L’estudi està format per Arnau Coll i la Laura Subirats, dos alumni de BAU graduats en disseny audiovisual i instal·lats a Londres, on cursen un MA a la Goldsmiths University. Digo Studio està dedicat al Disseny i a la Recerca i treballa amb objectes en l’àmbit digital experimental. Coll i Subirats proposen un treball col·laboratiu per a experiències interactives i audiovisuals. Combinen disciplines i exploren metodologies que investiguen per a trobar solucions creatives.
Com va sorgir la decisió de cursar el MA a Londres?
Laura: Em vaig graduar en 2017. Quan vaig començar el quart any de carrera, ja tenia clar que volia anar-me a Londres a estudiar un màster. Vaig començar a buscar universitats i diferents opcions. Al novembre vaig ser als Open days de Goldsmiths University, va ser un sensació immediata, i vaig saber que volia estudiar en aquella universitat. Encara no tenia clar si Art o Disseny, i al final em vaig decidir per Computational Arts, una opció multidisciplinària amb la qual podria experimentar diferents tècniques i conceptes. Així que a l’inici de l’any vaig fer l’application, i al març vaig saber que m’havien acceptat i que al setembre començaria a estudiar a Londres. Així que la decisió es va veure molt marcada per la necessitat d’anar-me de Barcelona i no em penedeixo per a res.
Arnau: Em vaig graduar en 2018. Just acabar la carrera vaig decidir mudar-me a Londres amb Laura, que estava treballant amb el seu TFM. Durant els primers mesos vam estar treballant junts en el projecte i vaig conèixer Goldsmiths d’a prop. Em vaig sentir molt a gust i vaig començar a mirar Másters. Em va motivar molt el de la London Film School per a estudiar direcció de cinema, però val una vida en or, així que vaig baixar les expectatives i em vaig centrar en Goldsmiths, on la Student Loan em permetia poder cursar un màster. Al final em vaig decidir per MA. Artist Film, un curs d’un any on produeixes un projecte propi. Avui dia sé que m’han acceptat, i començo el setembre vinent.
Expliqueu-nos una mica com és el procés de treball col·laboratiu, amb rols pre-determinats, atzarosos, canviants?
Amb col·laboratiu ens referim a un procés molt intuïtiu, on depenent de cada projecte ens adaptem a diferents maneres de treballar i amb diferents persones. Ens agrada treballar en equips on hi hagi gent de diferents backgrounds, tant tècnics com culturals.
En alguns dels vostres treballs apareixen milers d’imatges (Un gran puente) i objectes singulars. Teniu un guió previ? Treballeu conceptes i idees sobre paper o filmeu i preneu decisions en el moment del muntatge? Creeu els objectes vosaltres mateixos o utilitzeu peces d’uns altres?
AS i LS: A grans trets, treballem cada projecte de manera diferent. No tenim un guió ni unes normes. La ideació del projecte sorgeix després de l’encàrrec i la relació amb el client, que en general tendeix a ser pròxima. Aquest vincle ens serveix com a inspiració per a decidir la idea, la tècnica i el format. El que de debò ens agrada i gaudim és la part creativa, on ens entenem i anem ampliant el projecte a mesura que el desenvolupem. En el cas concret del videoclip d’Un Gran Puente per a Àries, teníem clar des d’un principi que seria un muntatge picat amb moltes imatges que parlessin del dia a dia i ordenades per colors. La producció va ser ràpida, en tres setmanes havíem de lliurar, així que al final va ser un procés totalment col·laboratiu on demanem als nostres amics si podien ajudar-nos cedint-nos vídeos que haguessin gravat amb el mòbil de coses que els agraden. Al mateix temps, nosaltres també sortíem a caçar imatges per Londres, i amb això acabem muntant un vídeo de més de 500 clips.
La vostra web és original, divertida i curiosa, amb els rastres de colors que va deixant el cursor i les finestres de diferents grandàries que es van obrint per a veure els vostres treballs o els contrastos tipogràfics al clickar sobre about us. Creieu que tota aquesta creativitat es pot aplicar a productes “comercials”? Veieu clients potencials que puguin assumir el repte de comunicar amb la llibertat amb la qual el feu vosaltres?
AC i LS: Creiem en el que fem i, a nivell creatiu, Londres és una ciutat molt potent. A diferència de Barcelona, aquí ens veiem amb molta mes confiança per a desenvolupar aquest tipus d’idees més arriscades. A més, creiem que és molt important tenir una identitat marcada, on la gent que vulgui treballar amb tu ho faci per la teva manera de veure i representar les coses. Cada any es graduen milers de dissenyadors, què podem oferir nosaltres que sigui diferent? En això treballem cada dia. Londres ens ha ajudat a focalitzar en tècnica i conceptualitzar Digo, un projecte que esperem que creixi i s’expandeixi.
