El dimarts 21 de gener va ser un d’aquests dies d’hivern freds sense ser grisos del tot. Hi ha alguna cosa en el filtratge dels núvols quan el cel està així que li està bé a l’Edifici Granada, almenys respecte a la llum que s’hi fica. Mancant 5 minuts perquè comenci la presentació, a la planta de dalt, ja hi ha un grup de gent asseguda, parlant de les seves coses, esperant que funcionés un micròfon que no va donar molt de si. Vist el panorama, Serafín Álvarez, coordinador del Departament de Llenguatges, Tècniques i Tecnologies, decideix començar la introducció de viva veu.
El primer punt de l’ordre del dia era la presentació d’una editorial que els estudiants de tercer del Grau en Belles Arts han batejat com Seguramente Ediciones. La proposta que neix en l’assignatura “Debats Contemporanis en les Arts i les Humanitats” -inequívocament encertada per al producte resultant- ha servit com a exercici perquè els estudiants publiquessin cadascun el seu propi fanzín, desenvolupant un assaig que havia de partir d’una inquietud personal i incloure’s en un dels blocs temàtics curats per ells mateixos també: que si subalternitat, que si la influència del cinema, que si l’LP nou de Bad Bunny o la cultura de la postapocalipsi; es va colar una mica de moda perquè hi havia algun alumne bandarra amb arracada de plata del Grau en Disseny cursant l’assignatura. Això últim, més que sorprendre, està profundament normalitzat per tothom que estudia o treballa aquí (quelcom així com dir que ets estudiant de BAU en global abans que “soc estudiant de Disseny” o “soc estudiant de Belles Arts”). Cadascun va fer una petita dissertació sobre la seva publicació i, a mesura que se succeïen les propostes, més t’adonaves que allò que va dir Álvarez en la seva introducció tenia més sentit: “Que tant de treball i implicació no es quedi a l’aula”.
Són les 13:39 i acaba la presentació, però ningú se’n va, més aviat canvien d’espai. A HAUS, els de Belles Arts, els de segon, han titulat a la seva exposició “Hay un agujero en la pared”. La fulla de sala resa que el forat, en aquest cas, es concep com a oportunitat, és a dir, com la finestra a allò que roman a l’altre costat i que les parets cuirassen per la seva naturalesa intransigentment opaca. En entrar, et fa una sensació més semblant a la de visitar una fira d’art que una exposició monogràfica -perquè no ho és, tampoc-. Algú llença en anglès un “very different styles“, encara que hi ha un fil conductor en tot això i és inequívoc. Es veu la generació Z, el reforç de la identitat pròpia i la cultura pop com a musa. I és que, en realitat, tot plegat et sembla tan bé que fins i tot et dona per pensar que les obres no tindrien sentit per si mateixes si no fos perquè no s’assemblen en res. El que és bonic a les exposicions d’estudiants de BAU és que es nota la globalitat del treball en equip i el suport col·lectiu. No ho saps amb certesa, però pots intuir que hi ha hagut converses prèvies entre ells, com de “jo faria això així” o “per què no proves amb aquest color?”. Et convida a voler tocar les obres, fins i tot les que no són “interactives”. Aquí els alumnes ho solen fer i no s’acusen entre ells, és el seu codi no verbal però implícit que demostra germanor. Germanor, sí, perquè toquen amb la part més superficial de la punta de la polpa dels dits. Les obres no són pintures totes elles encara que l’assignatura “2D, Llenguatges, Tècniques i Tecnologies Instal·lades” impliqui el fet d’abordar aquesta tècnica. Regina Giménez, la seva professora, parla de no trobar sentit a l’art pictòric que s’entén com una cosa plana i lloa el minimalisme de la proposta de fer una exposició en comú. “Estranyi” vostè o ja pot marxar. Una de les artífexs de la mostra parla i diu que els ha quedat molt guay a totes. No dic mentides: és Z, és guay.
Els fanzins es poden consultar des d’ara mateix a la biblioteca de l’Edifici Pujades i la mostra dels alumnes estarà oberta al públic a HAUS fins al 14 de febrer.
