Entrevista a Julia Pérez de Eulate i Carla Quirante, fundadores de La que va a caer
S’acaben de graduar i ja s’han llançat a la piscina. Les alumni de l’itinerari de Disseny Gràfic Julia Pérez de Eulate i Carla Quirante salten a l’arena professional amb La que va caer, un estudi jove, polifacètic i ambiciós el text de presentació del qual ja és tota una declaració d’intencions:
“Un lloc on tot canvia, l’essencial es transforma, les tendències són líquides. L’esforç sostingut de perseguir una idea, com si es tractés d’una gota de pluja. Som narració analògica i digital. No t’ho esperes, venim com l’aigua que cau, emergeix. Hi ha res més necessari que l’aigua? Som La que va a caer.”
Com va començar tot?
L’últim any de carrera, per la situació que ens ha tocat viure, la incertesa ens feia por, però també ens va impulsar a desenvolupar una idea i fer-la tangible. I va sorgir la idea de crear un estudi.
I el procés de naming?
Va ser realment esgotador. Posar nom a la teva pròpia creació és el més difícil, com si es tractés d’un fill. Després de diversos mesos, la idea va sorgir des de l’impensable, des del més absurd, però també lògic: a través d’un gargot format per les nostres inicials, que dibuixen la forma final d’un paraigüa (C+J). També ve acompanyat de la nostra personalitat, com avisant de La que va a caer, fent al·lusió a nosaltres mateixes, així que ens va com anell al dit.
El vostre web es presenta de forma intrigant, com un cel que amenaça pluja i la frase “preparándonos para la que va a caer”. Com us heu preparat per començar la vostra vida professional?
A partir de la impulsivitat, de considerar la prova-error com a base, d’arriscar-nos a veure què ens espera al món laboral. Des del confinament hem anat construint La que va a caer a través d’una pantalla, ja que cadascuna es troba a banda i banda del mar, a Barcelona i Mallorca. Ens hem anat adaptant a una nova realitat canviant durant aquests últims mesos.
Quin àmbit del disseny gràfic us interessa més, el cultural o el comercial?
Estem obertes als dos, som esponges que absorbeixen idees, reptes, projectes… Estem en constant aprenentatge. No tanquem la porta a cap disciplina creativa. Al contrari, el fet d’unir i participar en altres arts també pot ser de gran aprenentatge per potser decantar-nos més endavant.
Parleu-nos d’algun projecte present o passat que us hagi fascinat.
Els nostres referents inclouen diferents disciplines, començant per Muriel Cooper, pionera traçant un nou territori en la comunicació visual i electrònica.
D’altra banda, Pepi de Boissieu, que utilitza el disseny i l’art per crear instal·lacions d’aliments i experiències gastronòmiques a mida. Ens crida l’atenció perquè el disseny gràfic traspassa les barreres del paper cap a altres elements, objectes, instal·lacions i espais.
També som molt fans dels acabats, com la plataforma Dot Studio, on pots trobar molts projectes d’altres persones.
Els últims anys, la lògica client-problema-solució ha mutat cap a la necessitat que el dissenyador detecti problemes i busqui solucions a partir de l’empoderament i els autoencàrrecs. Què opineu d’aquests nous plantejaments, us trobeu còmodes en el temps que us ha tocat viure?
Com a dissenyadores tenim l’oportunitat d’intentar millorar el que veiem. Creiem que detectar problemes és una bona via per proposar solucions interessants. També creiem que els autoencàrrecs ens permeten desenvolupar un estil propi i experimentar amb diferents gràfiques.
En aquest moment ens sentim amb moltíssima energia, força i il·lusió, i això fa molt plaent el nostre projecte. Alhora, és difícil sentir-se còmodes en la situació actual. En molts moments, les limitacions que ens ha imposat la COVID-19 anaven acompanyades de frustració, però creiem que la comoditat és un estat al qual vas arribant a poc a poc. Els excessos de comoditat també són perillosos. Mentrestant, ens preparem per a La que va caer!