Com veieu el futur de la comunicació en l’omnipresent món audiovisual en el qual vivim? Continuaran existint plataformes dominants —Facebook, Instagram, Twitter, Google, etc— o la comunicació es realitzarà a través de petites plataformes independents i especialitzades?
AC i LS: Creiem que les plataformes, tal com les coneixem avui, canviaran. Cada dia estan més integrades a la nostra rutina i la nostra manera de relacionar-nos. Evidentment això evolucionarà, però creiem que no amb tanta rapidesa com en els últims anys. Hem tingut la sort de ser ‘digital-born’ i això ens ha permès créixer de la mà d’Internet. Entenem que forma part de la nostra vida, i ha passat de ser una novetat, a ser un dispositiu més; suposem que com la televisió o la nevera en el seu moment. Per a entendre aquest concepte és molt interessant llegir a Fita Steyerl:
Is the internet dead? This is not a metaphorical question. It does not suggest that the internet is dysfunctional, useless or out of fashion. It asks what happened to the internet after it stopped being a possibility. The question is very literally whether it is dead, how it died and whether anyone killed it.
But how could anyone think it could be over? The internet is now more potent than ever. It has not only sparked but fully captured the imagination, attention and productivity of more people than at any other point before. Never before have more people been dependent on, embedded into, surveilled by, and exploited by the web. It seems overwhelming, bedazzling and without immediate alternative. The internet is probably not dead. It has rather gone all-out. Or more precisely: it is all over!
Així que la comunicació continuarà existint d’alguna manera o una altra; el format, ja es veurà.
Parleu-nos una mica del vostre dia a dia a Londres. Aneu tots els dies al DT.? Quins horaris de treball teniu? Quins llocs o situacions us interessen de la ciutat? Quantes hores al dia passeu davant de la pantalla? Quals són els vostres referents en el camp del disseny audiovisual?
Ara mateix el nostre dia a dia és treballar des de casa. Vivim com a vigilants en un espai ampli i econòmic que ens permet tenir l’estudi davant del llit. La rutina a Londres és molt diferent a Barcelona, t’acostumes a passar molt de temps a casa i només sortir els dies assolellats.
LS: Jo em vaig graduar del MA al setembre de 2018, així que durant la setmana treballo a casa i els caps de setmana en una cafeteria. Que la vida de freelance no és fàcil, encara que almenys ser freelance en UK és gratuït.
AC: Jo començo el MA al setembre, així que ara també estic treballant des de casa.
AC i LS: Passem davant de la pantalla més hores de les que deuríem.
LS: La meva inspiració sorgeix moltes vegades de textos i conceptes. No tinc uns referents marcats sinó que depèn molt del moment en el qual em trobi i la meva tendència és sempre a interessar-me per projectes concrets més que per noms. Últimament he estat investigant molt al voltant dels treballs de Lynn Hershman Leeson i Ed Atkins. En relació al disseny, m’agraden Wang & Söderström. A nivell mes especulatiu, els treballs de Aram Bartholl. I com a referent ‘recent’, després de veure la seva peça exposada a la Tate, Sarah Sze. Això respon també a un dels llocs mes interessants de Londres a nivell cultural, la Tate Modern. Encara que també m’agrada molt Arebyte Gallery i la ciutat en si mateixa com a espai d’estímul constant.
AC: Treballar junts no significa tenir els mateixos referents i nosaltres dos som un clar exemple. La Laura es fixa molt més en referents teòrics, mentre que a mi em criden l’atenció coses menys serioses però que en el moment em fan fer el click. Pot ser un error fent alguna cosa amb l’ordinador o veure com una dona li parla al seu gos. Deixo un llistat de noms que ara mateix són els que m’estan influenciant mes: Jonas Mekas, Agnes Varda, Cavecanems, Ben Russell, George Rouy, Olafur Eliasson, Jess Franco, Penique Productions, Gaspar Noe i Nacho Vigalondo. Tot això són referents que m’influencien però des d’un punt de vista molt fred, per això prefereixo agafar mes d’exemple el moment en el qual visc i la gent amb la qual em relaciono. Al meu parer, és de l’únic lloc que pot sortir una cosa realment divertida i que t’identifiqui.
