta d’ecosistema, que és una fantasia utòpica, i, d’altra banda, hem sortit de la imatge incorporant materials recollits.
Quan un objecte sense utilitat es converteix en escultura, acaba complint una altra funció? I quan se li fa una fotografia?
Les escultures d’aquesta exposició que hem fet nosaltres són deixalles reubicades que responen a la lògica del “ready–made” que ja van utilitzar Duchamp i Man Ray fa moltes dècades. D’altra banda, volíem desafiar la matèria i hem treballat amb Carlos del Amor, que ha generat peces de ceràmica noves a partir d’aquests materials trobats. És increïble veure com la matèria muta. Com les varietats de combinacions eren múltiples, teníem per defecte la necessitat de capturar-les i fer-les partícip. No podem evitar-ho, al final tot són cicles de matèria.
Amb El gran mantell preteneu donar-li un altre valor a tot allò que les ciutats generen i que, en un punt concret, acaba convertint-se en despulla. Creieu que aquest és el cicle natural de les nostres ciutats?
Intentem no alliçonar a ningú, la veritat. Però sí que pensem que pel que fa a recursos és molt important no generar tanta deixalla o utilitzar materials que puguin continuar servint o mutant. És increïble observar la naturalesa. Hem estat moltes vegades a la jungla tropical i allà res és escombraries, tot és circular, fins als cadàvers.
Teniu pensat continuar desenvolupant aquest projecte? Us semblaria interessant fer-ho?
Entenem que és un encàrrec que hem portat al nostre terreny i interessos. Sempre trobem la manera de comunicar el que ens inquieta, així que, per què no continuar?
